“Aprofitar el moment per treure tot el que s'acumula al nostre interior quan patim és motiu més que suficient per agafar paper i llapis i desfogar-nos”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos?
Carol Simón.- La primera cosa que vaig pensar quan la meva filla em va oferir l'oportunitat d'escriure és que era una benedicció. Ella era al llit de l'hospital amb un pneumotòrax i jo patint al seu costat, escriure un relat va ser una oportunitat per desviar els meus pensaments cap una altra banda. La meva filla havia trobat al passadís la propaganda de RELAT-Hos quan la van portar a fer-se una radiografia i no va dubtar ni un moment a donar-me feina.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar?
C.S.- En realitat, sóc una mica tímida; va ser la meva filla la que va demanar paper i llapis al taulell perquè jo escrivís el que volgués. He de dir que m'encanta escriure; actualment tinc publicats 4 llibres (3 amb autoedició i el quart a l'editorial Angels Fortune) i segons m'ho va dir vaig tenir molt clar que participaria en l'escriptura d'un relat, que és la meva especialitat. Aquell dia vaig escriure el relat Una noche toledana, un somni que em portaria a infondre'm ànims per superar aquell mal tràngol de la meva filla i per desitjar que tots els altres pacients es recuperessin.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
C.S.- La veritat és que va ser emocionant per partida doble, crec que vaig ser l'única a qui li van publicar dos relats, primer com a acompanyant de la meva filla que estava ingressada i després com a pacient. Estant al llit i fent-me mal tot, va entrar algú a l'habitació amb la bata blanca, preguntant per Carol Simón. El meu cervell, que és més ràpid que jo, va protestar, “Altre cop les maleïdes proves... quan em deixaran en pau?” Per sorpresa meva era l’Antonia Castro que em portava una carpeta, paper i llapis per escriure un relat com a pacient, en aquell moment m'hi vaig abraçar i se'm van treure els mals de cop de l'emoció; la pena va ser que després van tornar els molt traïdors, van esperar que ella se n'hagués anat. En aquella ocasió vaig escriure el relat Yo, mi, me, con...vosotros, volia demostrar que malgrat la independència individual que hem guanyat de forma personal, que intentem demostrar que no necessitem l'ajuda de ningú més, ens equivoquem, que sempre necessitem una mà amiga que ens ajudi a superar les nostres pors en aquells temps en què lluitem per la nostra vida amb totes les nostres forces.
Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
C.S.- No ho crec, n’estic més que segura. És una teràpia que caldria recomanar a tots els hospitals; és clar que no a tothom li agrada escriure, però aprofitar el moment per treure tot el que s'acumula al nostre interior quan patim és motiu més que suficient per agafar paper i llapis i desfogar-nos.
Recordes com arribes a escriure el teu relat?
C.S.- Això sí que ho recordo, perquè és el que acostumo a fer en la majoria dels casos. Ho escric tot d'una tirada, no és que jo sigui millor que els altres, és que tinc una imaginació desbordant. Quan començo amb alguna cosa sóc incapaç de deixar-ho i fins i tot arribo a enfadar-me si m'importunen, o si algú vol donar-me la seva opinió sobre allò que he d'escriure i el que no, per això sóc independent total.
Escrius habitualment? Això t'ho va posar més fàcil per fer el teu relat?
C.S.- Són 29 anys els que porto lluitant cada dia amb les seqüeles del càncer de còlon, intento estar bé, encara que poques vegades ho aconsegueixo. Escriure és la meva vàlvula d’escapament des que em va començar la malaltia; m'ajuda el fet d'escriure gairebé diàriament, sempre tinc algun pensament per plasmar a l'ordinador i evadir-me de la realitat. Ja són més de cent vint-i-tants els relats que porto escrits, quatre llibres publicats amb una gran acceptació per part de les persones que els han llegit, comentaris com que tinc una imaginació desbordant, que els meus contes són plens de fantasia i molts elogis més. Aquest és el meu orgull més gran i el meu ànim per seguir escrivint.
Escrivia abans i continuo escrivint ara; col•laboro amb qualsevol que m'ho demani, de fet vaig escriure un petit relat quan va esclatar la pandèmia que em va demanar l’Antonia, es titulava Una mosca en Bellvitge, un relat molt curt alhora que divertit. Una altra col•laboració ha estat amb l'associació Fundació 38 grados, que tenen com a projecte fer realitat desitjos de persones al final de la vida. Han publicat el llibre No te rindas per recaptar diners i jo col•laboro amb el relat Maravillosos recuerdos.
Per últim, ens pots recomanar un llibre?
CS- Posant per davant el llibre Desde mi habitación, que espero que segueixi apareixent almenys una vegada any, perquè seran llibres escrits amb el cor i els sentiments sense pensar si agradaran a uns o altres, que deixen córrer rius d'emocions i sentiments trobats en una lluita per la supervivència.
Jo personalment recomanaria el meu quart llibre Los cuentos de la Maragata 4 -ASTORGA- és un compendi de nou relats o contes, on el més important és el valor de les persones: l'afecte que un pare pot demostrar pels seus fills; un conte de dues germanes separades per l'avarícia d'un familiar malvat a qui tornen a unir les sabates vermelles de xarol; el final d'una pel•lícula adaptada a la meva manera; i el peregrinar d'unes formigues fins que no aprenen a lluitar pel seu lloc a terra, entre altres. Són nou relats tots ells molt interessants, tan sols desitjo i espero que llegir-los serveixi per passar una tarda agradable i emocionant alhora.
A la web de l’autora www.cuentosmaragata.es podeu trobar alguns dels relats de Carol Simón i informació sobre tots els seus llibres.