Entrevista a Isabel Alonso i Lucas Céspedes, mare i fill trasplantats de cor a l’Hospital de Bellvitge
La Isabel i en Lucas comparteixen molt més que una connexió familiar: comparteixen una mateixa malaltia cardíaca, dues esperes angoixants, dos trasplantaments i ara, una nova vida plena d’esperança. Aquesta és la història d’una mare i un fill que han après a viure cuidant-se l’un a l’altre, donant valor a cada respiració i a cada dia. Un testimoni colpidor que ens recorda que la generositat d’una donació pot transformar completament una vida… o dues.
Isabel, com recordes el moment en què vas saber que en Lucas tenia la mateixa malaltia que tu?
Des dels 19 anys que em van diagnosticar la malaltia cardíaca, he intentat fer una vida normal, amb limitacions, és clar, però sense deixar de fer coses. No volia que em tractessin com una malalta. Quan en Lucas va començar a cansar-se, ho vaig veure clar. Sabia que tenia el mateix que jo, fins i tot abans que anés al metge. Veure’l parar a mig camí, esbufegar... Jo ho reconeixia.
Des del principi, la nostra filosofia ha estat clara: si et canses, para i descansa. Gràcies a això, ell també ha pogut fer una vida feliç. I ara, encara més.
Lucas, com recordes la teva infància i joventut?
Vaig tenir la primera mort sobtada als cinc anys. Em van posar un desfibril·lador i, des de llavors, sempre he viscut amb el risc. En total, he tingut set o vuit morts sobtades. De petit, podia pujar escales; amb els anys, ni dos graons. Activitats com dutxar-me o menjar em deixaven exhaust. Quan em van trasplantar, va ser com respirar per primera vegada. Ara em sento lliure, tranquil, feliç.
Com vau viure l’espera del trasplantament d’en Lucas?
-Isabel: L’espera va ser el pitjor. Dos anys molt llargs, sempre amb el telèfon a la mà, per si trucaven. Veure’l tan limitat, sense saber si aquell dia seria el dia... És molt dur emocionalment.
-Lucas: Jo no tenia res a perdre. Ja no podia fer vida. El trasplantament em va donar una nova oportunitat, i la pau que no havia tingut mai.
Isabel, com va ser saber que també t’havien de trasplantar?
No ho esperava. Sempre havia estat estable, i quan m’ho van dir, en Lucas tot just sortia de la seva operació. No vaig tenir temps ni de pensar-hi gaire. Tot va anar molt ràpid. Ara compartim medicació, dieta i controls. Ens acompanyem en tot.
Lucas, has començat a compartir la teva experiència a TikTok. Per què?
Quan vaig estar ingressat, em passava hores a les xarxes i no trobava joves trasplantats que expliquessin la seva experiència. Hi havia molta informació mèdica, però poc testimoni personal. Vaig decidir fer-ho jo, per si podia ajudar algú. Si una sola persona se sent més tranquil·la gràcies a un dels meus vídeos, ja val la pena.
Recentment has fet un vídeo d’agraïment a la família donant. Què has volgut transmetre amb aquest missatge?
Ens hem salvat gràcies a una família que, en el seu pitjor moment, va decidir donar vida. Sempre dic que el trasplantament és fruit d’un equip mèdic increïble, de la ciència, i d’una família que va fer el gest més generós que existeix.
Com esteu ara?
-Isabel: Molt bé. Em sento forta i amb més ganes de fer coses que mai.
-Lucas: Jo he començat a fer esport amb els meus amics. Activitats que mai no havia pogut fer: futbol, bicicleta, pujar cims... El cor respon. Em falta força als músculs, però el cor va sol. Tinc ganes de viure i aprofitar-ho tot.
I a nivell emocional? Què heu guanyat?
-Lucas: Tranquil·litat. Jo vivia amb un “llop” al darrere. Ara puc respirar, parlar, caminar, estudiar, riure. Puc fer vida. I no saps com ho valores fins que gairebé ho perds.
-Isabel: El seu somriure és el meu millor premi. I compartim aquest camí. Ens cuidem. Sortim a caminar junts. Ens recordem les pautes. Estem units per dins i per fora.
Quin missatge donaríeu a algú que hagi de passar per un trasplantament?
-Isabel: Endavant, sense por. Que tingui ganes de viure. El cos respon quan tu vols viure.
-Lucas: I sobretot, responsabilitat. Cuidar-se és clau. El metge et visita cada dos mesos, però tu ets el teu metge cada dia. Menjar sa, fer exercici, seguir els controls. Si tens salut, tens tot. Si no, res no val.
I ara, quins són els vostres somnis?
-Lucas: Vull aprofitar aquest regal de vida. Vull estalviar patiment a altres persones. Estudio enginyeria biomèdica perquè vull treballar en salut des del vessant tecnològic. Vull contribuir a que res falli en moments crítics. I vull anar a dormir cada nit sabent que he aprofitat el dia.
-Isabel: El meu somni és veure el Lucas feliç. Que segueixi cantant al matí. Que visqui lliure, sense por. I, com diu ell, cuidar aquest cor que ens han donat com el millor regal de les nostres vides