“La meva primera sensació en veure el relat publicat va ser d'agraïment al meu pare”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el vas conèixer?
- M. Carmen Carbonero.- La meva història amb el projecte RELAT-Hos és una cosa una mica especial. L'any 2019, quan es va publicar el primer volum de relats, feia un parell d'anys que el meu pare havia patit un ictus molt fort que el va deixar en coma un mes, però del qual afortunadament va despertar-ne. No tinc germans i va ser una cosa que va passar tan de sobte que no vam tenir temps de reaccionar i prendre decisions. Va ser bastant dur, sobretot per a la meva mare, que estava convençuda que tot s’arreglaria ràpidament i la veritat és que no va ser així. En aquell moment d'incertesa no sabia ben bé què fer i llavors una amiga de molta confiança em va recomanar escriure el que sentia com a teràpia. Sempre m'ha agradat escriure, anotar idees, però mai m'havia posat a fer-ho de debò. Vaig començar a plasmar el que sentia en aquell moment i em va anar molt bé per treure tot el que portava internament. De fet, la història que vaig escriure aleshores és molt més llarga que la publicada posteriorment al llibre, perquè el meu pare començava un món nou i vaig voler recuperar totes les seves vivències i les seves batalles de la vida (dins dels seus límits de memòria). Vaig anar escrivint el relat mentre el meu pare avançava en la seva recuperació. No vaig pensar en cap moment, que es pogués publicar, sinó que era una cosa que escrivia per mi. A l'any següent, van ingressar el meu marit per una operació molt important i mentre era a l'hospital, vaig veure un cartell de RELAT-Hos a la paret del costat de la seva habitació. Vaig passar-hi per davant, el vaig mirar diverses vegades i em vaig dir que allò no era per mi. Durant els 8 o 9 dies següents, vaig passar-hi diverses vegades… i al final ho vaig fer, el meu marit va insistir que el presentés i contactés amb Antonia (que dirigia el projecte). Li vaig explicar tota la situació a l’Antonia i les històries que havia recollit del meu pare i em va animar perquè li ho enviés. Ho vaig fer i em va contestar que era exactament la mena de relats que necessitava el projecte i que volia que s'inclogués al llibre que s'anava a editar. Quin fart de plorar d'alegria que em vaig fer! Ella em va donar la confiança que necessitava. Em va fer una il•lusió grandíssima, sobretot pel meu pare que no estava gaire bé de salut. Estic molt agraïda a l’Antonia, per haver-me donat la confiança per participar en un projecte tan bonic com RELAT-Hos.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat imprès al llibre?
- M.C.C.- D'agraïment al meu pare. A vegades la comunicació entre pares i fills és complicada, sobretot si és d'una altra veterania, com dic jo. Escriure el que explicava m’hi va apropar i m’hi va unir molt més. Crec que el meu pare sentia que havia donat vida als seus records. Ara fins i tot vol que escrigui coses sobre la seva infància! Però és difícil amb la seva situació, la memòria juga males passades. Vaig escrivint allò que va narrant i algun dia m'agradaria imprimir-ho en un petit llibre perquè el tingui, encara que després la seva ment ho oblidi. És difícil ubicar-se al lloc adequat, tot s'ha invertit, ja que ell sempre m'ajudava i protegia i ara sóc jo qui intenta protegir-lo i cuidar-lo. Crec que se sent més abrigallat, més acompanyat. Quan vaig veure el relat imprès em vaig sentir orgullosa d'ell perquè havia aconseguit sortir d'aquell immens forat negre. Com es va reeducar novament per caminar, menjar, beure, pensar… ja que al principi ho desconeixia tot… Cada tarda era una aventura nova amb ell, encara que els esquirols del relat hi eren gairebé cada dia. El meu pare, tot i estar dins del seu món particular, continua sent la meva figura de referència.
- Escrius habitualment? ¿això t'ho va posar més fàcil per a escriure el teu relat?
- M.C.C.- Com he comentat abans, escrivia petites coses en una llibreteta. Era com un espai privat per a abocar-hi les reflexions que a vegades m'omplien el cap i llavors necessitava deixar espai de nou. Ara continuo escrivint coses que m’explica el meu pare de la seva infància i recopilo informació. Altres vegades escric alguna cosa semblant a monòlegs a partir de situacions quotidianes i naturals que m'han semblat divertides –mai sobre les dramàtiques-. Sí, vaig escrivint, però de moment són coses que tinc guardades.
- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
- M.C.C.- Sí, de la mateixa manera que ho és el fet de transmetre parlant allò que sents. La comunicació és molt important. Igual que et pot ajudar un bon professional, un psicòleg, a ordenar i donar sentit a les teves idees, doncs en escriure ocorre el mateix. Comences descrivint coses que la majoria de vegades no estan ordenades, però després acabes trobant un ordre, com si fos un arbre genealògic pel qual vas baixant i relacionant situacions fins que arribes al final o al principi d’allò que vols escriure. I després, al cap del temps, quan ho llegeixes, veus que allò ha format part de la teva vida, de la teva història, encara que no parli directament de tu, però sí que formes part d'això, i això t'ajuda moltíssim. El que passa és que no tots tenim predisposició a fer-ho, no perquè no puguis realitzar-ho, que estic segura que tots podem, sinó perquè tenim pors, no creiem en nosaltres mateixos i necessites a algú que et valori i acompanyi, que et faci una empenteta, com en el meu cas van fer els meus fills, la meva família i la meva amiga que van compartir les meves inquietuds. A vegades creus que no ets al lloc adequat, que no t'entendrà ningú i no és així. És molt important llegir, escriure, comunicar-te amb la gent i que puguin comprendre’t, que siguin empàtics amb tu. El meu relat és una història familiar i està plena de sensacions, com la resta de relats del llibre.
- Per acabar ens pots recomanar un llibre?
- M.C.C.- Treballo en un Arxiu Municipal. Els/Les ciutadans/es que ens visiten et narren les seves experiències i recuperar aquestes històries tan importants ha fet que m'interessi més per temes del nostre entorn i d'interès local. En aquesta línia va per exemple el llibre Francesc Català Agustí. Una mirada fotogràfica de Gavà, que recull les imatges preses per aquest fotògraf i que et traslladen a la pròpia història amb fotos dels anys 60. D'altra banda, m'encanten els enigmes del món antic i Egipte. Fa poc vaig recuperar L’amarg do de de la bellesa, de Terenci Moix, que estic llegint ara mateix.