Entrevista a Xavier Gaja, autor del relat Poniendo orden, llegué al hospital, inclòs a Desde mi habitación Vol. I (pàg. 11)

xavier gaja relathos

“Escriure és una manera que tenim de provar la nostra força com a pacients, el nostre poder per sobre de la malaltia”

 

-    Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com et vas assabentar?

-    Xavier Gaja.- Recordo que vaig ingressar un vespre per fer-me unes proves. A l’habitació tenia un company de 92 anys. El senyor estava una mica neguitós i vam començar a parlar una miqueta. Em va explicar que havia caigut canviant una bombeta. Després, mentre sopava, vaig anar seguint la conversa entre el meu veí i la seva filla, una senyora potser de més de cinquanta anys. Al matí següent ens veiem només la cara amb la cortineta que separa els llits pel mig. Aquell matí va venir l’Antonia per explicar-me el tema de RELAT-Hos, que crec recordar que tot just acabava de començar. Vaig estar pensant tota la nit que podia escriure un conte, una història sobre el meu veí d’habitació. Tenia una idea voltant pel cap, m’agradava molt el projecte i més encara que m’ho haguessin comentat. Pot ser si l’Antonia no hagués aparegut també hauria escrit sobre ell, no ho sé, però en qualsevol cas, així vaig conèixer el projecte i em vaig capbussar de ple per escriure durant els cinc dies que va durar la meva estada a l’hospital.


-    El teu cas és una mica especial, perquè Poniendo orden, llegué al hospital originalment no era un únic relat...

-    X.G.- Sí, vaig escriure un conté per al primer dia de la meva estada a l’hospital. Vaig imaginar una història sobre aquell home per a la primera nit i després escrivia sobre alguna cosa que sabia que em passaria els dies següents, una prova per exemple, o sobre allo que em suggeria l’edifici de l’antiga Escola d’Infermeria que veia per la finestra. I la traca final que va ser imaginar una festa dins de la planta!, simplement perquè era l’últim dia i estava esperant l’alta i estava content. Després vaig afegir un inici sobre com arribava a l’hospital arran de muntar un armari i un final quan surto al carrer. D’aquesta forma, el resultat va ser un conte per dia, com un petit diari imaginat de la meva estada.


-    Escrius habitualment? Si ho feies abans, això t’ho va posar més fàcil per fer el teu relat? 
-    X.G.- Des del 6 anys que tinc contes escrits. Fins als 9 anys, cada estiu escrivia un conte, i en acabar-lo ja estava pensant el títol del següent i de què tractaria. Fins als 10 o 12 anys, vaig continuar escrivint contes i els vaig arribar a editar per a la meva família, amb una versió mecanografiada i l’original manuscrit que incorporava dibuixos. Realment, és una cosa que em ve de petit això d’escriure, igual per la influència del pare, a qui li agradava molt la fotografia i el cinema i ho enquadrava tot i escrivia històries per rodar en súper 8 curts. Potser d’aquí em ve la dèria de focalitzar, i quan focalitzes com que no veus el que està al voltant, t’ho imagines. Després sempre he escrit cosetes, i vaig acabar estudiant per ser director de cinema. Aleshores començo a escriure moltes coses, com ara guions, sempre pensant en l’audiovisual, històries per al cinema. Després vaig tenir una aturada en l’escriptura fins que ara fa 5 o 6 anys em vam diagnosticar aquí a Bellvitge una miopatia sense especificar. Arran d’allò vaig tenir una depressió i una psicòloga em va recomanar escriure 30 minuts cada dia sobre un tema que em rondés pel cap. Aleshores vaig començar a escriure sobre les tristors que tenia pensant que així me les trauria de sobre, però el final va ser horrible, acabava plorant. En aquell moment vaig decidir escriure un conte cada dia. Vaig fer un blog, El largo viaje a AP(Á)TIA, i cada dia escrivia un conte que enllaçava on acabava l’anterior. Era un gran viatge a un país imaginat, un viatge durant el qual em trobava tota mena d’éssers i aventures. Vaig començar a riure. Cada dia escrivia sense parar fins a acabar el conte i posar-lo al blog. Així, durant 3 mesos seguits. Des que vaig escriure els micro-relats que conformen Poniendo orden, ara fa 3 anys, he escrit molt poc. I ara estic en un moment en què potser m’aniria molt bé, però és com que no tinc forces; no sempre es tenen forces per escriure. Va molt bé escriure, però no sempre es té força per escriure.

-    Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
-    X.G.- L’escriptura és molt terapèutica en qualsevol dels casos, tant si estàs a l’hospital en un llit com si estàs a casa. Estiguis on estiguis, et permet buidar allò que portes a dins i potser és la forma més completa de totes les arts, perquè t’està sortint de dins. Treus paraules que tens a dins i que et poden fer mal. En treure-les i posar-les en una història poden desaparèixer del cap. Quan estàs ingressat a l’hospital, la relació sempre s’estableix entre la malaltia i tu. L’equip de metges i infermeres fa d’intermediari entre la malaltia i tu. Aleshores, posar un paper en blanc al mig, entre la malaltia i la persona, suposa tapar la malaltia amb paraules, amagar-la perquè el paper ens faci estar una mica més contents de ser allà. Es tracta de posar una barrera entre la malaltia i tu; interposant el paper pots aconseguir canviar el teu ànim. Escriure quelcom que canviï la teva situació actual a partir d’un fet extraordinari, et farà escriure coses extraordinàries contínuament. La malaltia no desapareixerà, però en escriure potser estaràs més alegre i seràs capaç de riure de les coses. És una manera que tenim de provar la nostra força com a pacients, el nostre poder per sobre de la malaltia: tu m’estàs fotent, però jo estic escrivint i m’estic fent bé amb l’escriptura. És un poder momentani, però et fa sentir que, a banda d’estar malalt, també escric!, i estic fent una cosa a l’hospital i per a l’hospital. Aquest poder em posa per sobre de la malaltia i també dels metges, que són els intermediaris entre ella i tu. En aquest llit, en aquesta habitació, tinc un poder, perquè escric.


-    Què vas sentir en veure el relat publicat al llibre?
-    X.G.- Llegir-te el llibre també és terapèutic! Llegir el meu conte al llibre em va fer pensar: ostres! he fet alguna cosa que s’ha pogut editar, que segurament llegirà molta gent perquè estem en un hospital, i et sents molt content de llegir-lo com a lector que el descobreix per primera vegada. I també va ser una sorpresa trobar-ne tot el volum de RELAT-Hos, perquè les narracions em van semblar brutals. Molts d’elles van cap un camí irreal, buscant coses que no són a l’habitació s’inventen històries divertidíssimes! La gent té ganes d’escriure i ho fa molt bé! Això em demostra que els relats són una molt bona teràpia i que la gent entra en aquest joc imaginatiu i ho fa amb humor, amb tendresa, de vegades amb tristesa, i aconsegueixen que d’un aspecte escabrós pugui sortir quelcom divertit! El llibre és superinteressant de llegir, perquè tots serem malalts algun dia, tots. I em sembla fantàstic que hi hagi hagut un segon llibre i que vinguin un tercer, un quart, un cinquè...

-    Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
-    X.G.- Recomanaré llibres pensant en la gent que està a l’hospital. A l’hospital recomanaria llegir llibres de realitat màgica, de ciència-ficció, contes curts. De Julio Verne, per exemple, és boníssim tot i és molt imaginatiu i sempre et porta a llocs i realitats molt divertides. En definitiva, coses que et facin volar. I històries infantils, com el petit Nicolàs, per exemple. Llegir-los aquí és el millor que et pot passar. N’he portat alguns a tall d’exemple: Alfanhui, de Sánchez Ferlosio, un llibre infantil; contes com els de Salinger o Boris Vian, o Foster Wallace. I anant una mica més enllà, Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Aquí podeu veure més informació sobre Gitanos catalans! I D’on ets? Quin idioma parles?, documentals dirigits per Xavier Gaja:

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: