La cara b de Raúl Domínguez, neuròleg i jugador de rugbi

- La Cara B

“El rugbi és un esport de fer pinya, arribes a desenvolupar una relació molt estreta amb el teu company, perquè la teva integritat al camp depèn d'ell i tu protegeixes la seva també”

Des de fa gairebé 17 anys, Raúl Dominguez, especialista de la Unitat Funcional de Malaltia de Motoneurona del Servei de Neurologia, entrena tres cops per setmana per arribar en el millor estat físic possible als exigents partits de rugbi de dissabte o diumenge. Al camp, sota pals, és un pilar, una de les posicions clau per sostenir i empènyer a la melé. Va arribar i es va quedar al rugbi, enganxat per un esport en què assegura que l'equip ho és tot.

Raúl Domínguez

- Com i quan comença la teva relació amb el rugbi?

Vaig començar a jugar al rugbi en 4t de carrera, a la Universitat Complutense de Madrid, fa 16 anys. Sempre ho havia seguit per la tele i era un esport que em cridava l'atenció. A la facultat em van animar a provar-ho i em vaig enganxar. Jugava a l'equip de Medicina de la lliga universitària, i si no recordo malament érem molt dolents, crec que no vam guanyar cap partit en els tres anys que vaig jugar amb ells. No obstant, aquella etapa va servir perquè em plantegés federar-me i jugar una mica més de debò en començar la residència després del MIR. Així que em vaig federar i vaig jugar, també a Madrid, durant els quatre anys de la residència al Tasman Boadilla, un equip sorgit a partir d'una escola de rugbi, i que va anar creixent a poc a poc. Vam començar a 2a regional i vam arribar a ascendir fins a Divisió d'honor B, la 2a divisió espanyola, que és la categoria en què he jugat des de llavors.

- I vas arribar a Barcelona amb la pilota sota el braç…

Sí, en acabar la residència vaig venir a Barcelona i vaig buscar algun equip per seguir practicant el rugbi. I vaig trobar el Club Natació Poblenou, que és on he jugat des de fa 11 anys. Juguem a la Divisió d'Honor B, que té 3 grups. El nostre és el de la Lliga Est, que inclou equips catalans, de la Comunitat Valenciana, d'Aragó, les Balears i de vegades Múrcia.

Raúl Domínguez

- L'exigència física dels entrenaments del rugbi és especialment intensa?

El rugbi és un esport en què si estàs en bon estat físic et lesiones poc, mentre que si estàs una mica fluix, et pots lesionar molt. Durant tots aquests anys he estat entrenat entre 2 i 3 cops per setmana i cada cap de setmana, partit. Aquest ritme exigeix un sacrifici, perquè et limita els plans amb la família, els amics, la parella per al cap de setmana durant sis mesos a l'any, però t'aporta altres coses…

- Són aquestes altres coses les que et van atreure del rugbi?

Abans del rugbi havia jugat a futbol, futbol sala, bàsquet, handbol, havia fet una mica de natació, atletisme… però el rugbi és l'esport d'equip per excel•lència i això és el que m'agrada més. És un esport en què ningú destaca sinó tens un bon equip. Això propicia que sigui més important pujar i millorar com a equip que el fet que tu siguis molt bo. El millor jugador del món si no té un equip que li doni suport no aconseguirà absolutament res, perquè no podria agafar ni tan sols la pilota.

- En un equip de rugbi crec que les posicions estan molt definides, quina és la teva?

Jugo de pilar, que és el que aguanta el pes de la melé, una de les formacions fixes del rugbi. A la melé hi ha tres jugadors que se situen a la primera fila: el talonador, que mou la pilota quan s'introdueix a la melé, i els dos pilars que el flanquegen. Els pilars són els encarregats d'empènyer i sostenir la melé, que integren un total de vuit jugadors de cada equip. La melé es disposa cada vegada que es produeix un avant, que és quan la pilota es juga o et cau cap endavant. Al rugbi la pilota només es pot passar enrere. Després, ja en el que s'anomena joc obert, els jugadors es divideixen entre davanters i tres quarts. Els davanters són els que formen la melé, juguen amb més contacte i solen ser els jugadors de més potència i menys tècnica, mentre que els tres quarts són jugadors més ràpids i hàbils.

Raúl Domínguez

- Com s'enfronta un neuròleg al risc de lesions, sobretot al cap?

La veritat és que els cops al cap no són tan habituals com podria semblar, depèn molt de la tècnica. El contacte pot comportar cops fortuïts, però no és habitual, ni de bon tros, en tots els partits. La tècnica ja està pensada precisament per evitar que es produeixin impactes forts, de manera que solen ser lleus. De fet, no es juga amb casc. Alguns jugadors si porten una mena de gorra tova que més que per protegir el cap és per protegir les orelles de les segones línies a la melé, perquè com que es col•loquen entre les cames del talonador i del pilar en sortir cap enrere poden patir alguna tirada de orelles, literal. Pel que fa a un altre tipus de lesions, fins ara no he tingut cap greu, algun esquinç de turmell, acromioclavicular, alguna fractura dels dits de la mà… però això sí, molts cardenals i ulls de vellut.

Raúl Domínguez

- És difícil compaginar els entrenaments amb la teva feina a l'HUB?

La veritat és que el rugbi exigeix molt de temps, i estic en un moment de dubte sobre si continuaré jugant. A més, van entrant jugadors joves i la major part de la gent amb qui vaig començar ja no és a l'equip, i això fa que ja no et sentis tan connectat amb el grup. El rugbi és un esport molt de pinya, arribes a desenvolupar una relació molt estreta amb el teu company, perquè la teva integritat al camp depèn d'ell i tu protegeixes la seva també. Això comporta que es desenvolupin relacions d'amistat molt intenses i gran part dels jugadors amb qui he compartit equip ho han anat deixant.

Raúl Domínguez

- I si finament deixes la pràctica com a jugador, et planteges continuar lligat al rugbi d'alguna manera?

Com a entrenador ara no em veig, sobretot per una qüestió de temps, però si finalment deixo de jugar si que continuaria lligat al club. El més habitual és que els veterans animem des de la grada als partits i així comparteixes una mica de temps amb antics companys i amb els jugadors nous. A més, tenim un esdeveniment anual, la Gira, en què antics jugadors i els que estem en actiu marxem tots junts a passar un cap de setmana llarg a alguna ciutat. Ens ajuntem entre 30 i 70 persones, depèn de l'any. Ho fem de forma alterna a una ciutat del país i al següent en una internacional. Aquest any encara no se sap a quina ciutat es farà, perquè es porta en secret per revelar la sorpresa a l'últim moment. L'any passat va ser a Mallorca, per això aquest any hauria de ser sortida internacional.

- Un dels ritus o costums més singulars del rugbi és el tercer temps, en què consisteix?

És una llei no escrita per la qual l'equip local convida a dinar i a beure l'equip visitant en acabar el partit, just després de la dutxa. A diferència d'altres esports en què acabes enfadat amb l'altre equip o com a molt encaixes la mà en acabar i llestos, al rugbi comparteixes un temps al final del partit en què es comenten les jugades o es parla de qualsevol altra cosa. Amb els anys així s'aconsegueix que els jugadors dels altres equips et coneguin i et saludin de forma natural, i fins i tot que s'estableixin relacions d'amistat en aquest temps compartit. Habitualment es fa al mateix camp, al club social de què disposen tots els clubs. En aquest espai també s'hi ajunta la gent de l'equip en altres moments, per exemple per veure els partits del Sis Nacions i d’altres grans tornejos de rugbi. Habitualment els jugadors locals posen els diners per comprar el menjar i la beguda del tercer temps. Entre tots els jugadors existeix com el sentiment de pertànyer a una germandat del rugbi i quan et trobes amb algun jugador a qualsevol racó del món es comparteix aquest sentiment.

Raúl Domínguez

- A Espanya el rugbi és encara un esport minoritari, creus que encara hi ha algun estereotip negatiu sobre aquest esport com de contacte excessiu?

Sí, a Espanya encara és un esport minoritari, encara que està creixent els darrers anys. En alguns països sí que és un esport molt majoritari, com a França, on és gairebé tan important com el futbol, o a Anglaterra, on hi ha més de 2,2 milions de jugadors federats, Irlanda o Argentina. Aquí no és un esport molt popular, que coneixes moltes vegades quan ja ets adult; ho proves i molts ens enganxem. No hi ha massa escoles de formació, no es practica a les escoles… Potser aquí no ha penetrat tant la influència anglosaxona i francesa. D'altra banda, hi ha moltes varietats de rugbi i no totes exigeixen el mateix grau de contacte físic. Tenim el rugbi Union, el clàssic de 15 jugadors per equip, però també es practica el rugbi League i el rugbi Set, amb menys jugadors. Han anat sorgint aquestes altres varietats de rugbi que no són tan físiques com el clàssic.

- És ofensiu preguntar si el rugbi i el futbol americà són semblants?

Són dos esports que no hi tenen res a veure. La pilota de futbol americana és molt més petita i el joc és completament diferent. El rugbi, com el futbol, és continu, mentre que el futbol americà és estàtic, és una successió de fase-parada. A més porten les armadures, el camp també és diferent… Amb el futbol americà no hi ha una especial rivalitat o interès. Potser hi ha més rivalitat amb el futbol, de fet a un jugador marruller se li diu que és un futboler, per exemple. En general, no hi ha una rivalitat excessiva amb altres esports, i entre els jugadors de rugbi és fàcil trobar persones que vénen d'altres esports, sobretot com en el meu cas quan arribes al rugbi ja amb una edat.

Raúl Domínguez

- Acabem amb alguna anècdota?

No hi estic implicat directament, però si l'equip de veterans del Club Natació Poblenou i és una cosa escatològica. Aquesta història es va fer pública al podcast d'humor La ruina, (a partir del m. 36) on la gent explica l'experiència més vergonyosa que hagi viscut. Doncs bé, algú va explicar en aquest podcast que durant un partit contra els nostres veterans, en una melé es va començar a expandir una notable olor de matèria fecal, que es va atribuir a algun dels nostres jugadors. Tot i això, al final del partit, un jugador rival li va recordar al seu capità que un moment determinat li havia comentat que s'havia cagat. El capità va entendre que tenia un accés de por escènica i el va animar a continuar competint sense por, sense adonar-se que no parlava de manera metafòrica, sinó més aviat literal.

Raúl Domínguez

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: