“Està molt bé veure el món tal com és, no com a mi em semblaria que ha de ser”
Ara fa tres anys, el cap de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Bellvitge es va convertir en el metge de l’expedició Tahina Can, un viatge acadèmic anual organitzat des del Màster de Periodisme en viatges de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Etiòpia, Uganda i el Kirguizstan, aquest 2025, han estat les destinacions de les tres expedicions en que Jordi Gascon ha vetllat per la salut del grup equipat amb una motxilla-farmaciola a l’esquena. Ara ja espera saber abans de final d’any on els portarà la Tahina Can 2026.
- Com arribes a participar en la primera Tahina Can?
Doncs mitjançant un amic, David Rull, que és egiptòleg, professor a l’UAB i molt viatger. Ens coneixem des de fa molts anys, des que érem joves he fet muntanya amb ell, però sempre havíem volgut fer un gran viatge junts. Aleshores em va trucar un dia per dir-me que necessitaven un metge per anar a Etiòpia. Li vaig dir que si en dos segons i després em va explicar en que consistia el projecte de la Tahina Can: un grup de periodistes feien un viatge acadèmic en que farien una sèrie de reportatges fotogràfics i escrits, tutoritzats per un staff de professionals i professors i que volien viatjar amb un metge per cobrir la salut de l’expedició. Llavors ell em va presentar el Santi Tejedor, l'organitzador i l'alma màter de la Tahina, que va donar el seu vistiplau.
Foto: Júlia Cussó Melero
- I el que et va atreure era el component d’aventura de la proposta?
Hi ha diverses raons per les quals decideixo que sí. La primera que podia ajuntar dues coses que m'encanten: la meva feina i viatjar. Una altra era que em donava l’oportunitat de viatjar amb el David i la tercera és que és que em semblava molt xulo viatjar amb un col·lectiu organitzat que va a fer una feina i ser-hi allà com espectador en primera línia. Em semblava molt atractiu veure gent experta en una altra disciplina que no és la meva. D’aquesta forma he descobert en cada viatge gent que escriu molt bé o que fa unes fotos fantàstiques. Ja in situ vaig afegir dues raons més. Una és que en viatges com els de la Tahina Can assoleixes un nivell de profunditat que en un viatge turístic a l'ús no aconseguiries. El nivell d'expertesa i el nivell de coneixement del territori local que tenen la gent amb qui interaccionem és brutal i t'hi fiques fins al fons de certes coses. I per últim és fantàstic viatjar amb gent jove, és molt divertit i entendre’t amb gent d'una altra generació té el seu encant.
- Pensem en pel·lícules o novel·les d’aventures amb grups que avancen per la selva, per exemple, amb el metge tancant el grup carregat amb la farmaciola. S’ajusta a la realitat de les vostres expedicions?
Té molt de real. Passes per llocs idíl·lics i hi ha estones dels viatges que són de caminar durant una bona estona per muntanyes, selves, deserts, al costat de llargs rius... i els paisatges que veus són absolutament espectaculars. Cada viatge ha tingut el seu toc diferencial. Etiòpia, per exemple, va ser un viatge molt de coneixement de persones i cultures del país, com ara les tribus que viuen al sud. Uganda, en canvi, va tenir molt més component de “safari”, per dir-ho d’alguna manera. Tot això ho fas amb persones que t'expliquen un munt de coses que no t'explicaria qualsevol. Per exemple, quan estàvem a Etiòpia, el David ens explicava l'evolució humana en funció de l’evolució del planeta i com els nostres ancestres es van posar drets i les conseqüències que això va tenir. Vas amb gent que aborda els valors culturals de la gent que estàs visitant, sense judicis ètics ni morals. Està molt bé veure el món tal com és, no com a mi em semblaria que ha de ser. O sigui, que el punt idíl·lic d'una expedició amb el metge tancant el grup és bastant freqüent.
Foto: David Rull Ribó
- I com és la rutina diària d’un metge d’expedició?
Cada dia he tingut feina, sense res a veure a la d’un hospital, és clar. Per sort, la majoria de coses no han tingut cap gravetat: ferides, contusions, cremades, picades d'insectes, paparres que has de treure, conjuntivitis, alguna infecció d’orina, una grip... Alguna vegada he hagut de fer servir algun estri, però en la majoria d’ocasions han estat coses banals. Aquest any, però, sí que hi va haver una circumstància una mica més seriosa. Vam haver de fer baixar una persona de la muntanya on érem, no perquè tingués mal d'alçada, sinó perquè des del punt de vista hemodinàmic no estava tolerant l'esforç que estàvem fent. Vam baixar i no passar res.
Foto: Júlia Cussó Melero
- Vas necessitar alguna preparació especial?
Intento anar preparat. Has de saber, per exemple, com és el mapa del sistema sanitari del país on estàs, conèixer els centres d'assistència que tens a prop, i els hospitals de bon nivell que hi ha al país. A tots els expedicionaris els pregunto quatre coses sobre malalties de major prevalença o si tenen facilitat per descompensar-se; saber quantes persones amb asma, o amb epilèpsia, amb diabetis, controlar si hi ha persones amb medicacions especials. La Dra. Masuet, del Servei de Medicina Preventiva, em dona consells i orientacions cada any sobre la destinació escollida.
- I això és tradueix en un equipament molt pesat?
Portava un equip d’uns15 quilos, però es transportava bé.
Foto: Júlia Cussó Melero
- El fet d’estar més o menys lluny d’un centre assistencial produeix una certa angoixa?
Una part de la meva feina és gestionar riscos, i això suposa conèixer-los, saber en cada moment que estàs assumint, les distàncies als llocs on podries demanar ajuda, tenir la certesa que tothom està cobert per una assegurança que et permetrà demanar segons quin tipus d’ajuda. A més, vaig amb gent que coneix molt el territori, i com sortir de determinades situacions. Per exemple, en el cas de la persona que vam haver de baixar de la muntanya, et diria que el mèrit, sobretot va ser trobar un taxi per baixar-lo. En aquest sentit, no pateixo ni tinc por i gairebé tot el viatge el gaudeixo plenament.
- La Tahina Can es defineix com un viatge iniciàtic, en el teu cas com s’aplica aquest concepte? T’ha canviat d’alguna manera?
Es tracta d’un concepte diferent de viatge. És acadèmic, no només en termes periodístics, sinó des d’un punt de vista pedagògic del que suposa viatjar; el coneixement i respecte per altres cultures. Una cosa que tots hem fet, suposo, és arribar a un destí més o menys diferent i començar a fer fotos com descosits. Això també es tracta a la Tahina. Tu no pots baixar d'un autobús i començar a fer fotos a la gent sense ni tan sols parlar amb ells. Si tu vols fer-li una foto a una persona, t'hi has d'acostar, has de parlar amb ell, es treballen fins i tot aquests aspectes. Per a molts estudiants és iniciàtic aquest accés a un viatge acadèmic, amb uns continguts d’un nivell considerable, a uns tallers formatius per escriure millor, fer millors fotografies o vídeos, o per gestionar bé a les xarxes, i en conjunt pel que suposa la cultura del viatge. El grup està format per uns 20-25 estudiants, amb 8 o 10 monitors, que són periodistes i un equip sènior format també per periodistes, com ara el David Jiménez, el Xavier Ortuño, i divulgadors com el Lluís Pont o el David Rull.
- I per a tu personalment?
Per haver viatjat unes quantes vegades, he après aquesta cultura del viatge i aquest respecte pels llocs on vas de manera espontània. He fet viatges, alguns de muntanya, a diferents indrets del món. En qualsevol cas, de cada viatge aprens coses. Per exemple el nivell de profunditat al qual arribes a les cultures que visites. Jo no havia arribat mai tan a fons. Una altra descoberta ha estat el fet de constatar que viatjar amb gent jove és molt divertit. Vaig sentir-me absolutament integrat des del principi, ben acollit per tots i et diria que segurament el que més m'ha agradat ha estat la relació amb l'equip de la Tahina. Independentment del lloc on anem, viatjar amb aquesta colla és fantàstic.
Foto: Lucía Cornejo Villanueva
- Et veus amb ganes de repetir?
Tot això que t’he explicat fa que d'alguna manera estiguis enganxat. Ja estic esperant al desembre que s’anunciï la propera destinació per al 2026. L'entrevista de treball “oficial” me la va fer el Santi Tejedor a l'aeroport de Barcelona, mentre esperàvem per agafar l’avió en la primera Tahina que vaig fer, la d’Etiòpia. Des de llavors fem la broma que em va fer signar en un tovalló de paper, com el Messi. Suposo que li vaig caure prou com bé per proposar-me ser personal “fix” de l'expedició. A més, tinc la sort que a casa m'és fàcil conciliar-ho, han entès perfectament que és una oportunitat genial i que està bé poder-la aprofitar.
- Són sempre 10 dies d'expedició, no?
Si, però força canyeros. Ens llevem d'hora i es va adormir relativament d’hora també, tot i que de vegades s’apura perquè la gent està fent feina. Hem dormit en habitacions, però també en yurtes.
Foto: David Rull Ribó
- Els estudiants que integren cada expedició fan després uns treball audiovisuals molt potents...
Són espectaculars, em flipa el que fan aquestes noies i nois. Em sembla especialment llaminer i atractiu el treball de la gent que fa fotografia. M'agrada la fotografia, però no en sé, aleshores en aquests viatges he conegut gent que fa unes fotos espectaculars i he pogut aprendre alguna cosa. La fotografia em sembla molt atractiva perquè conté moltes més coses a banda de la bellesa estètica: té un missatge subjacent i una història de qui està fent la foto i el lloc, i aquell moment és únic, queda registrat per sempre. Aquesta és una altra de les coses que m'emporto de la Tahina Can. També el fet de conèixer persones com el Toni Espadas, que va morir assassinat a Etiòpia el maig del 2024. Era un paio fantàstic, que va tancar el seu negoci a Barcelona perquè es va enamorar d’Etiòpia. Va convertir el seu negoci en una empresa de viatges a països difícils de gestionar. Vam compartir el cas d'una nena que va acabar en un hospital del país i vaig intervenir per ajudar. Un altre moment per recordar és quan vaig anar a conèixer un xaman a Uganda. Va ser molt interessant veure’l i que em parlés dels seus prejudicis envers els metges del meu tipus i el orgullosos i convençuts que estan de la seva manera de veure la medicina.
Foto: Júlia Cussó Melero