“És molt important comprovar que tu has pogut portar idees, emocions a un escrit i que algú ho hagi recollit”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
Fa uns anys vaig haver d'ingressar diverses vegades a l'Hospital de Bellvitge, i en una d'aquelles ocasions vaig veure l'anunci de RELAT-Hos i em van començar a venir idees al capdavant. Vaig pensar, doncs les posarem per escrit! després de veure el comportament dels treballadors de tots els perfils i professions que participen al protocol diari d'una ciutat -l'hospital- que des de fora indubtablement ningú no volem trepitjar. Però si per desgràcia cal fer-ho, almenys fer-nos a la idea que no és tan negre com sembla, sinó que és un lloc que té les seves coses bones: gent amable, treballadora, que t'atén i estan al teu costat, i quan un està fastiguejat tot això s'agraeix molt. Vaig decidir llavors reflectir tot això en un petit escrit perquè si algú ho llegeix, percebi que no tot és negatiu.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar?
Sí. Fa molts anys que escric coses que em passen pel cap, pensaments… Tots aquests escrits els guardo a casa meva. En el cas de RELAT-Hos, no em vaig posar a reflexionar sobre allò que escriuria, sinó que simplement vaig esperar que em vingués la idea. Si escric alguna cosa, és perquè em passa pel cap en aquell moment, em ve la idea i la reflecteixo. Quan entra la inspiració, escric i després potser estic un temps sense fer-ho. Després, sense cap motiu aparent em ve una idea al capdavant i puc escriure-la d'una tirada o es va desenvolupant, deixo que flueixi, i així va sortint. A casa tinc material escrit per a un llibre de 60 o 70 pàgines sobre temes molt diversos: sentimentals, socials, experiències de la vida… Són textos que guardo a casa, que només n'han llegit un parell o tres de persones.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
És una satisfacció i un orgull veure'l publicat i pensar que a més és una cosa que pots transmetre, que pot interessar els altres. Així, a més d'expressar el teu pensament, la teva opinió pots intentar canviar el punt de vista de la gent. I és agradable veure reconeguda la feina de qualsevol persona, en aquest cas veure'l imprès en un llibre. És molt important comprovar que tu has pogut portar idees, emocions a un escrit i que algú ho hagi recollit.
- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
És una experiència que a molta gent ens hi ajuda. Són sentiments que portem dins, que no ens atrevim a deixar anar directament ningú per pudor, vergonya, temor al ridícul… una quantitat increïble de sentiments que conformen la por a expressar-ho de viva veu i en el paper alliberes sentiments que potser t'estan corcant, que no saps com donar-los sortida i trobes la solució explicant-ho a un tros de paper, com és el meu cas. I la conclusió és que un s'allibera, abans que et cremi el que portes dins, el deixes fluir al paper, i després et quedes més tranquil, alleujat. Tothom que escriu crec que ha de tenir un sentiment molt semblant. L'escriptura és un camí, una via d'escapament que crec que sí que ens ajuda força.
- Quan escrius penses en els futurs lectors i l’efecte que els pot causar?
En el meu cas, sí. Crec que ho fem en part amb aquesta idea: transmetre, cadascun des del punt de vista, que l'hospital no és un cercle tancat que funciona de forma automàtica, sinó que és un engranatge que depèn del moviment de moltes peces. Cadascú ho explica des de la seva perspectiva, però és bo que els altres el llegim, que coneguem la seva experiència al centre, si han fet potser un amic de per vida quan estaven ingressats, perquè poden arribar a entaular-se amistats que en qualsevol altra circumstància no s'hauria produït mai. Que nosaltres puguem llegir els altres i els altres a nosaltres crea un món particular en el qual es pot arribar a crear una intercomunicació força bona.
- Per últim, ens pots recomanar un llibre?
Als llibres que llegeixo busco el costat més enrevessat del món, per exemple amb autors com Stephen King. Em llença el terror, el misteri, com si fos el costat fosc, la cara oposada al que volia transmetre de l'hospital. I de vegades King et pot sorprendre amb un final bondadós, com a Dolores Claiborne. Crec que aquesta és la meva recomanació.