“Veure escrit com em sentia va ser guaridor per a mi”
- Com coneixes el projecte RELAT-Hos?
- Estava ingressada quan va venir a la meva habitació l’Antonia Castro, que havia estat companya meva treballant al torn de nit a la REA. Sabia que estava ingressada i em va venir a veure per animar-me a participar en el projecte. Al principi vaig deixar el tema una mica aparcat, però després vaig pensar que podia ser positiu explicar com em sentia. Quan vaig sortir de l'hospital, després de passar per un aneurisma, intentava llegir i no ho podia fer, em costava molt concentrar-me. Només el fet d'agafar un bolígraf i un full de paper i explicar com ja es terapèutic, et fa prendre consciència de com estàs realment.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar?
- Ho vaig escriure al cap de pocs dies d'estar a casa i aleshores li vaig fer arribar a l'Antonia. Al principi vaig creure que escriure el relat em costaria molt esforç per les dificultats de concentració que tenia. Vaig sortir de l'hospital força confusa i dispersa. No recordava res de dos mesos de la meva vida i això et crea molta inseguretat i molt estrès. No obstant això, en el moment que vaig agafar el bolígraf i vaig començar a escriure em vaig adonar que havia estat malalta, que seguia estant malalta i que possiblement ho estaria tota la vida. De pitjors he sortit! i vaig escriure com em sentia en aquell moment, i això em va ajudar a posar una mica d’ordre. Sembla mentida, però quan escrius alguna cosa i després ho llegeixes, és com si t'adonessis que realment les teves sensacions són certes. De vegades no trobes les paraules adequades, però escrivint sembla que són més veritat. Escriure el relat em va servir per prendre una sèrie de decisions i agafar la meva vida per les banyes de nou. Per mi va ser una cosa molt bona i ho aconsellaria a qualsevol persona que ho pugui fer, que es vegi en la situació d'haver estat malalt i poder explicar-ho. Per mi va ser com començar una mica la meva salvació. - Era auxiliar d'infermeria d'Urgències. Sempre he estat una persona molt empàtica, de fet vaig deixar de treballar amb els malalts a planta perquè me'ls emportava a casa. Tot i això, no vaig escriure el relat influïda per la meva part professional, sinó que ho vaig fer com a malalta, perquè no sabia ni per on em donava l'aire. Quan et passa una cosa així, tot el que abans era completament necessari passa a un segon pla. Saps que segueixes estant aquí, que has de fer coses, però no trobes ni el moment ni la situació, ni res que t'animi a fer-ho. Per això el fet de prendre la decisió d'escriure per mi va ser com començar a recompondre la meva vida a partir dels trossets que m'havien anat quedant.
- Escrius o escrivies habitualment?
- Sempre m'ha agradat molt llegir, però escriure no era una vocació que tingués abans ni és una cosa que s'hagi quedat arrelada després del relat. Continuo llegint molt, després d'uns anys de dificultat arran de l’aneurisma, que va ser fa sis anys. Ara, des de fa un parell d'anys torno a retenir i a recordar-me del que llegeixo, però ha estat molt dur arribar fins aquí.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat al llibre?
- Em vaig sentir bé en veure el meu relat publicat al llibre i vaig plorar perquè hi ha molta veritat en aquest relat. Vaig plorar, perquè quan llegeixes coses que has escrit, i te'n recordes de com estaves i veus com estàs avui no pots evitar emocionar-te. La malaltia és horrorosa i la dependència del teu entorn és horrorosa, sobretot quan eres una persona molt independent; al final és una altra lliçó que has d'aprendre. El veure escrit com em sentia va ser guaridor per a mi. Va suposar adonar-me que seguia sent Imma, però que alhora ja no era la mateixa persona que abans.
- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
- Crec fermament en la capacitat terapèutica de l'escriptura, i saber que això pot ajudar a algú, que formen part d'un projecte, és un reconeixement. Penso que totes les persones que superem una malaltia tenim uns trets en comú: incertesa, por, molta fragilitat… i aquests sentiments reflectits en uns folis, que després passen a un llibre i que poden ajudar algú configuren una experiència molt bonica. I és que tothom, amb faltes d'ortografia o sense, escriguin millor o pitjor, s'ha d'animar a fer-ho. Abans havia vist aquests sentiments compartits des de l'altra banda. De vegades anava a veure malalts a la nit i cantussejaves alguna cosa amb ells i la preocupació o l'angoixa que poguessin estar sentint passava a un segon pla. Tenia la sensació que compartir moments d'aquest tipus et fan més persona, no ho sé… Dir-los qualsevol cosa que els faci trencar per un moment amb la situació d'angoixa que estan vivint… tot això és bo i és terapèutic.
- Per últim, ens pots recomanar un llibre?
- Me doy permiso para…, de Joaquín Argente. És un llibre que em va regalar una companya de feina quan m'estava divorciant i va ser la millor ajuda que vaig tenir en aquell període de la meva vida.