“M'expresso molt millor amb les imatges que per escrit o parlant”
Al maig de 2020 al passadís interior d'Urgències de l'Hospital de Bellvitge es van exposar una sèrie de retrats de professionals situats a 1a línia de l'abordatge de la COVID-19. Només a l'abast d'un grapat d'ulls, els dibuixos mostraven persones només identificables pels ulls, ja que la resta dels trets quedaven ocults darrere d'ulleres, màscara i epis. L'autor d'aquests retrats és José Martin Rodríguez, zelador i inclassificable artista visual amb múltiples projectes en marxa o esbossats a la seva inseprable llibreta.
- Posem data a l'inici del teu interès per l'expressió artística?
Potser un bon punt inicial seria a EGB, o abans… quan una professora em va dir que barrejant el groc i el blau s'aconseguia el verd. Això se'm va quedar, i a partir d'aquí gairebé saltem a l'època del còmic, als 80. Em vaig apuntar a l'escola JOSO per aprendre, veure com era, sobretot perquè em semblava útil per explicar coses, perquè és el que sempre he volgut: explicar coses. Allà em vaig adonar que es necessitaven moltes coses per fer un còmic, començant per un guió.
- Sospito que el còmic no acabo d'adequar-se a allò que buscaves…
Vaig estar treballant a Can Ruti i quan em vaig traslladar aquí em vaig apuntar al TPK, en la Tecla Sala de l’Hospitalet. És com un taller de pensament contemporani. I aquí m'han ensenyat tot el que sé, o la manera de pensar per poder treure totes aquestes coses que portem a dins. Vaig començar de zero, amb el dibuix, i després em vaig passar a fer fotos; després de les fotos van venir els vídeos, després ho barrejava tot, i al final ja vaig començar a explicar les meves cosetes. Això seria l'any 2000 aproximadament.
- I en quin tipus de projectes es van començar a traduir aquestes coses teves?
Doncs per exemple al grup Tres més U, que eren uns artistes del TPK. Jo era un dels tres, i la gràcia és que a cada exposició que preparàvem es convidava una quarta persona a exposar i explicar coses amb nosaltres. Vaig estar 10 anys fent coses amb ells; després va arribar el Covid i tot va quedar una mica en suspens. Ara vaig fent les meves coses.
- Tots aquests anys has treballat en disciplines o expressions artístiques molt diferents. Quines són les que t'han interessat més?
El que m'interessa més és la imatge en moviment. El vídeo m'agrada molt. Et sona el nom de Bill Viola? va morir fa un parell d'anys. Bé, doncs aquest per a mi és un mestre. En aquesta línia, per exemple, vaig gravar una dona que semblava tallar pa, però sense res entre les mans, i d'altres que començava a cosir i cada vegada que cosia tenia més sang a les mans ia la cara. I així he anat comptant cosetes, incorporant a gairebé tots els meus projectes una pantalla amb imatge en moviment. En un altre projecte de collages, per exemple, vaig incorporar una pantallita, en un altre vaig fer unes maletes que tenien un projector petitó i un mirall, de manera que la imatge del projector es veia dins la maleta. No ho sé, he fet moltes coses i no me'n recordo de totes.
- Sembla que has fet moltes exposicions...
Sí, aquests últims deu anys al Sant Feliu, a Can Jujol, al Barradas un parell de vegades; A l'Aula de Cultura, a Bellvitge...
- I continues en el TPK?
Bé, ara tinc moltes cosetes que ja han sorgit, algunes alienes a l'àmbit artístic, i que m'impedeixen anar amb la freqüència que voldria, però no oblido, és una cosa que he de recuperar. De vegades, les circumstàncies vitals t'obliguen o fan prioritzar. I a nivell artístic, diguem que vaig per lliure, penso coses. Estic fent fotos, per exemple, però amb l'escàner i el moviment.
- I aquesta llibreta que portes és una cosa així com un quadern de projectes?
És una manera de guardar les idees que tinc. M'expresso molt millor amb les imatges que per escrit o per parlar. En fi, cadascú troba la millor manera d'expressar-se. I ara estic amb les cases, tan petites i tan cares… En aquesta llibreta estan buides, però en una altra que tinc estan dibuixades plenes de gent, i els hi afegeixo coses. I així vaig pensant, i ja veurem què acaba sortint. Potser surt un vídeo, potser no... Tinc també alguns comptes a Instagram. Una és per a dibuixos, Garabantedegarabato; altre és per a fotos i a la tercera, Buclemen, busco pel·lícules antigues i força desconegudes i faig com un petit bucle de vídeo.
- I durant el Covid, lany 2020, vas realitzar un projecte molt interessant amb dibuixos de professionals d’Urgències…
Vaig començar a fer dibuixos en una llibreta de les cares de gent que no podia reconèixer amb les màscares i les ulleres. Totes les tardes passava moltes hores en cas, i allà tancat se'm va acudir començar a fer fotos de primer pla a tots aquests companys i companyes a Urgències. I així vaig començar a treballar amb les fotos a la tauleta, realçant-les amb ombres i en blanc i negre. Després, vaig demanar a cada persona que m'escrivís alguna cosa, com se sentien en aquells moments. El projecte es va quedar a mig acabar, perquè volia fer un llibret més o menys com la meva llibreta, però bé, això ja anirà a poc a poc. En qualsevol cas, les fotos es van exposar al passadís d'Urgències i les van poder alguns professionals.
En aquest enllaç pots veure el projecte íntegre dels retrats fets per José Martín durant la pandèmia
- I quina ha estat l'experiència artística amb què t'has trobat més a gust?
Doncs una que es va originar aquí a l'hospital. Antigament hi havia crucifixos a totes les habitacions. Un dia, casualment en sortir de la cafeteria me'n vaig trobar molts tirats en un contenidor i me'ls vaig endur, perquè de vegades també recullo coses que trobo. Després vaig crear una mena de vaixell que vaig fer amb un corc biga de fusta i vaig projectar una imatge del crucifix donant voltes amb la nau per davant, i crec que va quedar una composició molt xula. En una altra ocasió, fa uns deu anys, vaig fer una performance a Nimes en què representava un president. Anava vestit amb el vestit de casament d'un company i davant de la gent només pronunciava les síl·labes bla, bla, bla. És a dir, no deia res, mentre amb una ampolla em llençava aigua per sobre del pit amb una que feia de president. Es tractava d'un intercanvi artístic entre el TPK i el centre semblant de Nimes. En qualsevol cas, un nivell d'exposició tan alt com en aquest cas m'incomoda força i ho passo fatal. Prefereixo muntar les meves cosetes, que la gent les miri i jo me'n vaig.
- I com penses tots aquests projectes?
És una mica tenir idees o coses rondant-te contínuament pel cap. Després, per aquí tinc coses que no presento ni ensenyo, són idees primigenees, muntatges visuals que sorgeixen i de vegades s'hi queden. Algunes les agrupo sota una categoria que anomeno “l'home espatllat”, que podria ser jo o la societat en general. L'últim projecte que vaig presentar al TPK va sorgir a partir d'imatges del Google Street View, en què semblen persones amb la cara difuminada o borrosa. Això em va fer plantejar-me la pregunta de si cal continuar fent fotos. D'aquí va sorgir una exposició en què la gent es podia reflectir en un mirall borrós, de la mateixa manera que apareixen les imatges del Google. En tot cas, el procés de creació és el millor. El que compta realment és el procés, arribar. Per a mi, la satisfacció màxima es produeix quan amb algun material, una idea prèvia o un esbós veig la llum i dic Això és el que he de fer! I això de vegades passa després de setmanes o mesos, per això m'agrada tenir cinc o sis coses obertes.
