«Cal acceptar el que no pots canviar i confiar en els professionals»

-

Amb 71 anys, en Santiago Picón és un exemple de com afrontar un diagnòstic complex amb serenitat i acceptació. Després de superar un càncer de pulmó i recuperar-se d’una cirurgia toràcica robòtica el 2022, ha reprès la seva vida activa i la passió pels viatges. Acaba de tornar de Montenegro i ha visitat llocs com Amèrica i Àsia, fet que demostra que la vida després del càncer pot estar plena d’oportunitats. El pròxim 13 de novembre, en Santiago participarà en la I Jornada per a pacients sobre càncer de pulmó organitzada per l’Hospital de Bellvitge

Com comença la teva història amb el càncer?

Tot va començar el 2019, quan en una revisió em van trobar alguna cosa al ronyó. Em van fer una ecografia i un TAC, i van detectar un tumor d’uns 4 cm. Em vaig espantar, però havia d’afrontar-ho. Me’l van extirpar, i tot va anar bé. Després, en altres revisions anuals, em van detectar un problema de pròstata, així que també em van operar. El 2022, en una revisió rutinària, van detectar una cosa inesperada: un nòdul al pulmó. Sembla que el tècnic va enfocar una mica més amunt amb la càmera, i així van descobrir el nòdul. Era un adenocarcinoma, però per sort sense ganglis afectats.

Com vas viure el diagnòstic?

Soc una persona que accepta el que no pot canviar. Ho vaig aprendre al llibre Les 7 lleis espirituals de l’èxit, de Deepak Chopra. Crec que aquesta mentalitat m’ha ajudat a afrontar cada diagnòstic i tractament. No serveix de res enfadar-se, perquè la vida segueix, i tots som aquí per un temps. És clar que no tinc pressa per marxar, però sé que algun dia em tocarà, així que prefereixo viure al màxim cada dia. Et van operar a Bellvitge.

Com va ser l’operació i la recuperació?

La intervenció va ser robòtica, i la veritat és que no t’assabentes de res. Tot va anar bé, però vaig tenir complicacions amb la cicatrització. Era estiu, feia molta calor, i la humitat no ajudava gens a la ferida. Vaig estar dos mesos amb cures perquè la ferida es va infectar, i les infermeres van fer una feina excel·lent. Una doctora, un dia, en veure la ferida, va dir: «Això està infectat», i de seguida es va posar a actuar. Aquesta seguretat i professionalitat et fan sentir molt ben cuidat.

Quina importància té per a tu la relació amb l’equip mèdic?

Per a mi és determinant. La confiança que sents amb ells, el seu tracte proper, tot això és fonamental. La doctora Samantha Aso m’ho va explicar tot des del principi, i el doctor Carlos Deniz va ser qui finalment em va operar. Durant les cures, les infermeres em van cuidar molt. Recordo especialment una, la Charo, que el dia que em va donar l’alta em va fer una abraçada. Aquests detalls marquen la diferència.

Ara que estàs recuperat, com cuides la teva salut?

Sempre he estat actiu. Abans nedava molt, i ara ho continuo fent, encara que menys, dos dies a la setmana. Nedo uns 2.000 o 3.000 metres a la setmana en total. A més, camino cada dia almenys mitja hora. A Sitges és fàcil caminar perquè és tot pla i el clima és molt bo. També cuido més la meva alimentació. Abans dinava fora cada dia i ara només en ocasions especials. Porto una vida més tranquil·la, i crec que això m’ajuda a seguir bé.

Quin consell donaries a algú que estigui passant per una situació semblant?

El primer és no enfadar-se, perquè això no depèn de tu. Accepta-ho. I una cosa t’asseguro: si estàs a Bellvitge, estàs en les millors mans. Tenen una gran experiència, no ets ni el primer ni l’últim pacient que tracten. Des del zelador que et porta fins a l’anestesiòleg, tots fan una feina increïble. No es poden demanar miracles, però pots confiar que faran el millor possible per tu. Així que, si tot surt bé, fantàstic, i si no, doncs cal afrontar-ho amb dignitat.

Com ha viscut la teva família aquesta experiència?

La meva filla i el meu net m’estimen molt i han estat amb mi en tot moment. La meva filla es va preocupar molt, però sempre ha estat molt forta. I el meu net, bé, és petit, però sempre diu que soc el millor. El seu amor i suport han estat essencials per a mi.

Què és el més important que has après en aquest procés?

A no prendre’s les coses massa seriosament. La vida és fràgil, i s’ha de viure sense angoixes. Acceptar la realitat i viure amb dignitat el que ens toca. He tingut la sort d’estar en un hospital universitari, envoltat de grans professionals que estan a l’avantguarda i que tracten cada pacient amb humanitat i respecte.

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: