“Poder bolcar les pors al paper, entre sanglots i llàgrimes, em va fer sentir molta tranquil·litat"
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte Relat-Hos? Com et vas assabentar?
Vaig estar una setmana ingressada per una hemorràgia pulmonar. Després d’uns dies al Servei d’Urgències, em van passar a planta per observació i per fer proves, ja que la causa no estava gens clara. Ni tampoc que es poguessin repetir episodis crítics que fessin necessària una intervenció urgent. Van ser uns dies durs, de molta incertesa i en els quals és inevitable que el cap s’allunyi i arribi a portar-te a situacions extremes... A casa tenia un petit de 7 anys i una bebè de 6 mesos esperant. Mai és bon moment per posar-se molt malalt però aquell, se’ns dubte, no era el més adequat per mi... En un d’aquests dies en els que intentes fer el cor fort, i això ho barreges amb moments d’inseguretats, temors i angoixa (un còctel de tantes emocions!) va aparèixer l’Antonia a l’habitació explicant el projecte Relat-Hos, i des del primer moment em va cridar l’atenció.
-Escrius habitualment? Això t’ho va posar més fàcil per fer el teu relat?
Sempre m’ha agradat escriure, sobre les pròpies vivències, sobre sentiments, sobre la percepció del que m’envolta... I en un moment així era tant fàcil deixar anar les paraules des de ben endins!
- Vas tenir clar des del principi que hi voldries participar?
Em va semblar un gran projecte fet a mida per motivar-me durant aquells dies, una via per escapar mentalment durant les estones de soledat a l’habitació, per sort no van ser moltes, els vespres-nits només, ja que de bon matí ja tenia el meu angelet, la meva parella, agafant-me les mans altra vegada i arrancant rialles entre les llàgrimes! Però el poder bolcar les pors al paper, entre sanglots i llàgrimes, em va fer sentir molta tranquil·litat. Sembla contradictori tot plegat... En les parets d’un hospital s’hi barregen tants sentirs...
- Recordes com arribes a escriure el teu relat?
Abans d’entregar-lo, el vaig llegir i rellegir novament, però ja no hi havia lloc a canviar ni una sola coma... No podia tenir ni una paraula més ni una menys... Així era autèntic, des del cor... Va sortir sol, les paraules s’entrellaçaven les unes amb les altres de manera fluïda... Hi havia molta emoció per treure. En aquelles hores sola, tancava els ulls i em transportava al meu dia a dia, a la meva gent, als moments feliços,... Imaginava, m’escapava d’allà i de la por que sentia, recobrava la meva vida per una estoneta, Quan tot trontolla, l’únic que importa és això: les persones que estimem, els petits moments de felicitat. I el relat és això, una oda a la rutina: els petits moments dels nostre dia a dia són els més grans, els que donen tot el sentit a qui som i què fem, a com ho fem. Els bons dies que donem, les trobades amb els amics, les abraçades als petits, acaronar-los i mirar com dormen, el soroll d’un dinar en família... És colpidor tancar els ulls, retrobar-te amb això i poder somriure de felicitat... és una gran sort descobrir i saber que no necessitem massa més per tenir-ho tot.
-Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
El llibre va arribar a les meves mans uns mesos més tard: ja tot havia passat, vaig tenir un final feliç, però els aprenentatges d’aquells dies quedaran en mi per sempre, pel que retrobar-me amb el relat em va emocionar molt... Vaig reconnectar amb moltes sensacions, transportant-me a aquelles parets, a aquells dies intensos. Una experiència així, amb la sort de que tot quedi en un ensurt, ha de tenir un sentit, en positiu, el de valorar cada petita cosa que fem, amb salut, amb energia, el tenir oportunitats de fer, de decidir, de viure. Aquests llibres, aquest projecte, és també un recordatori d’això.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
I tant que sí! Escriure és alliberador. Ens permet aturar-nos i mirar-nos per dins, ens permet connectar amb nosaltres mateixos i amb el nostre propi món. I també ens deixa compartir aquest univers intern amb els altres. I en aquest cas, acaba sent una ajuda per a d’altres persones que es trobin vivint situacions similars i difícils: saber-te acompanyat pot ser un motor important per agafar forces.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
Difícil triar... Em ve al cap Digue’m qui sóc, de la Julia Navarro. M’agrada la novel·la històrica, i alhora és un llibre que ens parla de la identitat. Potser em ve al cap aquest pensant que estar en un hospital i arribar a perdre la salut ens dóna lliçons i ens apropa a aquest repàs de la pròpia identitat, tant necessari a vegades per seguir caminant amb plenitud i amb els valors ben situats. Saber qui som. I malgrat surti de les preguntes, vaig més enllà i no puc deixar d’agrair la part humana de totes les persones que treballeu en la sanitat, que cureu amb rialles, que acompanyeu les angoixes, que sosteniu les pors de les persones que cuideu... No sabeu com arribeu a perdurar en aquests records!
GRÀCIES DE COR.