Demència: què és

La demència és un trastorn neurològic que afecta la memòria, el pensament i la capacitat per a realitzar activitats quotidianes, que empitjora amb el temps i que afecta l'autonomia de la persona que la pateix.

Què és la demència?
Quins símptomes presenta una persona amb demència?
A quina edat es pot presentar?
El diagnòstic és només clínic?
Què puc fer per a disminuir el risc de demència?
Pot conduir un pacient amb diagnòstic de demència?

La demència és un terme genèric que s'utilitza per a descriure la pèrdua progressiva d'habilitats intel·lectuals que posseeix una persona, i que l'afecten amb la intensitat suficient com per a perdre la seva autonomia.

Existeixen diferents tipus de demència, encara que la més freqüent i coneguda és la malaltia d'Alzheimer (representant el 60-80% de tots els casos de demència). Segons el tipus de demència, la persona afectada pot presentar una afectació predominant de la memòria, l'orientació, el llenguatge, la capacitat d'atenció i concentració, així com afectar les emocions o la conducta.

Els símptomes més freqüents que trobem en una persona amb demència són:

Oblidar coses o esdeveniments recents
Perdre o extraviar coses
Perdre's en caminar o conduir
Sentir-se desorientat, fins i tot en llocs familiars
Perdre la noció del temps
Dificultats per a resoldre problemes o prendre decisions
Problemes per a seguir converses o a l'hora de trobar les paraules
Dificultats per a fer tasques habituals

També poden presentar alguns símptomes conductuals com:

Canvis en la personalitat
Depressió
Ansietat
Agitació
Comportament inapropiat
Desconfiança
Veure coses que no són reals, la qual cosa es coneix com a al·lucinacions

El risc de demència augmenta a mesura que una persona envelleix, especialment després dels 65 anys. No obstant això, la demència no és específica de l'envelliment. També pot aparèixer en persones més joves, encara que és molt més infreqüent.

El diagnòstic de la malaltia és clínic i es basa en un examen físic i neurològic. Habitualment es confirmen els dèficits mitjançant una avaluació neuropsicològica i es poden fer proves d’imatge (ressonància magnètica o tomografia per emissió de positrons), o bé de laboratori, com l’estudi de líquid cefaloraquidi, per confirmar el diagnòstic. Recentment, s’estan investigant si els mateixos biomarcadors estan presents en extraccions de sang venosa i tenen la mateixa validesa sense necessitat, per tant, de fer puncions lumbars per obtenir mostres de líquid cefaloraquidi.

Els estudis demostren que es pot reduir el risc de patir deteriorament cognitiu i demència fent exercici amb regularitat, no fumant, evitant el consum nociu d'alcohol, controlant el pes, seguint una dieta saludable i mantenint una tensió arterial i uns nivells de colesterol i de glucèmia adequats.

Les persones amb deteriorament cognitiu presenten més risc de cometre infraccions de trànsit i de patir accidents. La major sinistralitat s'observa sobretot a partir del tercer any en casos de malaltia d'Alzheimer, però pot ser fins i tot abans en el cas d'altres demències, com la demència frontotemporal.

Els estudis demostren que els pacients amb demència moderada o greu no han de conduir, per la qual cosa des de l'inici del diagnòstic hem de plantejar a la persona afectada la cerca de transports alternatius, atès que serà inevitable un futur abandonament de la conducció.