“Quan estic escoltant la història d'una família, la meva història està totalment lluny en aquell moment, no existeixo i només existeix l'altra família”
Una tragèdia familiar va apropar la Francina Jaumandreu a l’organització de les cerimònies de comiat laiques, en que algú recorda en veu alta la persona estimada que ha marxat. Nou anys després assegura de manera rotunda que fer de celebrant és quelcom irrenunciable per ella perquè se sent plena ajudant les famílies a acomiadar-se de les seves persones estimades amb bellesa i serenor.
- Com hem d’anomenar la feina que fas en els funerals laics?
Es defineix en moltes maneres i no n'hi ha cap que sigui oficial. Comencem bé, oi? La raó és que es tracta d’una professió que, simplement, no existia. Va néixer cap als anys 70, quan va començar a haver famílies que no volien fer una missa per acomiadar els seus difunts. Inicialment s’ho organitzaven elles mateixes, però amb el temps algunes persones es van anar professionalitzant o especialitzant en acomiadar els difunts d'una manera no religiosa. Es tracta de cerimònies personalitzades, i a les persones que les condueixen se les anomena oficiants, oradors... però crec que celebrant és el terme que millor ho defineix. Un celebrant és una persona que acull la família, l'escolta, li demana què vol, què necessita per acomiadar-se del seu difunt; conversa amb ella per conèixer el difunt i el seu entorn. Això ho trasllada al paper i després oficia la cerimònia.
- I quan i com et vas introduir en aquesta activitat?
Va començar amb una història tràgica de la meva vida. L’any 2014 es va morir la meva filla de 29 anys en un accident de moto. Un mes després vaig fer un acte per recordar-la, amb la meva família, els meus amics, amb el cor de gospel on jo cantava. A partir d'aquell moment, com que vaig començar un procés de reconstrucció de mi mateixa, vaig buscar maneres d'ajudar els altres, i mitjançant una de les companyes de gospel vaig arribar a les cerimònies no religioses que es feien als tanatoris. Vaig fer unes substitucions per la meva amiga i va ser amor a primera vista, ara fa ja nou anys. Em vaig enamorar d'aquest ofici, del qual no en sabia res i que he anat aprenent amb la pràctica.
- I amb aquests anys d’experiències que ja atresores quins creus que són els principals valors per fer bé aquesta feina?
Hi ha moltes circumstàncies, moltes maneres de morir, i moltes maneres d'acomiadar-se. Crec, però, que hi ha alguns valors fonamentals que un celebrant ha de poder aportar a totes les cerimònies: l'hospitalitat, entesa com la capacitat d'acollir; la presència, que és aquesta disponibilitat per escoltar sense fer judicis, i estant totalment present, amb atenció plena, sense que hi hagi interferències. És a dir, quan estic escoltant la història d'una família, la meva història està totalment lluny en aquell moment, no existeixo i només existeix l'altra família. La compassió també és essencial, però no entesa com la llàstima, sinó com a empatia, com a solidaritat, com el desig d'alleujar el sofriment de l'altre. I trobo igualment fonamental l’honestedat: ser capaç de posar-se a la pell de l'altre sense artificis ni posats teatrals. Finalment el respecte és cabdal, un respecte que neix de dins, de la voluntat que l'altre rebi just allò que necessita, tal com ho necessita, i que aquell acte sigui plenament personalitzat, fet a mida.
- No hi ha mestres, no hi ha cursos...
He aprés sobretot de persones que treballen en el camp de les cures pal•liatives. Quan algú s'està acomiadant d'un ésser estimat, està vivint un moment molt dur i cal fer alguna cosa per ajudar-lo. I aquí és on entro jo. No vaig a fer un paper, a cobrir un tràmit, sinó a fer una tasca d'acompanyament, encara que sigui indirecta, perquè ningú em demana que la faci, però que jo entenc que està implícita en la professió.
- Està creixent el nombre de famílies que demanen aquest servei?
El percentatge de cerimònies personalitzades està creixent molt a Espanya en comparació amb les cerimònies religioses per diverses raons. Una d'elles és que la cerimònia que fem nosaltres és molt personalitzada. Es parla molt del difunt, de la seva vida, de les seves relacions humanes, dels seus interessos, somnis i anhels, es parla de tot allò que era important per aquella persona, es transmet el retrat més fidedigne possible. Tot això és fonamental, i en una cerimònia religiosa no es pot fer. No entra dins la seva litúrgia ni en els seus protocols. En una cerimònia laica i personalitzada, pot intervenir la família, i triar la música que vulgui, sense cap mena de censura.
- Fas moltes cerimònies?
Actualment estic treballant només els caps de setmana i ho faig en un tanatori on hi ha feina. En un cap de setmana, puc celebrar entre dos i cinc cerimònies, més o menys. Tampoc en voldria fer més.
- I com encares les entrevistes per recavar informació?
Les entrevistes poden ser més o menys llargues, depenent del que la família m'expliqui. Un cop s’han parlat tots els temes pràctics, començo a fer preguntes per conèixer la persona: i parlem de la seva vida i de la seva manera de ser, de tot plegat. Podem parlar entre una i dues hores, segons el que em vulguin explicar.
Foto de Regine Sahmel
- I suposo que és molt important generar confiança entre els teus interlocutors?
És un petit repte seure en el despatx d'una funerària per parlar amb una família que no et coneix de res. La primera missió és fer-los sentir que aquell espai és segur, un espai de confiança, on poden obrir-se i explicar-te el que vulguin. A mesura que van passant els minuts es van relaxant, es van obrint més, veuen que davant seu hi ha una persona honesta, que no els jutja i que se’ls escolta amb interès sincer. Tot i amb això, de tant en tant em trobo una família que noto que no s’obre i que m'està explicant una quarta part del que em podria explicar. Aleshores callo i ho respecto. Això passa molt poques vegades. Jo obro la porta perquè m'expliquin el que vulguin, però no punxo mai per treure informació, perquè entenc que és el seu territori, que estan en un moment vulnerable, i els he de respectar.
- I quines reaccions et trobes acabada l’entrevista o la cerimònia?
Quan les famílies no estan acostumades a aquest tipus de cerimònies, potser esperen trobar-se amb un tràmit més. Estan cansats, potser han dormit poc... Aleshores, entren 3 o 4 membres de la família al meu despatx i comencen a parlar i es van animant. I comencen a recordar anècdotes i comencen a sortir coses; i de vegades, quan acaben, em diuen: ‘al final això ha estat millor que anar al psicòleg’, ‘si hem dit coses del papa que jo ni recordava que havien passat o que jo no les sabia’. Moltes vegades s'adonen que aquell petit espai els ha anat molt bé per obrir-se, per començar a alliberar una miqueta la tristesa o allò que els inquieta. I després, en acabar la cerimònia la majoria de la gent es mostra molt agraïda amb mi. Em sento molt afortunada en aquest sentit.
- Aquesta és una activitat gairebé irrenunciable per a tu...
Ara mateix és una activitat laboral, però si deixés de suposar uns ingressos ho seguiria fent, perquè m'apassiona, la veritat. També t'he de dir que després d'una tragèdia com la que vaig patir, necessitava trobar alguna cosa a la meva vida que li donés molt sentit, ser capaç d’ajudar altres persones, quelcom que em fes sentir molta plenitud. Ja sé que no puc evitar que sentin tristesa i que passin una època molt difícil, però si puc ajudar a que, com a mínim, s'acomiadin bé, que s'acomiadin amb dignitat, amb bellesa, amb serenor, doncs em sento molt satisfeta. D’alguna manera, això m'ha ajudat molt a acceptar el que em va passar, el que li va passar a la meva filla, i el que va venir després.
- I et veus en cor de destacar els principals aprenentatges d’aquests nou anys de celebrant?
Per a mi, un dels aprenentatges fonamentals ha estat que dins de la tristesa i del dolor hi ha també molta bellesa i molt amor. De vegades em diuen ‘però com pots fer aquesta feina, amb el que et va passar?’ I resulta que és justament el contrari. D’una banda m'he adonat de la importància que té el fet de poder ajudar els altres. És a dir, que tu, per sortir del teu propi dolor, has de treure el focus de tu mateix, obrir-te a l'exterior i començar a mirar el que hi ha al teu voltant. Per a mi va ser revelador descobrir que ajudar els altres era la millor manera de transcendir el meu dolor. I l'altra cosa és que totes les situacions tristes tenen alguna cosa bonica i només has de saber trobar-la. La tristesa que sent la família és proporcional a l'amor que senten per a aquella persona de qui avui s’acomiaden. Això m'emociona; em commou veure famílies on els nens petits escriuen una nota pel seu avi, de la manera que poden, potser mal escrita, però carregada d’amor. Aquestes coses m'emocionen i m’omplen moltíssim. De fet, em faria molta il·lusió poder recollir moltes de les històries que he conegut en un llibre.
Cementiri de Sinera, a Arenys de Mar. Foto de Josep Roig Casas
- Això trenca bastant dels esquemes habituals amb que encarem aquestes situacions. Creus que hi ha hagut algun canvi en la relació amb la mort de la nostra societat?
Es percep, en certs sectors, una necessitat que això comenci a canviar. Actualment, i no és només a Espanya, sinó a tot el món occidental, hi ha una negació massiva de tot el que té a veure amb la mort, a més de por, i rebuig. En general, la societat encara està sumida en aquesta fase de negació absoluta. La part de la societat que està més sensibilitzada són les persones que tracten amb persones, les persones que cuiden els altres. Aleshores, en entorns de cures pal·liatives, de final de vida, d’abordatge del dol amb teràpia psicològica o amb grups d’ajuda mútua, d’acompanyament espiritual del sofriment, es comença a notar canvis. Suposo que això anirà creixent, i s'haurà d'anar estenent a totes les capes de la societat fins que arribi el moment en què es torni a viure la mort amb naturalitat. Al si de les famílies no es habitual plantejar-se com acomiadaran les seves persones estimades. Han de decidir més i abans sobre com ha de ser aquest comiat.