- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT_HOS? Com et vas assabentar?
Recordo estar estirada al llit de l’hospital. M’havien operat feia de poc de la cama; un accident d’esquí m’havia destrossat la tíbia. El meu pare passava estones amb mi i una tarda va entrar amb el fulletó i em va comentar “mírate esto, a ti que te gusta escribir…”
- Vas tenir clar des del principi que participaries?
Al principi no tenia ganes de fer res. Estava incòmoda amb la cama tota enguixada i sense poder-me moure. L’humor tampoc no m’acompanyava. Li vaig dir que m’ho miraria i ho vaig deixar a sobre de la tauleta, sense gaires intencions. El meu món en aquell moment era molt petit.
- Recordes com arribes a escriure el teu relat?
Quan arriba la inspiració acostumo a escriure a raig fet. Després m’agrada deixar reposar l’escrit i tornar-ho a llegir al cap d’alguns dies que és quan corregeixo una mica l’estil, l’ortografia o algun mot que no em sembla del tot correcte, alguna idea…Però intento fer els mínims retocs possibles. M’inspira una frase de Joan Salvat-Papasseit, el meu poeta preferit que deia: “sempre he escrit mullant la ploma al cor, esbatanat”.
- Escrius habitualment? Si la resposta és afirmativa, això t’ho va posar més fàcil per fer el teu relat?
Escric menys del que m’agradaria. Fa anys, quan va néixer el meu segon fill que ara en té vint-i-quatre, vaig començar una mena de diari en què recullo anècdotes del dia a dia que no vull oblidar, viatges que fem junts o fets que em semblen interessants per un o altre motiu. M’agradaria començar un diari d’agraïment però mai no trobo el moment, potser quan em jubili, jajajaja
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
Vaig pensar: guauuuuu! Em vaig emocionar, i tant! Veure que el meu relat el podia compartir amb molta més gent em va fer sentir plena, feliç. També oberta i nua, alhora, perquè en aquelles línies es condensava bona part del jo més íntim.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
Rotundament sí. Quan escrius i sobretot quan rellegeixes el que has escrit, pots veure els fets, les sensacions, els sentiments des d’una altra perspectiva. D’alguna manera, objectivitzes i aconsegueixes imparcialitat que sovint ajuda a superar el moment viscut (si aquest és en certa forma negatiu). Soc professora de català en una escola i acostumo a emprar l’escriptura sovint amb els alumnes. En concret, a 4t d’ESO els faig fer un exercici. A principi de curs escriuen una carta adreçada al seu jo del futur tot explicant les angoixes o preocupacions que tenen en aquell moment (és un curs en què han de decidir les assignatures del batxillerat que els marcaran l’entrada a la universitat). A final de curs arriba el carter a classe (soc jo mateixa) i els reparteixo les cartes. Les reaccions són meravelloses: alguns ploren, d’altres senten que no era per tant allò que havien experimentat feia mesos, però el sentiment comú és que escriure val la pena sempre! Cal dir que la idea d’aquesta activitat la vaig treure d’un llibre anomenat El petit Ikigai, llibre escrit per Francesc Miralles i Héctor Garcia.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
M’encanta llegir i m’és difícil triar-ne un de sol. Un dels llibres que més m'ha marcat ha estat El poder del ahora, d’Eckhart Tolle. Un ensenyament per viure amb més força el present. Del passat ja no en podem fer res. El futur és incert i ja fluirem segons vagi arribant. Només el present és totalment nostre. Segona recomanació: Sapiens, de Yuval Noah Harari. Un imprescindible per entendre l’home i la seva posició en l’univers actual. Imprescindible. I l’última recomanació: La chica de los siete nombres, de Hyeonseo Lee. Una autora norcoreana que explica la seva història com a desertora del seu país. Et captiva totalment a través de les seves pàgines. Deliciós i dur a la vegada. No deixa indiferent.