“Quedar tercer a la gala EuforICS va ser com dir-li al meu jo de 15 anys: que et sembla fins on hem arribat?”
La relació del David Villar amb la música va ser intensa des de ben petit a casa, gràcies sobretot al seu pare. Gairebé de forma autodidacta va aprendre primer a tocar la guitarra i després a cantar. Tot i que el seu somni és omplir el Palau Sant Jordi, assegura sentir-se molt satisfet de pujar a l’escenari en esdeveniments com la 1a Gala EuforICS, en que va quedar classificat en tercera posició.
- Des de quan la música és important per a tu?
La música sempre era present a casa gràcies al meu pare. Li agradava molt tocar la bateria i recordo que em parlava d’un grup que va tenir de jove, que es deia Malpaso. Vaig créixer escoltant Supertramp, Pink Floyd, Queen, Genesis, Phil Collins, Elton John, Anastacia ... Sempre recordo escoltar música a casa, dissabtes a la tarda, per exemple, el meu pare netejant o recollint mentre sonava Wish you where here, de Pink Floyd.
- No vas començar, però, amb la bateria...
Amb 7 anys, recordo que en un esplai d’Esplugues vaig tenir l’oportunitat de fer classes de guitarra. Només agafar-la per primera vegada, vaig tenir clar que volia tocar aquell instrument. Després d’uns anys de classes a l’esplai em vaig llençar al món de l’autoaprenentatge. En aquell moment youtube no era el que és ara, tot just començaven a circular vídeos de Justin Bieber quan era encara un marrec, però ni hi havia gaire cosa més. Tot i això, amb la poqueta cosa que es trobava a youtube vaig començar a tocar una mica millor la guitarra. No he fet mai una formació musical reglada, sinó que l’autoaprenentatge d’internet va ser el meu conservatori particular.
- I quan comences a cantar?
Ja d’adolescent vaig començar a cantar temes més aviat de pop i la gent m’engrescava a continuar. El meu primer concert va ser amb 15 anys a l’auditori Barradas de l’Hospitalet com a final de curs de Batxillerat, sinó recordo malament. Va ser gràcies a un dels meus millors amics que feia rap i que em va proposar afegir-me a ell. Aquell dia vaig comprovar que allò era el que m’agradava fer. A partir de llavors vaig començar una mica més en serio a les xarxes, que en aquell moment eren messenger i facebook. I així, de mica en mica, em vaig adonar que no em feia sentir incòmode cantar davant un públic. Com diu el meu pare, ho havia mamat des de ben petit. Abans de sortir a cantar, el sentiment era una barreja entre vergonya i ganes de fer-ho, el neguit barrejat amb ganes de llançar-me; era com ser una mica kamikaze.
´- Les xarxes van tenir un paper fonamental en tot aquest procés...
Si, vaig continuat avançant de forma autodidacta. Youtube era el meu professor, allà on vaig conèixer gent que em va ajudar a definir el meu estil. M’agradaven molts estils diferents, però havia de trobar el meu i a youtube és on vaig trobar gent que cantava el que a mi m’agrada de veritat cantar. Va ser com un gran aparador, on de mica en mica veies gent i aprenies d’ella. I no eren cantants coneguts, però a mi han estat com uns professors que m’han ajudat a arribar fins a on estic ara.
- I com vas fer l’última part d’aquest camí artístic?
El meu amic que feia rap ja tenia els primers bolos més o menys seriosos i de tant en tant m’avisava per enregistrar alguna cosa o fer música. Aleshores va arribar la covid, que va suposar un punt d’inflexió per començar a cantar en viu. Fins aleshores havia fet algunes actuacions en viu, però no a un nivell pseudoprofessional com per poder dir: he cantat. Durant el confinament vaig participar en un concurs de talents online anomenat Cover me. El vídeo que vaig enviar va ressonar força i em vaig trobar amb més de 1.000 visualitzacions en un dia. Vaig ser conscient aleshores que a la gent li agradava el que feia. Em vaig plantejar llavors que aquest podria ser un plan b a la meva carrera a l’ICS, o dins la meva formació, que és de màrqueting digital. Va ser arran del covid que vaig veure que això podia fer-se de forma més professional. Abans havia gravat de forma amateur cançons a casa, però mai ho havia fet pensant en tenir seguidors. No vaig guanyar el concurs, però si va tenir una gran repercussió, amb molta gent que em va veure i que em va escriure, fins i tot gent que cantava que volia fer col•laboracions amb mi. A partit d’allà vaig veure com un aspecte més professional en el tema de la música, que fins aleshores estava com amagada a casa. A partir de llavors vaig presentar-me a alguns concursos de televisió, com La voz i OT, sense sort. Tenia clar que era qüestió d’anar provant i així em vaig presentar també a l’EuforICS, en que vaig quedar tercer i estic molt content perquè l’ICS m’avisa quan hi ha algun tipus d’acte o esdeveniment que inclogui la música. Em tenen molt en compte.
- Tens algun projecte concret a la vista, com ara un disc?
Ara mateix no tinc un projecte concret de llançament de cançons o material propi. Primer perquè soc més aviat intèrpret que compositor. Prefereixo deixar el tema de la composició per a persones que en saben i tenen aquest do, que admiro moltíssim. Si que m’agrada molt donar suport en la producció musical per a anuncis. En qualsevol campanya audiovisual si que m’ha agradat donar el meu suport tant musical com visual perquè vinc també de l’àmbit del màrqueting digital. En aquest sentit, si que estic participant en alguns projectes de màrqueting digital en els que la música juga un paper important.
- Un somni artístic...
El meu somni seria omplir un Sant Jordi, o un gran auditori d’aquest tipus. Sé que és un somni molt gran, però és el que podria tenir qualsevol infant que es posa a cantar davant un mirall. En un nivell més realista, la meva aspiració és poder aplicar la part creativa musical als projectes de màrqueting digital que et comentava. Aportar idees i creativitat en aquesta línia, que pot ser una persona que no ha desenvolupat aquest vessant musical no té.
- I quina cançó triaries per obrir el concert al Sant Jordi?
Soc molt de començar amb temes moguts per engrescar el públic; no començaria amb una balada, no. Podria ser amb Silencio, de David Bisbal, que comença molt fort o La raja de tu falda, de Estopa. Després ja aniria a les balades, que m’agraden força.
- I alguna proposta interessant, temptadora...
Formar part d’un grup musical, però suposava deixar tota la resta. Era un grup per actuar en esdeveniments, però requeria molt de temps previ per assajar i preparar el repertori, un temps que no tenia. I ho ha vaig rebutjar pel tema laboral. Hauria suposat llevar-se pensant en música i anar-se’n a dormir pensant en música i això és una cosa que potser et pots permetre mentre estiguis a casa amb els teus pares. Per això agraeixo a l’hospital i a l’ICS que s’enrecordin de mi per a aquestes actuacions, petits bolos que per a mi ja són molt gratificants. No em puc queixar, estic molt content.
- I per acabar, el millor record...
Aquella primera vegada que vaig pujar a un escenari, a l’auditori Barradas, amb 15 anys, amb tots els professors allà i la sala plena; i després la gala EuforICS, on no esperava estar ni entre els 5 primers i vaig acabar tercer. Va ser com dir-li al David de 15 anys: mira on hem arribat des de que van començar les classes de guitarra a l’esplai.
I aquí us deixem un petit vídeo que ens regalat en David Villar: