La cara B de l’Anna Hernàndez-Cortès, metge del Servei de Documentació Clínica i professora d’ikebana

- Què és l’ikebana?

És l’art floral japonès, efímer, amb una estructura global que parteix de la recerca inicial de l’essència de la Natura. Significa “donar vida a les flors”, és sinònim de kado que significa “el camí de les flors”. Es fan servir flors o tiges d’herbes o d’arbres naturals -ni flor seca ni sintètica-. Les flors ens ajuden a trobar-nos a nosaltres mateixos dins de la natura com a un tot, en harmonia.

- Les flors són l’element fonamental de l’ikebana?

L’ikebana té una sèrie de característiques comuns a tot l’art japonès, com ara l’asimetria o el fet de tenir en compte les línies, els volums i els espais, que també formen part de la composició. Parlem, per exemple, de l’espai entre les tiges, que ha d’existir perquè per aquí “hi hem de poder de respirar” tots, els materials i les persones que el fem o el contemplem. Han de poder passar papallones. Tots els elements de l’ikebana són importants. Hi ha uns que són principals, tanmateix, sense els altres elements l’ikebana no assoliria el caràcter vital que requereix. Cap element està per sobre dels altres. Hi ha unes normes inicials i a partir d’aquí es disposa la flor per aconseguir que si és bonica, ho sigui encara més, tot cercant la seva essència.

- Per què et va interessar inicialment?

La natura m’agrada des de sempre. Amb els pares anàvem a la muntanya i l’observació de la biodiversitat de plantes i animals és la meva passió. La natura és per a mi un espai de benestar i tranquil·litat. Per què ens sentim bé quan escoltem cantar els ocells? Doncs perquè canten quan no hi ha perill, de forma que el seu cant és una expressió d’alegria, de pau. Ells estan tranquils i s’esplaien en la seva alegria, i nosaltres tot això ho absorbim. Per això, tenim aquesta sensació de pau i benestar, de que aquí no passarà res de dolent.

- I en quin moment decideixes deixar de ser només observadora de la natura?

Soc metge, especialista en medicina preventiva i salut pública, que té punts de connexió amb el significat de l’ikebana com a activitat que crea un espai de connexió entre tu, les persones i la natura, convidant-te a la reflexió, a la capacitat de baixar el ritme i apreciar la bellesa de les petites coses. Des del 1990, tota la meva trajectòria professional l’he feta aquí a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Vam iniciar la implementació del Registre del CMBD català codificant les dades clíniques de les altes hospitalàries. Vaig ser una de les pioneres de la transformació de la història clínica en suport paper al suport digital, la història clínica electrònica. Jo no treballava directament amb els pacients, però era responsable de la seva memòria i de la dels metges, que queden reflectides a la història clínica. Sense ella els pacients no poden visitar-se a consultes, sotmetre’s a una intervenció en el quiròfan. Per tant, la custòdia i disponibilitat de la història clínica, així com la traducció a codi dels diagnòstics i procediments que es practicaven als nostres pacients es va convertir en la meva professió. L’arxiu de les històries clíniques estava al soterrani, en un lloc on no entra la llum. Jo estava molt abocada a la feina, no feia cap altra cosa, amb l’exigència afegida de ser una dona. En aquest context de molta dedicació laboral, ara fa 24 anys, em vaig apuntar a un taller d’iniciació a l’ikebana, i allà em vaig enganxar.

- Va ser fàcil trobar un centre on créixer en la teva formació en ikebana?

Buscant escoles, vaig començar a rebre classes gairebé a l´única que existia aleshores a Barcelona, i on encara continuo. Pertany a l’Escola d’ikenobo de Kioto. És on es va originar l’ikebana fa més de 550 anys. Al cap dels anys, a partir d’aquesta, se n’han generat moltes més escoles d’ikebana al Japó. L’escola d’Ikenobo es caracteritza per haver recopilat estudis d’antics dibuixos i escrits, crear les normes i definir l’esperit de l’ikebana. Preserva els estils tradicionals, clàssics i ancestrals com el rikka i el shoka. Es treballa diferents esquemes i tipus de flor constituint una estructura que es col·loca en una estança de casa, anomenada Tokonoma. És una mena de petit escenari on als convidats se’ls dona la benvinguda d’una manera formal.

- I a casa teva tens un espai reservat?

Al menjador, potser de manera inconscient, vam comprar uns mòduls de mobles i un d’ells té l’alçada idònia per contemplar els ikebanes.

- I tornant a la teva formació, t’has especialitzat en els estils clàssics d’ikebana...

Sí, per això segueixo l’Escola japonesa d’Ikenobo. En ikebana, les línies, els espais i les proporcions són importantíssimes. Es canvien els materials florals, la combinatòria, les llargades, els volums, les alçades de les tiges, herbàcies o de fusta. Els estils tradicionals com el rikka o shoka, tenen tantes normes i variacions que fan que no t’ho acabis mai. Per sort, dels tradicionals -shofutai- van desenvolupar uns de contemporanis –shimputai-. Aquests darrers, mantenen l’esperit dels clàssics, tanmateix no presenten tantes normes i són més creatius, intuïtius i adaptats a la modernitat. Hi ha un altre estil tradicional que és el tatehana, precursor del rikka, molt més senzill i de menor dimensió. Molt bonic. No necessita enfilferrar els elements de la composició ni eines de marqueteria. El shoka tampoc, no requereix de filferro i reprodueix una planta. És molt elegant. L’estil chabana és present en la cerimònia del té i la seva història es remunta a la història del chanoyu. Màxima senzillesa amb una tija amb flor implica màxima dificultat. Aquest és un estil a banda.

- Com recordes aquells temps d’iniciació?

Recordo que per començar em van fer portar un plat de sota de test com a recipient. Els estils inicials es deien moribana o nagueire, segons el recipient utilitzat. Tenien moltes normes, com de trigonometria... Ho trobava divertit i curiós. Era feixuc, però. Finalment, fa menys de 10 anys, Kioto els va substituir per l’estil jiyuka -lliure-, continuant sempre amb normes bàsiques de l’escola d’ikenobo.

- Els recipients són un element important de l’ikebana?

Els recipients i l’aigua formen part de l’ikebana com el material floral o l’espai. Els recipients poden ser de ceràmica, de bambú, de bronze. Alguns són específics i d’altres són propis de la nostra vida quotidiana. Els més específics venen del Japó, tenen un preu més alt, és clar, perquè són d’importació. El recipient forma part de la composició i l’ikebana ha de ser proporcional a les dimensions, la forma i el color del recipient. No s’utilitza terra però, de vegades, s’hi afegeixen pedretes, grava o roques.

 

- Hi ha algun altre element destacat en les composicions?

Un altre element tècnic és el kenzán. Podríem dir que és com un “llit de faquir”. És una peça de metall molt pesant, amb moltes pues verticals. Disposem -punxem- les tiges sobre el kenzán, aprofitant tota la versatilitat dels angles d’inclinació que ens dona l’espai.

- I després de 24 anys encara estàs en formació?

No acabes mai, com en tots els àmbits. De vegades, pot arribar a ser una miqueta frustrant, perquè la professora sempre et corregeix alguna cosa, sempre. Quan acabes la composició, és tradició que la sensei segui en el teu lloc, contempli el que acabes de fer i valori el que pots millorar, i ho millora. A l’hora de la correcció tothom aprèn molt. T’ha d’agradar, ser molt apassionada i disposada a repetir i repetir i repetir... En aquest sentit, jo tinc molta paciència. La filosofia és que si repeteixes una i una altra vegada, com les mans són les que treballen i el cervell és el que pensa, les mans aprenen. No deixa de ser una pràctica budista. Repetir i repetir per plasmar la bellesa de la natura en la teva composició i, alhora, posar-hi el cor. En català, en diem que fem una cosa de tot cor. En japonès, al cor l’hi diuen kokoro.

- I es posa el cor perseguint quelcom concret o més aviat abstracte?

L’objectiu és arribar a la bellesa última a través de cada persona que ho fa, que ho practica, amb la seva memòria, la seva experiència, les seves cicatrius, els bons records de la seva infantesa..., tot això es plasma en l’ikebana. Per això, de deu persones que poden tenir els mateixos materials composicions ben diferents. No hi ha cap flor de la mateixa espècie que sigui igual, però totes són boniques i diverses. Les imperfeccions, les fulles que comencen a assecar-se o les que estan mossegades per un insecte formen part de la natura, s’accepten com la normalitat que és. En les composicions naturalistes, juguen un paper positiu, sempre que mantingui el caràcter de cada planta. En les composicions artístiques hi ha més llibertat. No es llença res. S’aprofita per omplir la casa de gerrets amb flors.

- D’alguna manera ets ara alumna i professora a la vegada...

A partir d’una certa titulació ja pots ser professora -sensei- dels estils shoka i jiyuka. Fa més de deu anys que faig classes a centres cívics. Donar classes m’omple i m’enriqueix molt com a persona i com a professora. Conec a moltes persones diverses, tenen les mateixes necessitats que jo quan vaig començar. Hi ha un gran intercanvi de coneixements. M’ajuda a superar inseguretats i explicar coses al voltant d’un àmbit que conec molt. Mentre parla, l’Anna treballa en una de les composicions que ha fet per aquesta entrevista: Aquí aprofitem aquesta corba que fa, que és una característica d’aquesta flor. Cada flor té les seves característiques de floració, de colors, de fulles... Important la diversitat de material, com més contrastos de tipus de material i color hi hagi, millor. Així doncs, ikebana és guardar l’essència de la natura a través de nosaltres, mantenint l’harmonia de la composició a través de: línies, espais, masses, punts, superfícies, contrastos, textures, colors, proporció aurea, asimetria, equilibri i simplicitat... Menys és més.

- I portes els ikebana sempre al cap? Quan camines per la muntanya, per exemple, tot el que veus penses que podria ser part d’un ikebana?

Sí, és una mica així. A banda de la composició, que a la natura ja esta feta, et fixes en línies, textures; una línia que pot ser té una giragonsa especial i al final trobes un detall que és el que defineix l’essència d’aquella planta, de vegades no cal ni tan sols que la flor estigui oberta. Això fa que t’interessis a conèixer la tipologia d’arbres i plantes de la terra; fas fotos, esbrines quin arbre és, et fixes en la part alta foliar i llenyosa del arbre, i també en la inferior, el sotabosc, on veus les flors, les mates de plantes. Observes les diferents alçades de les flors que hi ha en una determinada planta. Tot això, és el que et porta a una observació plena i reflexiva. També m’agrada molt seleccionar les flors de temporada per a les meves alumnes.

- Hi ha un rerefons que et vincula de forma molt estreta amb la natura...

La natura està viva, és la vida de tot i tothom, s’ha de preservar i prendre consciència de la seva conservació i desenvolupament. És un continu que t’omple d’alegria, de llibertat, de joia quan veus, per exemple, una floreta en una vora i penses que podria formar part d’un ikebana, o que, vist al revés, ja hi és en el seu lloc i no fa falta tocar-la, només contemplar-la.

- Quina altra singularitat com a art efímer destacaries de l’ikebana?

Potser el fet que està molt lligat a les estacions de l’any. Nosaltres tenim quatre estacions, però a la cultura japonesa dintre d’aquestes distingeixen vint-i-quatre o quaranta vuit, depèn, totes relacionades amb canvis que es produeixen a la natura. Cada mes de l’any tenen diferents festivitats, festivals i costums. D’aquesta forma, per exemple, del dia 15 al 19 de gener “Els faisans comencen a cantar”, doncs això ja és una microestació; del 20 al 24 de març “Els pardals comencen a niar” – shunbun o equinocci de primavera-, una altra microestació; del 26 al 30 de juny “Floreixen els lliris”... Tot és molt poètic, de manera que la seva cultura està basada en canvis cíclics de la natura, lligada també al shintoisme.

- Has viatjat al Japó per veure ikebanes en el seu bressol original?

Jo formo part de l’associació Ikenobo Barcelona Internacional des del principi, i des de la pandèmia del 2019, s’han obert més les portes als estrangers i acullen trobades internacionals d’ikebana. Em faria gràcia anar-hi, perquè encara no ho he fet.

- Per acomiadar l’entrevista, ens deixes una breu reflexió del que suposa per tu l’ikebana?

Un bonsai simbolitza la trajectòria al llarg de la teva vida: un arbre que vas educant, formant, polint. Durant aquesta trajectòria, els ikebana són moments alegres de la vida, efímers, fugaços, moments que t'has de buscar i trobar, perquè quant més en trobis, més gaudiràs d’energia positiva.

Podeu veure fotos dels ikebana fets per l'Anna Hernàndez-Cortès en aquest enllaç de flickr