“Vaig dedicar molt de temps i esforç al bàsquet i la medicina de forma simultània i en certa manera va ser com un alleugeriment enfocar-me en una de les facetes de forma plena”
La fitxa de la Federació Espanyola de Bàsquet d'Àngel Victor Hernández Martos diu, entre altres coses, que fa 1.95 cm i que va jugar 217 partits en 12 temporades com a professional en cinc equips. L'any 2018, amb 27 anys, es va retirar de l'alta competició per dedicar-se de ple a la Medicina, que després de la residència el va portar fins a la Unitat de Cures Intensives de Cardiologia de l'Hospital de Bellvitge, on què ha pogut comprovar com el treball en equip, la disciplina o la formació són valors compartits entre àmbits tan allunyats (o tan propers) com la medicina i el bàsquet.
- El teu cas és un exemple de precocitat al bàsquet professional…
Vaig néixer a Almeria, i vaig estar-hi fins als 15 anys. Sempre ho dic perquè hi ha molta gent que, quan has estat jugador professional, et pregunta com va començar la cosa o si jo tenia clar que seria jugador professional de bàsquet des de petit i la veritat és que no, per res. Vaig tenir la sort que els meus pares des dels 5 o 6 anys em van apuntar a tots els esports haguts i per haver-hi. Vaig acabar compatibilitzant el futbol i el bàsquet, després d'haver passat pel judo, l'handbol o la natació. I al final, amb 13 o 14 anys vaig triar el bàsquet perquè el meu grup d'amics fort jugava a bàsquet.
- I vas començar a despuntar llavors?
Durant dos anys em vaig centrar al bàsquet, se'm donava bé, li dedicava temps i al final amb 15 anys em van trucar per anar a un campus d'estiu amb el Granada i l'Unicaja de Màlaga. Finalment vaig fitxar pel Granada i hi vaig passar cinc anys, jugant a primera i segona. A poc a poc vaig anar entrant al primer equip i allà vaig jugar dos anys a primera i un a segona. Després l’equip va acabar desapareixent per problemes econòmics i aleshores vaig fitxar pel Coruña, tenia 20 anyets.
- I el Coruña va ser l'equip de la teva consagració, oi?
Sí, hi vaig fer el gruix de la meva carrera esportiva. Hi vaig jugar sis anys. Vam estar a punt de pujar a l’ACB. Fins que em vaig retirar en el 2018, quan va arribar el MIR i havia de començar la residència. Fins llavors vaig estar compatibilitzant bàsquet i medicina.
- Quan et fitxen amb 15 anys et comences a veure com a jugador professional?
Inicialment ho veus com una experiència. Amb 15 anys deixes casa teva i t'instal·les en una altra ciutat, en una casa compartida amb diversos jugadors, amb una família que ens donava un cop de mà amb la intendència. Et veus lluny dels pares i la resta de la família, amb la responsabilitat de gestionar els teus horaris, els teus entrenaments i sobretot els teus estudis, que és el punt més delicat. Tinc la sort que els meus pares són els dos professors i jo vaig anar a Granada amb la premissa que el primer eren els estudis. Podia ser esportista al nivell que volgués, però condicionat als estudis. De fet, com a anècdota recordo que al primer examen de matemàtiques que faig quan arribo a Granada, el professor ens suspèn pràcticament al 90% de la classe i era el primer examen que suspenia en tota la meva vida. I recordo una trucada del meu pare dient-me que un altre suspens suposaria tornar a Almeria. Per sort, tot va sortir bé. Per ser esportista professional no n'hi ha prou amb el talent, has de tenir sort, estar en el moment adequat, la situació adequada, que quan et toca et surtin bé les coses… I per sort jo he tingut aquesta fortuna barrejada amb el temps que li he dedicat.
- I en el teu cas es van donar tota aquesta sèrie de circumstàncies?
A causa de la lesió del segon base a Granada, vaig tenir l'oportunitat de jugar més temps, però aquell moment em va agafar molt jove. Com a esportista professional vas madurant amb el pas dels anys i aleshores estava molt verd, en tenia moltes ganes, però em faltaven moltes coses. I el canvi d'aires i de responsabilitat quan vaig anar a Coruña em va anar bé a nivell d'aquesta maduresa i vaig poder fer els meus millors anys com a jugador de bàsquet. A Coruña vaig arribar a ser capità de l’equip i a tenir una responsabilitat i un pes a l'equip força important i va ser on més vaig gaudir.
- I amb 15 o 16 anys a tenies clar com volies orientar el teu futur?
Tenia força clar que volia fer medicina. De fet em va costar força esforç compaginar estudis i esport. Hi ha gent que pensava que en jugar a l'ACB, entrenar demà i tarda cada dia, viatjar els caps de setmana i faltar a algunes classes per aquestes circumstàncies entraria a la carrera amb una nota més baixa per tenir categoria d'esportista d'elit. En determinats esports pot ser més fàcil, però en bàsquet per considerar-te esportista d'elit a l'època en què jo jugava havies d'haver estat convocat per la selecció espanyola i quedar quart en un Campionat d'Europa o vuitè en un Mundial. Vaig ser preselecció espanyola el meu any, però no vaig arribar a entrar a la selecció, amb la qual cosa vaig accedir a Medicina com la resta de xavals que es presenten a la selectivitat, amb el mateix tall de nota. De fet, vaig haver de fer un any de fisio perquè no vaig poder entrar a Medicina. L'any següent per nota ja em va donar per entrar.
- Un cas com el teu no és habitual a l'esport professional…
Una cosa que he après a l'esport i que em va servir a l'època d'estudiant, i ho segueix fent avui dia, és la disciplina, saber què es pot fer en cada moment o no, les exigències que suposa fer-ho i el sacrifici que has de fer. Des de petit he estat acostumat a utilitzar molt del meu temps lliure per a aquest tipus de coses, perquè sabia que si volia gaudir amb el bàsquet i fer-ho a un alt nivell, li havia de dedicar molt de temps i el poc temps lliure que em quedés, doncs evidentment dedicar-ho a estudiar. A Corunya, per exemple, la sala de premsa que es feia servir els caps de setmana, entre setmana era la meva sala d'estudi, sobretot entre els entrenaments de matí i tarda. I els desplaçaments amb autobús als partits era el meu moment de dedicar sis o vuit hores a l'estudi.
- Fins que arriba la cruïlla definitiva senyalitzada com a MIR…
Començar la residència suposa, entre moltes altres coses, l'inici de les guàrdies. En aquell moment vaig triar centrar-me al cent per cent en la medicina i per això vaig prendre la decisió de deixar el bàsquet professional. Tot i així, quan vaig anar a Salamanca vaig estar jugant a 2a B, amb el Club Deportivo Carbajosa, sense tanta responsabilitat directa. Entrenava i jugava els partits que podia allà a Salamanca. Van ser dues temporades, entre el 2019 i el 2021, fins que van arribar el Covid i després els meus dos fills.
- I ara mantens algun contacte amb el bàsquet o t'agradaria fer-ho?
Durant la residència, vaig fer una rotació externa a Coruña. Aleshores vam anar-hi tota la família durant cinc mesos i vaig tornar a jugar en un equip amateur, i vaig tenir la satisfacció de tornar a tenir contacte amb el bàsquet més pur, el que es juga per diversió. Arriba un moment en què l'esport professional es converteix en una feina on vas cada dia de 10 a 12 i de 5 a 7, perquè és la teva feina i t'exigeixen resultats. Si no tens resultats, tens la premsa a sobre, els aficionats, que per sort sempre s'han portat molt bé amb mi als equips en què he estat. Tornar a jugar a nivell amateur, només per passar-ho bé amb un grup de companys i on si guanyes surts somrient, i si perds, surts somrient igual, la veritat és que ho vaig gaudir moltíssim. A nivell físic no ho vaig gaudir tant perquè després de no haver-me lesionat pràcticament mai en tota la meva carrera, en aquells cinc mesos vaig tenir dos trencaments fibril·lars, possiblement perquè el cap m'anava a un ritme que era el que tenia quan era professional, mentre que el cos ja no estava en aquest ritme. El múscul no té tanta memòria. La veritat és que ara m'agradaria jugar més del que ho faig, però el dia a dia de la feina, diferents projectes de formació en què estic involucrat i el que tinc fora, que és al que li dedico temps, la meva família, no em deixa gaire espai. Potser això podria passar aquí a l'hospital, si es crea un equip…
- Com recordes l'anunci de la teva retirada professional?
Em retiro amb 27 anys, quan estava possiblement en el millor moment de la meva carrera, al meu prime. Els companys més propers ja sabien que era una cosa que faria més aviat que tard. Veient-ho en perspectiva, crec que va ser un bon moment per retirar-me. Vaig dedicar molt de temps i esforç al bàsquet i la medicina de forma simultània i en certa manera va ser com un alleugeriment enfocar-me en una de les facetes de forma plena. I no va sorprendre ningú. Els directius del club estaven totalment informats, de fet ja feia uns quants anys que avisava que això s'estava acostant i ho van entendre.
- I els companys? Et demanaven que ho reconsideressis?
En aquell moment tenia 27 anys, no era el més veterà, però si el capità feia un parell d'anys i era una mica el referent dels joves que anaven arribant o que venien de categories inferiors. I qui deia 'pensa-t'ho bé' era jo! Els comentava, per exemple, “no posis tots els ous a la mateixa cistella, perquè et trenques el creuat, i ets al carrer. Aleshores compatibilitza, fes el que vulguis a nivell de grau, d'universitat, del que vulguis, però forma't, perquè després quan et retiris, hauràs de sortir al món laboral i hauràs de tenir alguna cosa darrere”. Aleshores, si era jo qui els feia la xerrada, com em demanarien comptes per retirar-me del bàsquet? A dia d'avui, alguns companys amb qui mantinc contacte recorden aquelles converses i algun d'ells fins i tot m'ha donat les gràcies per tenir un pla B. En un vestidor, que és un univers molt tancat de 12 jugadors, algunes coses dolentes s'encomanen, però les bones també.
- I què t'has portat del bàsquet a la cardiologia?
Força coses. Parlava abans de la disciplina, tenir clar les responsabilitats que tens a cada moment i a la cardiologia, i més a la de cures crítiques, a la qual em dedico, saps que tens una responsabilitat fonamental i que has d'estar molt atent al pacient en tot moment. En això m'ha ajudat el meu passat com a jugador. D'altra banda, el treball en equip és una de les aspectes a que dedico més temps, amb formacions que fem a la unitat que no només inclouen metges, sinó infermeria, auxiliars, zeladors… Aquestes formacions contribueixen a fer més equip dins de la unitat i que en el moment en què treballem junts estiguem més coordinats. Crec molt en això i la veritat que està sortint molt bé el projecte. I finalment hi ha la capacitat d'encaixar cops, que sembla una cosa banal, però quan et diuen alguna cosa que no fas bé, et fan una bronca, o tens un error, intentes trobar la part constructiva. Com a jugador de bàsquet professional he fallat moltes més vegades de les que he encertat, he rebut més bronques de les que puc explicar; he assumit que la premsa em digui literalment que no sóc per jugar en aquesta categoria… Avui dia, accepto perfectament aquestes situacions i intento reconstruir des de la part més constructiva. És una experiència que crec que em fa millor metge, sobretot en una unitat com la de crítics de cardiologia, encara que la realitat de vegades és dura. Pot ser que en certa manera l'esport m'hagi ajudat a assumir millor les derrotes… encara que res ni ningú no et prepara per a algunes situacions.
- I ja per acabar, si algun dia tornessis a tenir una relació directa amb el bàsquet, com t'agradaria que fos?
Sens dubte, seria jugant. I si per motius físics no pogués jugar, seria el metge, suposo. De fet, vaig estar de metge en una selecció espanyola de categories inferiors, i va ser una experiència genial perquè els nois anaven amb tota la il·lusió del món. De fet vaig coincidir amb algun que ara és a la NBA, com l’Hugo González, que aleshores tenia 11 anys. Ser entrenador no em crida especialment l’atenció. De fet ara gaudeixo moltíssim perquè el meu fill, que té 5 anys, està en una escola de bàsquet i gaudeixo veient-lo, però no se m'acudirà mai dir-li a ell, o a l'entrenador, el que ha o no ha de fer. Ara només és el moment de gaudir i fer amics.