“Escrivia i reescrivia mentalment paràgrafs del meu relat dia rere dia”
- Què és el primer que vas pensar quan vas conèixer el projecte RELAT-Hos? Com et vas assabentar?
Quan estava ingressat l’Antonia va passar per l’habitació per convidar-me a escriure, però aleshores vaig dir que no perquè estava estirat al llit, recuperant-me d’un vessament cerebral. Un parell de dies després, la meva dona va veure el cartell de RELAT-Hos a l’ascensor i m’ho va tornar a comentar i l’Antonia també m’ho va tornar a explicar. Tot i que en un principi tenia clar que no hi participaria perquè mai abans havia escrit i estirat al llit no podia escriure, li vaig donar un parell de voltes a la proposta; el metge fins i tot dubtava si podria tornar a escriure! A més, pensava que no tenia res a explicar, ni creia que l’interessés a ningú.
- I com vas canviar de parer?
Com estava estirat al llit, sol moltes hores, amb un drenatge al cap i sense poder moure’m, vaig començar a pensar sobre que podria escriure si és que al final decidia fer-ho. Jo corro maratons de forma amateur, i un d’aquells dies algú em va dir ‘ànims, que en quatre dies estaràs corrent de nou maratons, això és com una marató a l’hospital’. Estava sol mirant el sostre i així vaig començar a escriure mentalment. Va arribar un moment que tenia paràgrafs sencers escrits al cap. Escrivia i reescrivia mentalment paràgrafs del meu relat dia rere dia. Vaig pensar d’altres inicis del relat diferents, fins que va sortir la idea de la marató i no sabia com traslladar-la al paper fins que al final va sorgir la idea de fer un paral·lelisme entre els 42 kilòmetres i els dies. En sortir de l’hospital com que vaig estar de baixa molt de temps em llevava al matí i pensava i escrivia, era l´única feina que tenia durant el dia. Així vaig abocar en el paper tot el relat que portava ‘escrit’ al cap.
- Havies escrit mai abans? En cas contrari, si aquesta va ser la primera vegada, vas continuar fent-ho des de llavors?
Mai havia escrit abans, tot i que si soc lector habitual. Després si que potser he pensat alguna vegada en escriure, però tampoc m’hi he posat. Pot ser si que faria un relat de com ha evolucionat el meu jo des d’aquell moment fins avui; pot ser RELAT-Hos seria l’únic que em compraria la història! Estic agraït de per vida a aquest hospital. Cada vegada que passo per aquí, i això passa molt sovint, veig la torre i se’m posa la pell de gallina. Encara mantinc relació amb el meu company d’habitació d’aquells dies i ara anava a fer-li una nota de vídeo, dient-li ‘Enric estic aquí i me’n recordo molt de tu’. De vegades gairebé començo a escriure de nou mentalment aquesta nova història.
- Quin era l’objectiu del teu relat?
El motiu principal era l’agraïment a tot el que feu des de la sanitat pública d’aquest país, que està totalment vilipendiada, com l’educació, però la feina que feu és meravellosa i gràcies a vosaltres tinc una vida, he tingut una segona oportunitat. Deixa’m dir-te que em vaig aprendre el nom de totes les infermeres i els infermers que em van atendre i quan venien els deia Hola Maria, Saray, que venia els diumenges, Amàlia, a les nits, el Jordi, l’Esther... tots me’ls vaig aprendre. La feina que fan es brutal, perquè no som conscients de tot el que suposa no poder-te moure, no poder anar al lavabo, t’ho han de fer tot! No puc dir res més que gràcies!
- Quines sensacions vas tenir en veure publicat Marató a Bellvitge al segon volum de RELAT-Hos?
Vaig tenir una barreja de sensacions molt heavy, a més vaig passar el relat a molts amics i família i tothom estava molt orgullós i content de com havia quedat, perquè allà hi vaig abocar totes les meves frustracions, penúries i misèries d’aquell moment. Encara avui, quan el llegeixo se’m posa la pell de gallina, perquè em transporta a una època de la meva vida molt crítica. Vaig sortir d’aquí amb crosses, però perquè estava fort de córrer, sinó segurament hauria sortit en cadira de rodes. Recordo que el primer dia que em vam seure a una cadira després de gairebé un mes estirat vaig tenir un mareig terrible. I la satisfacció del primer dia que vaig aconseguir pujar un pis per les escales, un pis!, doncs tot això està reflectit en el relat.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
Estic més que convençut que és una eina terapèutica fonamental per explicar les teves sensacions, et preguntes, per exemple, perquè m’ha passat això a mi. A mi em va anar superbé, estava entretingut hores i hores pensant que escriuria i com ho escriuria. Va ser terapèutic total, tant aquí com a casa. Tal com he llegit en d’altres entrevistes a autors de Relat-Hos, treus totes les emocions i és una forma de superar el daltabaix bèstia d’emocions que suposa un ingrés hospitalari. En escriure, tot això ho aboques, i jo passava en un moment de riure a plorar, i agrair que estava viu. Escriure em va fer passar millor el temps, focalitzat en quelcom que explicaràs per buidar-te i trobar-te millor. Al principi no hi confiava, però em va anar de conya. Quan estàs ingressat ets ningú, has deixat fora tota la teva identitat i el relat també em va ajudar en aquest sentit.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
Em va agradar molt La febre del cim, de Jon Krakauer, que està basat en la tragèdia que va viure un grup d’escaladors a l’Everest. Em va agradar perquè explica la pujada a l’Everest amb totes les misèries que comporta: congelacions de dits, diarrees, vòmits... També la trilogia Millenium de l’Stieg Larsson. Em va agafar en una feina en que tenia molt de temps lliure i vaig estar tota una setmana completament absort i enganxat amb els tres llibres.