“El que volia plasmar era com de malament ho vaig passar per la malaltia, però com de ben atès vaig estar a l’hospital”
- Com va ser el seu primer contacte amb el projecte RELAT-HOS?
Era l’any 2018 i portava dos o tres dies ingressat a planta. Aleshores, una infermera va venir a l’habitació per parlar-me del projecte. Vaig dir que sí de seguida i em van portar fulls i un sobre. No sé ben bé per què, però vaig tenir la sensació de ser una de les primeres persones que hi participava.
- Va tenir clar des del principi que volia participar-hi?
Jo no havia escrit mai res, abans, només les cartes que li enviava a la meva xicota quan estava a la mili. Tot i això, vaig pensar que no havia de ser tan difícil passar a un paper escrit les idees que et venen al cap. Em van sortir quatre fulles, però crec que al final només vaig posar-ne dues al sobre. Estic gairebé segur que l’escrit original era més extens, però no les he pogudes trobar a casa, aquestes dues altres fulles... El que volia plasmar era com de malament ho vaig passar per la malaltia, però com de ben atès vaig estar a l’hospital. Va ser un agraïment directe a l’hospital i a tots els professionals sanitaris que em van atendre. Vaig entrar en una llitera, signant el consentiment que algú m’aguantava, perquè la cosa semblava que s’acabava per moments. Venia des de Sant Boi i aquí vaig tenir la sort que un gran equip mèdic m’estava esperant. Em van extirpar la melsa perquè estava tota destruïda arran d’una caiguda que havia patit, i vaig arribar aquí sense gota de sang. A la meva dona li van dir que havia arribat molt greu, de fet a l’ambulància que va portar-me cap aquí no em van trobar pressió arterial; em van estripar tota la roba per tractar-me i no recordo res més fins a arribar aquí, a Urgències de Bellvitge. Els metges i infermeres van estar sorpresos de la rapidesa amb què em recuperava. Em vaig restablir la mar de bé, després, i al cap de 6 dies a l’UCI, vaig pujar a l’habitació i va anar tot rodat. Afortunadament, gairebé tres anys després estic magníficament, perquè després d’aquí van passar altres coses... i allò que importa és que ara la cosa funciona.
- Escriu habitualment?
Jo no havia escrit mai, més aviat dibuixava, a la feina. Dibuix industrial, perquè dissenyava matrius. No soc massa habitual en l’escriptura. Tot i això, no em va resultar especialment difícil, es tractava d’associar les idees que tens al cap amb allò que escrius al paper i fer-ho de la millor manera possible i no em va ser massa difícil, la veritat. Crec que és quelcom semblant a algú que vol pintar i que no sap si en serà capaç fins que no s’hi posa. Vaig començar aquí, però després no he continuat escrivint. Si hagués de tornar a fer-ho ara, potser ho faria d’una altra manera... Sentia que podia explicar què m’havia passat, a la meva manera, però de forma que tothom ho entengués. La meva filla, en canvi, sí que ho escriu tot! Vas a casa seva i hi trobes papers escrits per tot arreu, però no és el meu cas...
- Quines sensacions va tenir en veure el seu relat al llibre?
Em vaig sentir be fent-ho, tot i que soc una persona bastant freda. Intento passar força desapercebut. Ara, em miro el llibre i penso en aquella frase que diu que has de tenir un fill, escriure un llibre i pujar en globus. Això últim és el que em falta. No he escrit un llibre sencer, és una part, però no em vaig sentir malament del tot. Sembla que no, però en veure el meu nom escrit allà Francesc Brach... És una tonteria, però em vaig sentir bé.
- Creu que l’escriptura és una eina terapèutica important?
Sí, considero que l’escriptura és una eina terapèutica molt rellevant, que et fa obrir la ment i veure les coses d’una altra manera. Però jo tinc un altre tarannà, em preocupo molt de la feina. Sí que he pensat de vegades que amb tot el que m’ha passat, n’hi ha per fer un llibre. I més d’un segurament. Ara tinc 74 anys, em vaig jubilar amb 65. Gairebé no havíem fet mai vacances ni havia estat malalt. I l’única vegada que vaig estar malalt a casa és perquè em va caure una porta al peu, però al cap de quatre dies ja venia un cotxe cada dia a buscar-me i em portava a la feina. He treballat molt i he escrit molt poc, però els pensaments hi són. Jo volia jubilar-me als 65 anys per fer moltes coses que tenia planejades i estic content perquè encara continuo al peu del canó. Si no hagués estat per això, segurament hauria anat a algun lloc a donar un cop de mà com a voluntari.
- Per acabar, ens pot recomanar un llibre?
Ara estic llegint un llibre que és per a nens, els contes que l’Oriol Junqueras va escriure per als seus fills. D’altra banda, he llegit diverses vegades El perfum i un cop La plaça del diamant. I tinc una pila de llibres esperant! A més, tenim una biblioteca familiar antiga, amb llibres de més d’un segle, amb molts llibres que també he llegit.