"És una satisfacció escriure perquè altres persones vegin que les coses han sortit bé, que has tirat endavant després d´un problema mèdic"
- Com va ser el teu primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
- L'any 2017 vaig ingressar a l'Hospital de Bellvitge perquè em posessin un desfibril·lador automàtic implantable (DAI) i com que passejava força fora de l'habitació crec que vaig comentar a algú que estava escrivint un llibre –encara ho estic escrivint-. Aleshores em va abordar l’Antònia i em va dir que estava preparant un llibre en què els pacients escriurien el que senten, de manera que allò pogués servir altres pacients. I vaig pensar, si es pot, vull escriure, i així ho vaig fer, vaig escriure. En definitiva vaig conèixer RELAT-Hos perquè Antònia em va convidar a escriure el meu relat.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar?
- La veritat és que sí. Sobretot perquè és una satisfacció escriure perquè altres persones vegin que les coses han sortit bé, que has tirat endavant després d'un problema mèdic; és una cosa que els pot ajudar a no tancar-se. En el meu cas, quan inicialment em van dir que no podria continuar estudiant ni treballant, em vaig quedar una mica aixafat, però després a l'hospital em van infondre força i ànims. Aleshores estudiava hostaleria i en posar-me el DAI em van dir que com el cor anava com anava no podia fer res. Així vaig estar 6 mesos, fins que el cor ja no va tirar més i vaig haver de tornar a ingressar... -
- El teu relat és singular perquè es desenvolupa en tres fases: l'ingrés per a la implantació del DAI; els 6 mesos amb el dispositiu fins que deixa de ser efectiu i finalment el trasplantament. Aquesta estructura la vas anar plantejant sobre la marxa?
- El primer bloc del DAI inesperat el vaig escriure d'una tirada, els altres dos, en sortir de l'operació. Recordo que a causa de la predmisona, la mà em tremolava quan intentava escriure i vaig pensar que ja no ho tornaria a poder fer. Després, se'm van passar els efectes de la medicació i la mà ja no em tremolava. Així vaig poder escriure la segona i la tercera part del relat.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
- Jo que em sento escriptor, o relatador, em va fer il·lusió veure'l publicat. Quan l'Antònia em va dir que s'havia publicat el llibre, el primer que vaig pensar és que m'agradaria publicar el meu. A més, veure a la contraportada del primer volum de RELAT-Hos una frase meva: Si tens alguna cosa a explicar molt millor en un paper que al cap, em va fer també molta il·lusió. Quan ja vivia a Castelló, vaig venir a la presentació del segon llibre i vaig tenir l'oportunitat de conèixer altres relatadors, com un home amb una crossa. Vam intercanviar històries personals. Li vaig explicar que m'havien fet un trasplantament de cor. I a tu què t'ha passat? li vaig preguntar. "Res -em va contestar- se'm va gangrenar la cama i me la van haver d'amputar". Era David Herrera. Un altre dels beneficis d'aquest llibre és que ajunta la gent, i jo vaig conèixer tres o quatre persones amb qui encara segueixo en contacte, i sincerament, crec que tinc més amics de l'hospital que de fora.
- Escrius habitualment?
-Això d'escriure em venia d'abans. El llibre en què estic treballant i al qual em referia al principi porta amb mi uns quants anys, però de vegades no et ve la inspiració o bé per l'estrès del treball no tens temps o no trobes el moment d'asseure't a escriure. Quan estava ingressat, avorrit, vaig decidir reprendre el llibre. Aleshores vaig avançar força, però ara estic en un punt en què de nou estic aturat, no sé per on seguir; no sé si algú ho voldrà publicar; no sé si tancar la història ja… però, sens dubte, després de veure publicat el llibre de RELAT-Hos, em van venir més ganes de publicar el meu. Aquest llibre, pendent d'acabar-se, no té res a veure amb la meva experiència com a pacient; és una barreja entre ciència ficció i medieval.
- Creieu que l'escriptura té un valor terapèutic?
-Quan he tornat a llegir els meus relats, de vegades no em reconec com a autor. Objectivament, escriure el que sents és terapèutic, et permet treure tot allò bo o tot allò dolent que portes dins, i plasmant-ho en el paper et quedes molt millor. Una altra gent pot preferir guardar-se les coses, però crec que és millor escriure-ho, parlar-ho o recolzar-se en la gent que tens a prop. Abans de l'operació no sabia que passaria, perquè vaig signar els papers de l'autorització per a la intervenció un mes abans sense dir-ho ni al meu pare ni a la meva mare, que vivien cadascun en un punt diferent i jo estava a l'Hospitalet vivint amb la meva parella. La veritat és que em va agafar una mica per sorpresa. Pensava que ja hauria de viure amb el DAI i cobraria una pensió, però sembla que a la meva mare sí que li havien dit que hauria de passar per un trasplantament. El doctor em va dir que tenia tres oportunitats, l'última era el trasplantament de cor: estava dret i em van fallar les cames en escoltar-lo, però són coses que s'han d'afrontar i passar. El dia 22 de juny es compliran cinc anys del trasplantament i estic treballant en hostaleria, sense estrès, i si m'estresso una mica, atur, vaig al bany i em desestresso, val la pena, pel meu cor i per la segona oportunitat que em van donar.
- Per últim, ens pots recomanar algun llibre?
-Els tinc aquí a dalt tots. Tot i que després em va agradar molt, un dels que més em va costar llegir ha estat Eragón, de Christopher Paolini. Vaig estar tres anys per passar de la primera pàgina, que comença ferro, ferro, ferro… i no passava. Després vaig acabar la trilogia. I ara estic amb un altre que no hi té res a veure: Dormir en un mar d'estrelles, també de Paolini.