“Si l’ocasió es planteja, tornaré a escriure mil i una vivències”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com te’n vas assabentar?
- Anna Belén Torondell.- Va ser el primer dia que vaig poder sortir de l’habitació després de 45 dies sense poder fer-ho, i tot el que pogués fer fora d’aquelles quatre parets era quelcom experimental i gratificant. A Aleshores vaig veure penjat el full informatiu de RELAT-Hos a una de les parets de la unitat i em va cridar molt l’atenció. Vaig pensar llavors, què deu voler dir?
- Vas tenir clar des del principi que voldries participar-hi?
- A.B.T.- Sí. Realment va ser com una meta per a mi. Em vaig plantejar si seria capaç d’expressar realment el que sentia. Aleshores em vaig dir “Anem a provar-ho, no hi perdrem res!”
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
- A.B.T.- La veritat és que no em pensava que el relat arribés a ser part del llibre de RELAT-Hos. Després impacta una mica veure’l publicat. Vist amb el temps, realment vaig poder escriure el que sentia en aquells moments, i si això ajuda a altres persones a sentir-se acompanyades en moments complicats, em dono per satisfeta.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
- A.B.T.- En el meu cas, la lectura és força important en la meva vida. M’agrada molt llegir; és important i gratificant. A més, si després pots transmetre allò que sents per escrit encara ho és més.
- Recordes com arribes a escriure el teu relat, d’una tirada, a poc a poc en diferents dies…
- A.B.T.- Crec que el vaig escriure en uns cinc dies. Quan el tractament em donava treva, aprofitava per transmetre el que jo realment pensava en aquell moment i segueixo pensant ara.
- Escrius habitualment? I si va ser la primera vegada, has continuat fent-ho des de llavors?
- A.B.T.- Mai havia fet cap escrit ni cap relat. Realment no m’ho havia plantejat mai, sempre m’havia agradat més la lectura que l’escriptura. I el cert és que no ho he tornat a fer mai, no m’ha tornat a sortir l’ocasió. Però si aquesta ocasió es plantegés, tornaria a explicar mil i una vivències.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
- A.B.T.- M’agrada molt llegir, però no tinc una temàtica o un llibre preferit. Tot i això, sí que hi ha un llibre al qual tinc molta estima. Me’l va regalar una infermera de l’Hospital de Bellvitge i es diu Sabias, la cara oculta de la ciència. El dia que vaig marxar de la planta 7.2 de l’hospital després d’haver estat ingressada tres mesos a més de 200 km de casa, part dels professionals sanitaris em van escriure dedicatòries al llibre i me’l van signar. En els gairebé quatre anys que han passat des de llavors l’he llegit dues vegades i aquelles dedicatòries moltes vegades més, perquè realment em vaig sentir molt bé amb tot el personal sanitari, que van ser la família que en aquells moments no podia estar amb mi.