“Cada vegada que pujo a l'escenari és com si fos el primer dia, i això que no interpreto cançons meves!”
El Víctor, que porta a l'Hospital de Bellvitge una mica més de set anys, és zelador de l'àrea de transfer d'ambulàncies. De l'habitació de casa seva, on va començar a cantar gairebé en secret, a actuar davant del públic dalt d’un escenari. Gràcies a l'impuls del karaoke, Victor Vázquez ha pogut desenvolupar la seva carrera com a cantant i alhora continuar una tradició artística molt arrelada a la família.
- Somiaves des de nen ser cantant?
Des de petit sempre m'ha agradat cantar, però era molt vergonyós i per cantar tancava primer la porta del menjador, després la de la meva habitació, i aleshores cantava. La meva mare sabia que cantava perquè m'escoltava d'amagat. Obria la porta de la meva habitació i els tenia allà, escoltant. No havia cantat mai en públic fins que amb 16 o 17 anys vaig anar amb la meva cosina a un karaoke i em van insistir perquè sortís a cantar. Ho vaig fer, a la gent li va agradar, i així va ser com vaig començar a perdre la vergonya, amb els karaokes.
- Es pot dir que cantaves en secret…
Sí, es pot dir que vaig cantar en secret durant tota la meva infantesa. I se m'ha quedat la cosa dins que a la meva àvia, a qui li encantava la música, mai no li vaig cantar. La meva mare li havia dit que cantava i ella m’ho demanava, però jo em moria de vergonya i no podia. De fet, avui dia canto en un escenari, però si ara em demanes que canti aquí, em moro de vergonya. I no entenc per què. Sóc la persona menys vergonyosa del món, a tots els que em coneixen els costa de creure-ho. En públic la cosa canvia, a mesura que se succeeixen els concerts, cada cop et sents amb més seguretat, i a l'escenari tinc la sort de comptar amb el meu company que en parla per set.
- El karaoke va actuar com a catapulta…
Doncs sí, perquè em vaig presentar llavors a un concurs de karaoke, l sing world, a nivell català i que després tenia una final estatal en un creuer, i una altra de mundial. I a la final catalana vaig conèixer Miguel Valle, el meu company al grup. D'això en farà 7 o 8 anys. Al concurs fèiem assajos conjunts amb la coach i estava al meu grup de concursants, encara que al final havíem d'arribar a ser rivals, perquè hi havia un sol guanyador, que al final no vam ser ni ell, ni jo. El cas és que ens vam caure bé i entre assaig i assaig vam decidir formar el grup. Miguel és uns anys més gran que jo i ja cantava, però en un altre estil. Li va agradar el meu, més aflamencat, i vam decidir formar el duet Burbul Music. En unir-nos vam obrir una mica més el ventall d'estils, sumant el de cadascú. Així, als concerts fem una mica de tot: rumba, Antonio Orozco, pop…
- D'on ve el nom de Burbul Music?
És un petit homenatge a mi cosí, que va morir amb gairebé 24 anys. Va començar a dir-me burbul per la imatge de nen bombolla que tenia de nadó al cotxet amb una d'aquelles cobertes protectores transparents per a la pluja. D’aquesta forma, burbul es va quedar primer com el meu sobrenom a la família i ara també com a nom del grup. Portem junts vuit anys amb el nom de Burbul Music.
- És complicat obrir-se camí al món de la música?
El meu company Miguel tenia alguns contactes de quan havia cantat sent més jove. Gràcies a això, vam començar a fer actuacions, a cantar a bars per a 30 o 40 persones i la cosa va anar creixent a poc a poc. Vam conèixer el propietari de la sala Barroko's de Barcelona i vam començar a actuar-hi de manera regular. Vam fer les proves de so allà només una setmana després d'operar-me l'envà nasal, gairebé amb les gases posades, i el propietari no s'ho creia. Que bé que canteu! ens va dir i jo em notava cantant fatal, amb la veu supernasal, i no s'ho creia. Tenien actuacions en directe els dijous i nosaltres ens encarregàvem del començament de la festa. El cas és que la cosa va anar creixent. Recordo un festival al costat d'un centre comercial a Badalona. Veníem de cantar en un bar, on hi havia la meva família, que són moltíssims, i potser altres 10 persones, i vam arribar a Badalona amb cotxe i només mirar per la finestreta vaig dir, jo no canto aquí, de la quantitat de gent que havia. A la primera cançó gairebé em tremolava la veu i el meu company es va inventar una història per guanyar-se el públic, els va explicar que sortiríem en un programa de la tele la setmana següent!
- Com us arriben els bolos?
El boca-orella funciona molt bé, però durant un temps també vam tenir un agent que ens gestionava actuacions a fires, festes i esdeveniments. Fa poc també hem entrat en contacte amb l'associació de Zona Franca i estem cantant molt per allà. Cantem en festes de barri, aniversaris, casaments… on ens truquen. Tot i que des de fa un parell d'anys hem baixat una mica el ritme per qüestions familiars.
- No porteu una banda de suport, com prepareu el material musical de les actuacions?
Vam contactar amb un noi de l'Argentina que ens va agradar molt com feia les bases musicals per a les cançons, perquè hi ha moltes bases que no estan registrades a la base de dades del karaoke. Nosaltres cantem sobre aquesta base instrumental. Si les cançons que necessitem per a un bolo concret no són a la base de dades, les encarreguem a aquest noi argentí i ens les prepara. És molt difícil trobar una bona base de karaoke sense llicència i les d'aquest noi són molt bones, i ja som gairebé amics, perquè li hem demanat moltes bases. Tenim un equip senzill per a interior amb taula de barreges, micros i altaveus, però per a actuacions més grans l'equip ho acostuma a aportar l'organitzador de l'esdeveniment.
- El teu estil sempre gira al voltant del flamenc?
Sempre m'ha agradat; m'he criat en un barri humil, Cinco Rosas, a Sant Boi, i sempre hem cantat, al carrer, en qualsevol celebració… bé al principi cantaven els altres, i jo tocava els palmells. La meva tieta Rosa ha estat cantant, va aparèixer a la televisió cantant una versió d'un tema d'Isabel Pantoja; els meus cosins i la meva mare també canten, tota la vida s'ha cantat a casa meva. Som una família molt gran, més de 100, i molt unida, i totes les celebracions les acabem cantant. I ara, doncs canto jo i tota la família ve a veure'm. Soc completament autodidacta, mai he anat a classe; amb els altaveus, sol, he anat agafant el flamenc d'un, el blues d'un altre…barrejant-ho tot després i així m'he forjat. tots els gèneres; rumbes, Antonio Orozco, Manuel Carrasco, El Barrio, Bisbal… menys opera, encara que amb José Palacios, el meu excunyat també tinc un tema gravat de l Divo, Torna a mi, que fusiona flamenc i opera.
- Com veus en general el món de la música?
És una pena, però avui dia no es valora si cantes bé o malament, sinó que és un tema de diners, de quants seguidors a les xarxes pots aportar. Ara com ara, gairebé s'hauria de pagar més al tècnic de so que al cantant, però malgrat les coses negatives i que és complicat, el món de la música és molt bonic. Cada vegada que pujo a l'escenari és com si fos el primer dia, i això que no interpreto cançons meves! El dia que això passi i la gent se sàpiga aquestes cançons, em donarà alguna cosa.
- T'agradaria aleshores cantar temes propis?
Tenim temes enregistrats, però són covers. Escric poesia, però no aplicar-ho a una mètrica i una rítmica per a una cançó. Faig bones melodies, però necessitaria la col•laboració d'un arranjador i un lletrista que m'ajudin a adaptar aquest poema a la lletra d'una cançó. M'agradaria treure un tema meu i això hi és com a projecte.
- I altres reptes o aspiracions?
Créixer sempre mola, m'agradaria presentar-me a La Voz, i és una cosa que he visualitzat milers de vegades, però em fa moltíssima vergonya. Moltes persones properes m'animen perquè m'inscrigui o em diuen que ho faran ells. Crec que em podrien agafar, tanco els ulls i fins i tot m'emociono imaginant-me allà a sobre, però em fa moltíssima vergonya. I és que hi aniré i no seré capaç de cantar…
Recordeu el tema que el Víctor va enregistrar en homenatge a tots els professionals de l'Hospital de Bellvitge durant la pandèmia?