L’Hospital de Bellvitge i l’IDIBELL publiquen un estudi que descriu per primera vegada en una àmplia mostra la cleptomania no només com a un trastorn impulsiu, una conducta que el pacient no pot controlar, sinó també compulsiu, un comportament que es fa de manera reiterada per alleujar un malestar emocional.
La cleptomania és un trastorn psicològic en el qual la persona no pot resistir-se a l’impuls de robar un objecte que no necessita per a ús personal i que no implica un guany monetari. Just abans de fer-ho sent certa tensió emocional i l’acció li produeix un breu plaer, satisfacció o alleujament que sovint va seguit de sentiments de culpabilitat i/o vergonya. La cleptomania es diagnostica en aproximadament un 0,3-2,6% de la població (del 4 al 24% en casos de robatoris) i 3 de cada 4 pacients són dones, però els experts estan convençuts que la prevalença real és més elevada perquè l’estigma és una forta barrera a l’hora de buscar ajuda.
A diferència de la impulsivitat, on el pacient no pot controlar certes conductes tot i ser conscient dels danys que comporten, en la compulsivitat hi ha la sensació d’estar obligat a realitzar una acció de forma persistent i repetitiva que després no aportarà cap benefici. En la impulsivitat la conducta cerca la gratificació immediata, mentre que en la compulsivitat l’objectiu és alleujar un estat de tensió, un malestar emocional.
Tradicionalment, la cleptomania s’ha considerat un trastorn impulsiu i s’ha tractat com a tal, però alguns investigadors també han detectat aspectes propis d’un trastorn de tipus compulsiu. A més, es sol presentar amb comorbiditats com els trastorns de la conducta alimentària (TCA) o l’abús de substàncies, que agreugen la situació del pacient i redueixen significativament l’èxit del tractament.
El perfil psicològic de la cleptomania combina aspectes compulsius i impulsius
Encara hi ha una gran manca d’evidència científica sobre la cleptomania i el seu diagnòstic i tractament actuals estan basats principalment en estudis de casos. Fa anys, alguns estudis ja proposaven la combinació d’aspectes impulsius i compulsius en la cleptomania, però ho feien a nivell teòric. Per poder avançar en aquesta hipòtesi, el Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital Universitari de Bellvitge iel grup de recerca en Psiconeurobiologia dels trastorns de la conducta de l’IDIBELL han realitzat un dels pocs estudis publicats que es centra exclusivament en descriure la cleptomania, que inclou només dones i, a més, analitza els resultats del tractament. Aquest ha comptat amb 150 participants, 84 d’elles en tractament només per cleptomania (13) o cleptomania i TCA (71) i la resta (66) sense cap trastorn. A més de recopilar les seves dades sociodemogràfiques i clíniques, les participants han omplert qüestionaris que avaluen diversos aspectes psicològics i psicopatològics, de personalitat i d’impulsivitat.
L’equip investigador ha analitzat les dades i ha publicat els resultats a Scientific Reports, de l’editorial Nature, que aporten informació valuosa sobre els perfils psicològics associats a la cleptomania. Els grups de pacients amb cleptomania i amb cleptomania i TCA mostraven perfils més disfuncionals a tots els nivells, però al comparar-los entre els dos es va evidenciar que aquelles pacients amb TCA tendien a una major impulsivitat, mentre que el grup amb només cleptomania mostrava més tendència a la compulsivitat (preocupació, ansietat, tensió, manca de flexibilitat...) En ambdós grups, aquests trets podien afectar la resposta al tractament. Això confirma que la cleptomania s’ha de tenir en compte en tota la seva complexitat compulsiva-impulsiva, i cal incloure els aspectes individuals de cada pacient i també la presència de comorbiditats.
La necessitat de trobar tractaments més específics
Alguns professionals sanitaris estan preocupats perquè moltes persones afectades no busquen ajuda proactivament. “Els psicòlegs clínics normalment diagnostiquem la cleptomania de forma indirecta en pacients que ja estan en tractament psicològic per altres trastorns. Els pocs casos que busquen ajuda proactivament ho solen fer forçats pel seu entorn proper o per càrregues judicials, però no per motivació pròpia, ja que solen tenir por de l’estigma que arrossega la malaltia” explica la Dra. Susana Jiménez-Murcia, cap del servei de psicologia clínica a l’Hospital Universitari de Bellvitge, investigadora principal a l’IDIBELL i líder d’aquest estudi, i afegeix que “Tot això fa que el diagnòstic i el tractament de la cleptomania arribin massa tard i no siguin òptims.”
Actualment, el tractament més comú per a la cleptomania és la teràpia cognitivoconductual per augmentar les estratègies d’autocontrol, però en molts casos no és suficient per atendre aquesta malaltia en tota la seva complexitat. Aquest és també el tractament que han seguit les pacients d’aquest estudi. La Dra. Lucero Munguía, psicòloga i investigadora a l’IDIBELL i primera autora d’aquesta publicació, proposa que “es podrien tenir en compte altres opcions com la teràpia d’exposició i prevenció de resposta, utilitzada per al trastorn obsessivocompulsiu, i combinar-ho amb l’entrenament del control inhibitori i de la regulació emocional”. Segons la Dra. Munguía, aquest enfocament seria “especialment beneficiós en aquells casos amb comorbiditats com els TCA o les addiccions comportamentals. En alguns casos, ja estem implementant algunes tècniques innovadores com els serious games, uns videojocs especialment dissenyats per millorar les habilitats de regulació emocional”.
Des de l’Hospital de Bellvitge i l’IDIBELL, l’equip de recerca vol aprofitar per fer-se ressò d’aquest problema: “Volem recordar a tota la població que la cleptomania és un trastorn mental que genera un malestar important en les pacients, majoritàriament dones, i que es pot tractar. Convidem les persones afectades a demanar ajuda al seu metge de capçalera, que el derivarà a un equip especialista.”