Al darrer congrés de la Societat Espanyola de Nutrició Clínica i Metabolisme (SENPE), el Dr. Josep Llop ha rebut el premi ARAN/SENPE 2022 a la millor trajectòria científica. Jubilat a finals de 2018 després de 35 anys a l’HUB, el Dr. Llop ha continuat col·laborant amb el servei de Farmàcia Hospitalària com a facultatiu emèrit. Fem un repàs a la trajectòria que li ha valgut aquest reconeixement.
Sabadellenc de naixement, el Dr. Josep Llop Talaveron és actualment facultatiu emèrit de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Jubilat el desembre de 2018, es va incorporar l’octubre de 1983 al servei de Farmàcia Hospitalària de l’HUB, on ha estat cap de secció i president de la Comissió Nutrició Parenteral i Enteral. Ha dirigit i participat en diferents projectes de recerca i ha participat en nombroses publicacions científiques, principalmente en l’àmbit de la nutrició artificial, a més de ser professor associat de la UB. Ha estat cap del grup de Recerca en Farmacoteràpia, Farmacogenètica i Tecnologia Farmacèutica i coordinador del programa de Sistema Digestiu, Diagnòstic, Farmacogenètica, Infermeria i Prevenció Clínica de l’IDIBELL. El Dr. Llop també ha estat assessor en matèria de polítiques socials de la Presidència de la Generalitat.
- Tenia referents del món de la farmàcia al seu entorn?
Vivíem al pis de dalt de la farmàcia del pare, un farmacèutic tradicional que estimava molt la seva professió i que va ser un referent. Era molt conegut a Sabadell, entre altres coses, perquè feia moltes i variades fórmules magistrals, que avui dia sorprendrien. Pràcticament, durant tot el seu exercici professional va ser el representant de tots els farmacèutics de Sabadell. També va estar molt implicat en el teixit associatiu de la ciutat.
- Sempre va tenir clar que volia ser farmacèutic?
Era una qüestió que mai no vaig posar en dubte. Des de petit havia viscut el món de la farmàcia, i als estius ajudava de manera molt activa. Ara bé, la meva visió de la farmàcia va anar canviant al llarg dels anys. Primer, durant els anys dels estudis universitaris fets a la UB, que vaig acabar el 1976. Aquests van ser uns anys molt convulsos políticament, dels quals en vaig ser partícip. Posteriorment, després d’haver finalitzat el servei militar, vaig presentar-me a la primera convocatòria FIR, feta conjuntament amb el MIR. Fer la residència en un àmbit hospitalari em va donar una visió molt diferent de la professió. Em va obrir unes expectatives noves que mai no hauria pensat. Vaig fer la residència de Farmàcia Hospitalària a la Ciutat Sanitària de la Vall d’Hebron. En acabar-la, i després de passar per diferents substitucions i interinatges, vaig obtenir plaça de facultatiu adjunt a l’anomenada aleshores “Ciudad Sanitaria Príncipes de Espanya”.
- Tornaria a escollir la farmàcia hospitalària?
No tinc dubtes que tornaria a treballar en l’àmbit hospitalari assistencial i en l’especialitat de farmàcia hospitalària, però tampoc no em tancaria a altres possibilitats. Darrerament, m’he acostumat a col·laborar de manera transversal amb altres especialitats que també crec que tenen molt potencial. Trobo que a hores d’ara el sistema d’especialització no hauria d’estar tan fragmentat. He vist la consolidació del treball en equip i multidisciplinari, tant assistencial com científic, quelcom que no existia en la dècada dels vuitanta i que era l’objectiu d’algunes persones amb especial visió de futur.
- Què en recorda de l’Hospital de Bellvitge de 1983?
Era molt quirúrgic, les especialitats de suport estaven poc desenvolupades. A mitjans dels vuitanta i fins als noranta vàrem viure situacions convulses en un hospital amb tradició de conflictes com els que s’havien produït durant la transició. Però cal destacar-ne el factor humà. A Bellvitge, de seguida, vaig copsar un ambient obert, molt proper i col·laboratiu, en el qual treballar es feia molt més fàcil i engrescador. Les distancies entre estaments eren curtes.
Però aquest ambient convuls es va tancar una mica en fals i al començament del 2000 es van reproduir importants conflictes en forma de vaga. No s’havia produït un recanvi generacional i un desequilibri d’inversió territorial feia que el Baix Llobregat i el Barcelonès Sud fos penalitzat en inversions sanitàries. En aquest context, un grup de facultatius vam crear una plataforma sindical que vam anomenar “Facultatius Independents”, amb Antoni Surós com a president, Leandre Farran com a secretari general, i jo com a secretari d’organització. Ens vàrem presentar en tres eleccions sindicals des de 1999 a 2010, i vàrem treure delegats sindicals. A diferència de les altres forces sindicals, vàrem renunciar a les hores de lleure sindical, la qual cosa no va ser gaire ben vista entre el sindicalisme clàssic. També vàrem potenciar la participació en les juntes clíniques, que mai no havien sigut tan participatives. Per a nosaltres no existia una ratlla entre l’activitat assistencial i les reivindicacions laborals. Crec modestament que vam ajudar a renovar les velles estructures sindicals mèdiques.
- I com l’ha vist evolucionar, enguany que fa 50 anys?
Per sort, molt bé. El Bellvitge d’avui en dia ha canviat per a bé en molts aspectes. S’ha produït recanvi generacional, s’ha invertit de manera important en infraestructures, ha millorat molt la interacció amb el territori, s’ha equilibrat l’activitat assistencial i els serveis de suport com els laboratoris, Radiologia, Medicina Nuclear, Anatomia Patològica i el de Farmàcia han agafat un pes impensable al començament de la dècada dels vuitanta. També en el personal d’infermeria i administratiu els canvis han estat significatius. En aquest sentit, ha estat rellevant l’impuls que va significar la presència del Dr. Eduard Jaurrieta com a director mèdic de l’hospital a partir del 2003 i també l’actuació de l’actual gerència per posicionar l’hospital de Bellvitge. Els lideratges no són el tot, però són imprescindibles.
La meva estada al departament de Presidència de la Generalitat durant 2007-2010 em va permetre poder copsar els desequilibris territorials en l’àmbit d’inversions i també de la gran capacitat de resolució i la forta activitat assistencial en alguns hospitals com l’HUB. Tot això no implica que no hi hagi problemes. Les noves generacions estan molt més preparades i han incorporat noves maneres de treballar amb les tecnologies, però el sentit de pertinença al sector públic i la capacitat de sacrifici s’ha perdut una mica.
- De quins projectes en què ha participat n’està més satisfet, tot fent vista enrere?
En l’àmbit personal, podria parlar de la Unitat de Nutrició Artificial del Servei de Farmàcia, de la qual vaig ser responsable. Vàrem desenvolupar iniciatives innovadores tant en l’àmbit de l’elaboració de productes de nutrició parenteral com de seguiment de pacients. La Unitat de Nutrició Parenteral ha estat un referent tant a nivell de Catalunya com de l’Estat la qual cosa ens va permetre crear, conjuntament amb la Unitat de Nutrició Clínica del servei d’Endocrinologia programes pioners com el de Nutrició Parenteral Domiciliària, i de fet l’HUB va ser el primer hospital de Catalunya en tenir-ho. Però, més important que tot això ha estat ser copartícip, conjuntament amb el Dr. Ramon Jódar (recentment jubilat) i la Dra. Maria Badia (l’actual cap de Servei), del creixement i la modernització del Servei de Farmàcia Hospitalària de l’HUB.
- Quins canvis ha viscut al servei de Farmàcia Hospitalària des que vostè hi va arribar?
S’ha tecnificat i s’ha avançat molt, i s’hi han pogut crear àrees d’expertesa. Hem passat de sis facultatius de staff als actuals disset, i a ser un referent en l’àmbit assistencial, de recerca i en estructura. Tenim àrees d’excel·lència reconegudes, com el de farmacocinètica poblacional, en el que també som pioners. També cal destacar l’àrea de preparats galènics, de fórmules magistrals, el treball amb cèl·lules mare, o el seguiment a pacients ambulatoris. Tot això era impensable fa uns anys.
- Com creu que han de liderar les properes generacions la Farmàcia Hospitalària?
Hi ha dos moviments en Farmàcia Hospitalària: un és el d’especialització i l’altre és el de preparar-se per la tecnificació i la robotització. Tot això no ens ha de fer oblidar de la necessitat de connectar amb els altres serveis per buscar la complementarietat. No hem de perdre el punt de vista assistencial i col·laboratiu amb altres àmbits.
-Continua sent un repte integrar la recerca en el dia a dia de la Farmàcia Hospitalària?
Mantenir el nivell de la recerca no és fàcil. Nosaltres hem incidit en l’àmbit de les publicacions i la recerca, que vam integrar a l’IDIBELL, sent el primer servei de Farmàcia Hospitalària de Catalunya en tenir grup de recerca propi, amb avaluació externa, que t’obliga a no abaixar la guàrdia. Hem fet moltes publicacions internacionals, hem rebut premis... Això ha permès que em fos lliurat el reconeixement a la trajectòria científica lliurat per la SENPE per l’activitat continuada al llarg dels anys.
- Què representa per a vostè l’“orgull Bellvitge"?
Esperit de frontera, obert i combatiu, capaç de fer front a reptes sovint difícils i complexes.
- Hi ha alguna cosa que voldria afegir?
És important fer equip, requisit imprescindible per poder avançar. En aquest context, sovint emmarcat en un entorn competitiu, cal tenir molt en compte el factor humà. El fet de pensar que he estat partícip en un contínuum i que aquest futur està en bones mans, em fa estar orgullós de l’actual servei de Farmàcia i de l’Hospital Universitari de Bellvitge.