“És emocionant participar en un projecte de cultura de la salut, que pot ajudar a reflexionar molta gent”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
Durant un ingrés l'any 2018, anava amb el sèrum pel passadís i vaig veure el full informatiu de RELAT-HOS, i des del mateix mòbil vaig enviar un missatge al correu que figurava, i que va llegir l’Antonia. Vaig pensar que era una bona iniciativa per passar les hores a l'hospital de manera més agradable.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar?
No és que em dediqui gaire a l'escriptura, però des del primer moment vaig tenir clar que hi participaria. Tinc amics escriptors a Tarragona, però jo sóc artista del pinzell. Sóc autodidacta, i sobretot sóc retratista, caricaturista. A la meva imatge d'estat de whatsupp tinc un autoretrat de fa més de 20 anys, a veure si el renovo, perquè hi ha gent que em diu que era molt més jove, jaja.
- Recordes com arribes a escriure el teu relat?
Abans d’aquell ingrés del 2018 havia estat diverses vegades a l’hospital perquè era candidat a trasplantament. El tema del trasplantament va ser un gran impacte per a mi, perquè ni t'ho imagines, t'avisen de cop i volta i et diuen: 'tenim aquí un ronyó, has de venir ja, tenim tot preparat per a tu', i en aquell moment creus que estàs somiant. És una cosa molt emocionant, i véns aquí confiant en la bona mà de tots els professionals perquè són fantàstics i s'ho mereixen tot! Aquí ja tenen dues plaques de reconeixement meves per la seva gran feina. I això és una mica el que vaig voler reflectir en el relat, agraïment a tot allò que fan, perquè ets viu gràcies a això. A la primera trobada de RELAT-Hos vaig conèixer un noi que estava en una cadira de rodes i al segon el vaig veure caminant! i això produeix una gran emoció. En diàlisi també veig gent.. et fiques a la seva pell, veus persones que està intentant tirar endavant amb molta força de voluntat. Ara estic a la llista d'espera per a un trasplantament i faig diàlisi en un centre a Tarragona. Ho porto bé, ja hi estic acostumat. Ara estic amb el tema dels anticossos i potser és més difícil trobar un ronyó que sigui compatible, però això no vol dir res, perquè la sort ens pot somriure igual als uns que als altres. El primer trasplantament em va durar gairebé 10 anys i és el que diuen els metges que és molt habitual, encara que cada cas és un món a part. Quan vaig entrar al quiròfan hi havia molta gent i vaig veure al fons el meu cirurgià com rebia la nevera i treia l'orgue amb les mans mentre s'alegrava de com estava de complet. Al meu costat hi havia un altre noi que va rebre un altre ronyó, possiblement del mateix donant, i que em va dir una cosa així com “tu i jo ara som germans”.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat al llibre?
En veure'l publicat vaig sentir molta emoció; jo havia participat en llibres d'art col·lectius i aportar una mica a una publicació sempre és molt emocionant, i més si és un projecte que s'emmarca en allò que podem anomenar cultura de salut, que pot ajudar a reflexionar molta gent. He conegut pacients que sempre s'estan queixant dels metges, i m'agradaria fer-los reflexionar, que valorin la feina dels professionals i que es prenguin les coses d'una altra manera, perquè si marxes, marxes… Quan vaig sortir d'aquesta intervenció vaig estar a la UCI i em van haver de reanimar, i anys abans vaig tenir un xoc sèptic que em va deixar en coma.
- Escrius habitualment?
Des de petit m'agrada la poesia, però he escrit poques coses després del relat, perquè tinc molts encàrrecs de feina. Un dels meus darrers clients va ser una gelateria valenciana, Mama Luisa, per a la qual he dibuixat el nou logo de l'empresa.
- Creieu que l'escriptura és una eina terapèutica important?
Si i quan tinc una mica de temps m'agrada escriure alguna cosa, gairebé sempre per a la meva parella. Hi ha pensaments o sentiments que per memoritzar-los els has d'escriure per portar un ordre. També llegeixo per les xarxes i intento donar suport a les coses bones que fa la gent. -
-Per últim, ens pots recomanar un llibre?
“Ribereños”, el primer llibre del meu excunyat, que signa amb el pseudònim Farramuntana, i que va escriure amb Maria Esteban, la meva germana. Recrea el seu passat a Aranjuez, la guerra, com la seva mare va morir als braços o històries del seu pare.