Sona el despertador, són les 7 h, hora d’aixecar-se, l’hora de la dutxa, de fer el cafè i començar a despertar l’Eduard per anar al col·le; l’hora de desvetllar la Cèlia a la seva cuna, canviar-li el bolquer, vestir-la, i somriure amb el seu despertar feliç i les seves rialles...
Avui el despertador també sona, igual, la mateixa musiqueta que em transporta... Però ells no hi són, no sóc a casa.
En un moment, en un dia, tot ha canviat...
Ara entren les infermeres amb la medicació, ara recordo que porto el sèrum connectat... Elles també regalen les seves rialles amb un bon dia, que d’alguna manera reconforta molt.
I no puc deixar de plorar... La por i la incertesa semblen guanyar la partida avui...
Però, poc després, decideixo que les petites coses –tots sabem que, en realitat, són les més grans¬– inundin el pensament, i amb els ulls tancats, entro a la feina amb la meva millor rialla i un sonor ¡bon dia!, i amb els ulls tancats, sento la sorra acariciant els meus peus, entro al mar, em capbusso, nado endins i contemplo el meu paisatge, Baix a Mar... i recordo quant orgullosa em sento sempre, en aquell moment, de ser qui sóc; viure on visc...
Amb els ulls tancats, us puc abraçar, petits...
I amb els ulls tancats, penso que m’ha tocat, com a tantes persones, que no estic sola...
Amb els ulls tancats, recordo que em puc permetre somiar, que aviat tot passarà i, mentrestant, sé que el que més m’ajudarà és posar-hi actitud, ser forta i valenta...
El que sempre els hi vull transmetre als nens, ara és hora que ho apliqui jo, i aquets cop de veritat...
Així que m’eixugo les llàgrimes, em rento la cara i obro els ulls, ho he d’encarar...
Sense oblidar-me, però, que en qualsevol moment puc tornar a tenir-los tancats per somiar.