“De vegades, oralment em costa més expressar-me, però quan em poso a escriure, les paraules em surten de manera més fàcil”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
- M'havien operat del cor i m'havien canviat una vàlvula, i en una de les visites posteriors em van detectar una arrítmia i en aquella ocasió vaig estar-hi una setmana ingressada. Em trobava bé, sortia de l'habitació, passejava pels passadissos, xerrava amb la gent… i aleshores va venir l’Antonia. Em va presentar aquesta activitat creativa i em va dir si m'interessava. Em va deixar una carpeta molt bonica i la veritat és que a mi sempre m'ha interessat escriure (a casa quan tinc algun problema em desfogo escrivint). Aleshores li vaig dir, deixa-m’ho, que la iniciativa m'agrada. M’ho vaig mirar i em vaig dir “per què no”? Intentaré veure si em surt alguna cosa. I li vaig dir que ho faria des de casa, perquè estaria més tranquil·la.
- Recordes com arribes a escriure el teu relat?
- Em vaig quedar amb la carpeta, i durant unes de les passejades que feia, parlant amb els uns i amb els altres, vaig coincidir amb aquesta persona, Frank. El veia passejar com jo, sempre sol. Vam començar a parlar sobre el menjar i les infermeres, i em va acabar explicant que l'endemà l'operaven del cor i quina era la seva situació personal, que em va impactar: estava sol, l'operarien del cor i no sabia com sortiria del quiròfan. Tenia fills, però tots eren lluny i no vindrien; estava desarrelat totalment i en sortir se n'aniria tot sol a casa. Em va impactar la seva història, estava sol, guardaria la roba en una taquilla i quan sortís no hi hauria ningú esperant-lo. L'endemà, em vaig acostar a la llitera quan se l'emportaven, li vaig fer un petó i ja no n'he tornat a saber res més. Només sé que es deia Frank. A l'hora d'escriure el relat, parlar de mi no em va semblar interessant, hi ha mil i un casos com el meu, i vaig pensar que potser no tenim en compte el valor de comptar amb una família, algú que es preocupi per tu, o què suposa sentir-se sol. Frank fins i tot em va comentar que estava acostumat a estar sol, fins i tot que gairebé ho preferia! Aleshores vaig pensar que la seva història era un punt de partida per reflexionar sobre el valor de la companyonia, de la família.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
- Veure'l publicat em va produir molta alegria i un cert orgull en pensar que el que havia escrit li podia interessar a algú, que no només m'havia agradat escriure'l, sinó que algú en llegir-lo podria sentir-se una mica millor o entretenir-se una estona.
- Escrius habitualment? Si la resposta és afirmativa, això t'ho va posar més fàcil per fer el teu relat?
- Escrivia abans per a mi; tinc llibretes. Per exemple, em donava per escriure sobre la meva vida, des que era petita fins ara, per si de cas algun dia me n’oblido. M'agrada recordar com vivíem, la quantitat de persones que compartíem un pis. M'agrada recordar i deixar-ho escrit, però el llegeixo jo sola, no ho ha llegit ningú. És com un secret. Això potser em va fer més fàcil poder expressar-me. De vegades, de forma oral em costa més expressar-me, però quan em poso a escriure, les paraules em surten de manera més fàcil. Però com t'he comentat, tot el que escric, al calaix.
- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
- Crec totalment en el valor terapèutic de l'escriptura tant per a qui ho fa com per a qui la rep. Sens dubte és una teràpia efectiva. Quan ets aquí, sense res a fer, et serveix per pensar en altres coses, observar altres coses, per ajudar els altres potser també. Veig aquesta iniciativa com una eina important, vàlida.
- Per últim, ens pots recomanar un llibre?
- Sí, un llibret petit que em van regalar quan estava ingressada. No és gens profund, és un llibre petit que em va regalar una amiga i que em va divertir, em va entretenir. Es titula La llista dels meus desitjos, de Gregoire Delacourt, i és la història d'una família a qui canvia la vida després de tocar-li molts milions a la loteria.