Mort sobtada: impacte psicològic i dol

La mort sobtada pot provocar:

• Xoc i incredulitat inicials.
• Necessitat intensa de trobar una explicació (“per què ha passat?”).
• Sentiments intensos de culpa, ràbia, por i desorganització emocional.
• Sensació de pèrdua de seguretat i control sobre la vida.

Aquestes característiques fan que els familiars tinguin més risc de desenvolupar un dol complicat si no reben suport adequat.

El dol no és lineal ni igual per a tothom, però sovint inclou:

• Negació: xoc, incredulitat, bloqueig emocional.
• Ira: ràbia, frustració, culpa o recerca de responsables.
• Negociació: intents mentals de trobar alternatives o explicacions.
• Depressió: tristesa profunda, dolor emocional, tendència a l’aïllament.
• Acceptació: integració emocional i racional de la pèrdua i adaptació a la nova realitat.

Aquestes fases poden aparèixer de manera desordenada o solapar-se.

Factors protectors:

• Suport social i familiar.
• Expressió emocional.
• Estratègies d’afrontament saludables.
• Creences de transcendència o espiritualitat.

Factors de risc:

• Ser progenitor o parella de la persona morta.
• Edat jove del difunt.
• Antecedents de problemes de salut mental.
• Dificultats econòmiques o socials.

Identificar aquests factors permet prevenir complicacions.

En alguns casos, el dol pot esdevenir patològic. El Trastorn per Dol Prolongat es caracteritza per:

• Enyorança intensa per la persona morta.
• Preocupacions amb pensaments o records de la víctima (respecte a circumstàncies de la mort).
• Pertorbació de la identitat des de la mort.
• Sentiment de marcada incredulitat per acceptar la mort.
• Evitació de records que indiquin que la persona ha mort.
• Dolor emocional intens.
• Dificultat per reprendre relacions i activitats després de la pèrdua.
• Atordiment o marcada reducció d'experiències emocionals.
• Sentir que la vida no té sentit com a resultat de la mort.
• Sentiment de solitud intensa.
• Símptomes presents la major part dels dies en un grau clínicament significatiu.

Aquests símptomes persisteixen més de 12 mesos (6 mesos en infants i adolescents) i requereixen atenció especialitzada.

L’acompanyament psicològic té com a objectius:

• Facilitar l'expressió emocional, els sentiments inhibits i el relat de la història de vida compartida.

• Explorar les implicacions de la pèrdua en els diferents àmbits vitals (personal, familiar, social, laboral, etc.).

• Examinar patrons de pensament negatius relacionats amb la pèrdua com el sentiment de responsabilitat o culpa.

• Abordar les conductes d'evitació respecte a la pèrdua que, encara que proporcionen un alleugeriment a curt termini, impedeixen el processament natural del dol.

• Tractar símptomes d'estrès posttraumàtic com els records intrusius o els flashbacks.

• Valorar la possibilitat de tractament psicofarmacològic coadjuvant, si cal.

• Fomentar el contacte amb familiars, amics i grups de suport per reduir el risc a l'aïllament i generar sentiment de pertinença.

• L'objectiu no és eliminar la tristesa o el significat de la pèrdua, sinó ajudar les persones a trobar maneres de conviure-hi i, alhora, reconnectar amb el sentit de la vida.

L’objectiu no és eliminar el dolor, sinó ajudar la persona a conviure amb la pèrdua, recuperar funcionalitat i reconnectar amb el sentit de la vida.