“Tant la recerca com el ballet requereixen constància, disciplina i paciència”
Quan la Gisela Zamorano entra a un laboratori a l’Hospital busca respostes a les malalties neurològiques. Quan trepitja l’escenari, es deixa portar per la música i la precisió del ballet clàssic. Investigadora al Grup de Malalties Neurològiques i Neurogenètiques de l’Hospital de Bellvitge i l’IDIBELL, la seva trajectòria és un exemple de constància, esforç i equilibri entre la ciència i l’art. En aquesta entrevista, descobrim com la recerca i la dansa poden compartir la mateixa essència: la perseverança i la passió per continuar aprenent cada dia.
- Per què vas decidir estudiar Biomedicina?
Va ser una decisió que vaig prendre als 17 anys, quan vaig presenciar un infart en directe. Estava fent el curs de l’autoescola i ens havien ensenyat a fer reanimació cardiopulmonar (RCP). Ningú no en sabia, i em vaig llançar jo a fer-la. Aquell moment em va fer veure que m’agradava la medicina. Però també em vaig adonar que volia estar una mica més apartada del contacte directe amb pacients. Vaig trobar en la Biomedicina el punt d’unió perfecte: estar a prop de la patologia sense fer assistència directa.
- Com vas especialitzar-te en malalties neurològiques?
Treballava en un laboratori, però em sentia molt lluny de la realitat de les malalties. Volia fer recerca clínica i vaig trobar aquesta oportunitat en neurociències. Vaig arribar sense tenir gaire coneixement d’aquest camp, però m’està agradant moltíssim. Actualment, treballo amb el Dr. Pere Cardona en el grup de Malalties Neurològiques, on participo en assajos clínics i transformo la informació dels pacients en dades per a la recerca.
- Estàs a punt de començar la teva tesi doctoral. En què consistirà?
La meva recerca, si tot va bé, se centrarà en els cavernomes, que són malformacions cerebrals. Volem analitzar si hi ha una associació entre aquestes malformacions i determinats factors genètics i de coagulació. Hem vist que alguns pacients tenen un sagnat al cervell per culpa d’aquestes malformacions i que, si tenen també problemes de coagulació, el risc augmenta molt. L’objectiu és veure si podem identificar aquests factors a temps i prevenir complicacions greus, sobretot en pacients joves, encara que la proposta encara està una mica verda.
- Quin ha estat el repte més gran de la teva carrera fins ara?
El canvi de la recerca bàsica a la clínica. Estava molt acostumada al laboratori, on em sentia còmoda, però vaig voler sortir de la meva zona de confort per estar més a prop de la patologia real. Va ser un repte que em feia una mica de vertigen, però estic molt satisfeta amb la decisió. Com i quan va començar la teva relació amb el ballet clàssic? Sempre m’ha agradat moltíssim, però vinc d’una família humil i no em podia permetre les classes quan era petita. Ara, de gran, he decidit invertir-hi temps i practico ballet cada dia de la setmana en un nivell bastant avançat.
- Com i quan va començar la teva relació amb el ballet clàssic?
Sempre m’ha agradat moltíssim, però vinc d’una família humil i no em podia permetre les classes quan era petita. Ara, de gran, he decidit invertir-hi temps i practico ballet cada dia de la setmana en un nivell bastant avançat.
- Què significa per a tu ballar i com t’ajuda en l'àmbit personal i professional?
Quan entro a classe, desconnecto de tot. El ballet requereix molta tècnica i sempre estic aprenent. Quan començo a ballar, la música clàssica em permet deixar-me portar. Des de petita m’ha agradat molt aquest gènere musical i és una manera d’expressar-me.
- Tens algun referent en el ballet?
El Trencanous és un clàssic que m’ha agradat des de sempre, però també Giselle, ja que coincideix amb el meu nom. A més, la meva professora, Viviana Hounie, és un gran referent per a mi, i també el coreògraf Leonardo Pérez Sanabria, que és increïble per la seva creativitat.
- Com compagines la recerca amb el ballet?
Dedico els matins a la recerca i les tardes al ballet. Em llevo a les sis del matí, vinc a Bellvitge i faig la meva jornada de feina. Després, a la tarda, assajo. Hi dedico més de deu hores setmanals. Ara que no estic estudiant, tinc més temps per al ballet.
- Trobes paral·lelismes entre la recerca i el ballet?
Moltíssims! Tant la recerca com el ballet requereixen constància, disciplina i paciència. En tots dos camps, treballes durant hores per aconseguir petites millores. En recerca, aconsegueixes petits avanços que en el futur poden portar a la cura d’una malaltia. En el ballet, practiques una posició durant hores fins que la perfecciones.
- Com creus que el ballet ha influït en la teva forma d’afrontar la recerca?
M’ha ensenyat a ser metòdica, constant i perfeccionista. En la recerca, darrere de cada protocol hi ha pacients i vides en joc. No es tracta de fer les coses ràpid, sinó de fer-les ben fetes. Aquesta mentalitat del ballet, de treballar sobre una base sòlida i millorar constantment, és aplicable també a la investigació.
- Creus que és difícil compatibilitzar la ciència amb l’expressió artística?
Si ho vols fer, ho pots fer. Si alguna cosa t’apassiona, sempre trobes temps per fer-la. A més, la ciència també és una mica artística: necessites imaginació i creativitat per pensar noves idees i solucions.
- Tens algun somni o projecte de futur, tant en la ciència com en el ballet?
En el ballet, el meu somni és poder continuar ballant molts anys i millorar la meva tècnica. Una fita concreta seria aconseguir fer un gran arabesque perfecte. En la ciència, el meu objectiu a curt termini és completar la meva tesi doctoral. Més endavant, m’agradaria arribar a ser investigadora principal en un projecte de recerca.
- Quin missatge donaries a qui vulgui combinar ciència i art?
Que ho faci! Mai no és tard per començar. Jo vaig iniciar la carrera de Biomedicina als 24 anys, i vaig reprendre el ballet ja d’adulta. Tot i que algú et pugui mirar estrany, no per això has de deixar de fer el que t’apassiona. Si ho vols, ho pots fer.