“Tinc clar que expressar les teves emocions en qualsevol suport artístic és una part terapèutica del procés de sanació”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el vas conèixer?
- David Herrera.- Vaig ingressar a l'hospital el 5 de febrer de 2018 sense saber del tot com en sortiria després d'haver patit un infart. Una amiga que va venir a veure'm em va dir que havia vist un cartell de RELAT-Hos, i no sé com ho vaig entendre, però vaig pensar que es tractava d'un projecte de l'any anterior i que ja no estava vigent. El primer relat el vaig escriure en el moment d’expectativa en què decidien què fer amb mi –al final va ser un triple bypass-. En aquest temps d'espera vaig escriure el relat per a mi mateix; vaig escriure sobre com em sentia en passar d'un ritme de vida frenètic a estar en un llit sense poder aixecar-me. Em van operar, vaig estar 45 dies en coma induït i al cap d'un temps -ja m'havien amputat la cama- una infermera em va comentar el tema de RELAT-Hos i em va dir que me’n portaria la carpeta. Aleshores jo ja portava 3 mesos ingressat i veia el ritme que portaven les infermeres… només els faltava haver-se d’ocupar de portar-me una carpeta! Aleshores vaig buscar-ho per la pàgina web de l'hospital i quan en vaig trobar el contacte vaig enviar un correu. Llavors encara no coneixia l’Antonia, però 10 minuts després tenia la carpeta a les meves mans. Així, el segon relat que vaig escriure ja era en el moment de postoperació i postamputació. Quan vaig despertar-me del coma i la doctora em va dir ‘benvingut a la resta de la teva vida’ vaig començar a ressituar-me i a prendre consciència de tot el que havia passat. Va ser aleshores que vaig prendre la decisió de ser un bon pacient per recuperar-me el més aviat possible i sortir de l'hospital. Vaig prendre consciència també que en aquest moment jo era un exemple per als meus fills, que potser la meva actitud podria servir-los algun dia en una situació semblant. I vaig escriure sobre tot això.
- La creació del teu relat és singular, perquè és resultat de la unió de tres grans peces…
D.H.- Vaig ser a l'hospital fins a finals de maig. Tenia problemes amb la cicatrització de la ferida de l'amputació i no podia tornar a casa perquè vivia en un dúplex, per la qual cosa em van enviar a un centre sociosanitari per fer-hi rehabilitació, però el procés de curació de la ferida es va prolongar. Mentre era al centre sociosanitari vaig agafar una pneumònia bilateral i això em va fer tornar a Bellvitge. Realment estava enriquint-me d’experiències! Va ser un moment especial, perquè ja veia Bellvitge com la meva segona casa, i és que quatre mesos donen per a moltes experiències. El fet de tornar i retrobar-me amb alguna infermera o amb la doctora que em va donar la benvinguda a la resta de la meva vida va ser molt emotiu. Així, el tercer relat el vaig titular Volver a empezar i aquí vaig projectar tots els recursos que havia utilitzat per sortir de situacions complicades. Recordo, per exemple, que tenia la boca molt seca i no podia beure perquè tenia els pulmons entollats i aquell moment vaig recordar una pel•lícula que havia vist feia temps, El gust de les cireres, en la qual un home busca a algú que l'ajudi a suïcidar-se. Una de les persones a qui demana ajuda li confessa haver estat en una situació semblant, però que quan estava a punt de penjar-se d’un cirerer comença a menjar cireres, i el simple fet d'assaborir-les li fa desistir de la seva intenció. Llavors em vaig recordar de les mandarines del Mercadona que menjava al centre sociosanitari. Era un sabor intens comparat amb el del menjar habitual i això em feia venir ganes de seguir-les assaborint.
- Quines sensacions vas tenir a veure el teu relat escrit en el llibre?
- D.H.- Em va fer sentir molt satisfet, i sobretot saber que podia ajudar a altres persones hospitalitzades en situacions complicades. Em vaig posar en l'altre costat i vaig pensar en la meva experiència hospitalària i en quin moment em podria haver anat bé poder llegir una cosa així i em vaig adonar que el moment en què hauria necessitat realment el suport de l'experiència dels altres van ser els dies que van passar des que em van comunicar que existia la possibilitat que m'amputessin la cama fins que finalment van haver de fer-ho. En aquests 15 haver llegit alguna cosa d'algú en la situació similar d'assumir un dol, una pèrdua d'aquest calibre, m'hauria reforçat molt.
- Escrius habitualment?
- D.H.- Havia escrit anteriorment quan tenia temps. Va haver-hi un lapse de temps en la meva vida, d'uns 20 anys, en què no tenia temps de res. Abans sí que havia escrit, en situacions de la vida en què vas una mica perdut i necessites reorientar-te per prendre una decisió. Per a mi el procés de l'escriptura comença per qualsevol costat i no sé per on em portarà; no l'elaboro gaire, sinó que sorgeix, surt. Precisament la sortida d'aquest prolongat lapse em va enxampar ingressat a l'hospital. El 1994, després d'un viatge a l’Índia en què vaig fer moltes fotos, vaig enviar-ne una selecció a la revista Solo Foto i al cap d'un any em van enviar una revista amb el reportatge publicat. Aquesta va ser la primera vegada que vaig veure alguna cosa meva publicada. Un any després, m'estava traient el carnet de taxista i em van oferir col•laborar amb una revista cultural del Taxi que es deia Bojos per Barcelona. Veure les teves paraules escrites en un paper i saber que algú més pot llegir-les és una cosa que et fa sentir molt bé. Ara tinc més temps i de tant en tant escric allò que em brolla o allò que em ve de gust; és una cosa que m'agrada i que em va bé.
- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
- D.H.- No en tinc cap dubte. A vegades hi ha persones que tenen dificultats per a expressar les seves emocions. Aquesta dificultat fa que aquesta emoció no surti i que tal vegada es queda anquilosada i t'impedeixi seguir el teu camí. El fet d'escriure allò que sents, allò que penses en un moment en què et sents vulnerable o d'incertesa no tinc cap dubte que tranquil•litza el teu esperit i gestiona les teves emocions d'una manera més sana que si et menges el coco de manera obsessiva. Compartir-ho és el màxim al que pots aspirar en una situació d'aquesta mena. He vist moltes vegades en l'art com l'artista crea bellesa des del dolor, fins i tot en les situacions més crítiques. Tinc molt clar que el fet d’expressar les teves emocions en qualsevol suport artístic és una part terapèutica del procés de sanació.
- Per acabar ens pots recomanar un llibre?
- D.H.- Cada llibre té el seu moment i tots els llibres poden ser positius i necessaris en alguna circumstància. No el recomano, però ho explico per il•lustrar això de la utilitat: fa un mes vaig llegir un llibre que es diu De matasanos a cirujanos. Tracta sobre la cirurgia en l'època victoriana al Regne Unit, quan no es tenia gaire clar què era la higiene i no existia l'anestèsia. Quan en aquest llibre vaig conèixer la història d'un cirurgià escocès que tenia el rècord d'amputació d'una cama en 30 segons vaig pensar que havia tingut molta sort de néixer en aquesta època. L'índex de supervivència era més gran a casa que a l'hospital i només aquesta idea ja em fa pensar en la sort que he tingut de ser amputat en el primer món i en aquesta època.
Però el llibre que recomano és L'home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl. Frankl era un psiquiatre que va sobreviure Auschwitz i analitza per què algunes persones podien sobreviure als camps d'extermini i altres no. Ho atribueix al fet que aquestes persones volien recuperar alguna cosa de la seva vida anterior. Em vaig recordar d'aquest llibre quan estava en coma, quan sentia que no em volia morir, que era una cosa molt injusta morir-me. Vaig recordar Viktor Frankl i vaig començar a pensar en totes les coses que m'atreien a la vida; en coses concretes com ara, una passejada amb el meu fill.
Pel que fa a pel•lícules, n’hi ha una que m'agrada molt, que he vist tres vegades que es diu La mirada d'Ulisses, de Theo Angelopoulos. Harvey Keitel interpreta a un director de cinema que va a Sarajevo en ple conflicte bèl•lic a la recerca de les primeres pel•lícules. És una pel•lícula estupenda que et fa recuperar l'essència de la vida. En una escena que em sembla brutal uns nens surten a jugar al carrer perquè hi ha boira i això era motiu de gresca perquè els franctiradors no podien actuar. De sobte, se sent com algú dóna l'alt a uns nens i una família que estava passejant; tot seguit, se senten quatre o cinc trets. Angelopoulos va morir en un accident mentre rodava una pel•lícula sobre la crisi financera a Grècia i va morir perquè l'ambulància no va arribar a temps ja que no n’hi havia suficients. Una altra pel•lícula molt poètica que recomano és Tren nocturn a Lisboa. M'encantaria anar a Lisboa per Pessoa, que és una referència poètica per a mi, i en la pel•lícula hi ha moltes referències poètiques.