Entrevista a Juan de Dios Romero Lorenzo, autor del relat Crónica de una intervención programada (Desde mi habitación Volumen I, pàg. 95)

Relathador Juan de Dios
Relathador Juan de Dios
Relathador Juan de Dios

“Si el cos està feble però el cap bé, plasmar en un paper allò que estàs sentint és fantàstic”

 

- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?

- Em van intervenir a l'Hospital de Bellvitge l'any 2017, quan encara no s'havia engegat RELAT-Hos. Un any després, el 2018, van operar la meva dona d'un càncer de mama i va ser aleshores quan vaig veure el cartell anunciant el projecte. Jo havia escrit el relat mentre era ingressat, perquè el primer que vaig demanar a la meva família quan em van pujar a planta va ser una llibreta i un bolígraf, tot i que al final no els vaig utilitzar perquè estava al llit de panxa enlaire i vaig escriure el relat al telèfon. Vaig estar 15 dies ingressat i com havia d'estar de panxa enlaire al final em va resultar més útil per escriure el telèfon mòbil. Em van operar d'un tumor a l'esquena, i la primera setmana no em vaig poder moure. Després ja començava a deambular i després em van enviar a la Guttman. El cas és que em vaig posar en contacte amb l’Antonia, li vaig enviar per correu electrònic el relat que havia escrit un any abans i el tema es va posar en marxa! Em va semblar una bona iniciativa de l'hospital, en què havia participat abans de saber que existia!

- Vas tenir clar des del principi que volies participar-hi?

- Es tractava d'un relat que havia escrit un any abans una mica com a agraïment a tots els professionals de l'hospital, metges, infermeres... Jo no havia passat per un hospital en la meva vida i em va impactar veure el tracte humà que es donava als pacients. Potser tenia una altra visió del que era un hospital i aleshores em vaig adonar que el tracte humà era tan terapèutic com les medicines. I quan vaig saber la iniciativa de RELAT-Hos vaig pensar que era un element més que l'hospital aportava en aquesta línia.

- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?

- Veure'l publicat va ser molt gratificant. Recordo que la presentació del llibre va ser un acte molt emotiu que es va fer a la Sala d'actes. Vam intervenir-hi diversos relatadors i quan pensava que jo ho havia passat molt malament, vaig poder conèixer de prop exemples de superació increïbles. Una sala pràcticament plena, el llibre, els professionals de l’hospital, el marc de Sant Jordi... En fi, una gran iniciativa de l’Hospital de Bellvitge que he pogut veure que s’ha estès a altres hospitals i al final crec que és una teràpia per als pacients, tot i que no tothom té la facilitat d’expressar-se per escrit. A mi, per descomptat, em va anar bé.

- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?

- Sens dubte! l'escriptura és una eina terapèutica molt poderosa. Primer, perquè quan escrius t'estàs evadint d’allò que estàs patint, els dolors, les punxades, les vies... queden en un segon pla. Si el cos està feble però el cap bé, plasmar en un paper allò que estàs sentint és fantàstic. I la veritat és que a mi em va anar molt bé.

- Escrivies habitualment? Ho segueixes fent?

- Sempre havia escrit coses per a bateigs, casaments i comunions. En aquest cas volia recollir el tracte humà que havia rebut, la meva experiència i el que sentia des del moment que vaig entrar fins que vaig sortir per la porta. Era una manera de conservar aquell bon tracte, de guardar-lo, perquè les coses s'obliden i si ho tens escrit ho pots recuperar en qualsevol moment. He treballat a l'Ajuntament del Prat i allà estava acostumat a escriure força, discursos, intervencions, relats, síntesis. Sempre se m'ha donat bé l'escriptura i de fet ara estic escrivint una novel·la sobre la Guerra Civil a partir de la història de dos familiars meus, els cossos dels quals encara no hem recuperat, el meu avi i un oncle. Ja tinc les partides de defunció; al meu avi el van afusellar a Badajoz el 1938 i la partida de defunció és del 1981. A poc a poc estic reconstruint la seva història, afegint-hi altres personatges. 

- Per últim, ens pots recomanar un llibre? 

- Sóc molt de Gabriel García Márquez. Hi ha paràgrafs de Cent anys de solitud que em sé de memòria: El coronel Aureliano Buendía va participar en més de 100 batalles, les va perdre totes; i les trilogies de Santiago Posteguillo sobre els emperadors romans, que descriuen molt bé tot l'ambient de l'imperi.

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: