“Trobar el camí de la pintura em va servir per no estigmatitzar-me”
Des del passat 1 de febrer i fins al 31 de març, la sala d’espera de Consultes Externes del Servei de Psiquiatria acull l’exposició De la gènesi a la revelació, que formen 25 pintures de diferents formats, obra d’Eusebi Tolosa Magriñà, pacient de l’Hospital de Bellvitge des de fa gairebé quatre dècades. Amb aquesta exposició, el Servei de Psiquiatria posa en marxa una iniciativa per donar a conèixer la capacitat creativa de persones amb malalties mentals i alhora engrescar a persones en una situació semblant perquè explorin la capacitat terapèutica de la creació artística.
- Com i quan surt la iniciativa de crear aquest seguit de pintures?
La iniciativa va sorgir perquè la gent com nosaltres estem una mica estigmatitzats. Aleshores, per sortir d’aquella etiqueta vaig triar la pintura, cap allà l’any 2010, perquè m’anava molt bé per inhibir-me de les coses que ens passaven. Així vaig trobar el camí de la pintura, que em va servir per no estigmatitzar-me. De fet, quan vaig començar a pintar no pensava que mai podrien formar part d’una exposició com la de l’Hospital de Bellvitge.
- Què suposa per a tu exposar aquestes pintures a Bellvitge?
Per a mi suposa quelcom molt gran, perquè des dels 21 anys tinc aquesta malaltia i poc a poc les pintures van alleugerir molt la meva relació amb l’Hospital de Bellvitge, vaig tenir menys ingressos, pràcticament cap, i em van ajudar a tenir una vida normal. Tinc una dona i un fill, i faig vida normal, però tinc una malaltia. Per tot això, suposa molt per a mi exposar a Bellvitge, perquè és el meu hospital des de fa 38 anys.
- Què expressa el títol de l'exposició, De la gènesi a la revelació?
El títol expressa com al principi de la malaltia al cervell li falta adrenalina i d’altres substàncies que fan que no estiguis bé; s’està malament, tot i que els altres pot ser no se n’adonen, i s’ha d’acceptar la medicació. Aleshores es va des de la gènesi, el principi de la malaltia, fins a la revelació, que és el moment en que entens la malaltia i el que necessites per superar-la.
- Quin impacte creus que pot tenir l'exposició entre d'altres pacients?
L’impacte que m’agradaria que l’exposició tingués en d’altres pacients és que també es plantegin pintar, que provin a agafar un pinzell o fer qualsevol altre treball manual o artístic per centrar el cap, el cervell, en coses que són importants, perquè d’aquesta manera es “desconnecten” de moltes coses no beneficioses i es centren en quelcom que si ho és.
- L'activitat artística et ve de família, no?
La veritat és que si. El meu germà és escultor. Segons la família, també teníem dos oncles-avis que van marxar a l’Argentina i un va ser pintor i l’altre escultor, a banda de la meva germana, que treballa al Liceu i és professora de maquillatge.
- Ens ha semblat especialment interessant una història familiar al voltant d'una carpeta mig oblidada dedicada a un dels grans genis de la música. Com va anar aquesta història?
Aquesta història familiar va sorgir d’una carpeta que la meva germana va trobar en un altell. En revisar-la encuriosit vam trobar retalls de diari i revistes de Barcelona, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia i programes de mà de concerts, tots relacionats amb el centenari de la mort de Beethoven, l’any 1927. Tot aquell material el va recollir el meu avi, Isidre Magriñà, un veritable mecenes d’aquella època, que tenir una botiga de barrets al carrer Portal de l’Àngel, però que tenia tres grans passions: Verdaguer, Wagner i Beethoven. El cas és que gràcies a un veí vaig conèixer l’editor d’Arpegio, Jaume Tortella, que en veure tot aquell material es va decidir a publicar-ho en un llibre.
- Vegeu informació sobre el llibre 1927: Primer centenario de la muerte de Beethoven. Archivo gráfico de Isidro Magriñà
- Fins on arribava la passió del teu avi per Beethoven?
Molts cantants i artistes cèlebres a l’època anaven a la seva botiga, com ara els tenors Hipólito Lázaro o Max Lorenz i el centenari de la mort d’en Beethoven es va viure molt intensament a Barcelona en part gràcies a l’entusiasme de l’avi Isidre, que va aconseguir que el Sindicat de Músics acceptés que en tots els concerts i activitats musicals que es van dur a terme el vespre del 26 de març de 1927, dia de la mort del compositor un segle abans, s’interpretés la seva música.