“Tenia una idea, com una cosa reprimida, però no havia pensat a escriure-ho fins que em va arribar la proposta i em vaig desfogar”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
Va ser fa més de sis anys. Ja portava diversos ingressos a l'Hospital de Bellvitge pel meu diagnòstic, el lupus. En un dels meus darrers ingressos llargs, d'un mes més o menys, era molt joveneta, tenia 19 anys. Les infermeres em van explicar el projecte i em van proposar de participar-hi i, com que jo ja escrivia, m'encaixava perfectament. Ara la malaltia està més controlada, però llavors estava cada dos per tres aquí. A més, va ser en aquell moment que vaig decidir que volia treballar a l'hospital i ara sóc auxiliar d'infermeria. En veure la feina que feien les infermeres i les auxiliars, vaig decidir que això era el que jo volia fer, també. I així que vaig poder, ho vaig fer, i des de fa dos anys i mig que estic treballant a l'Hospital de Bellvitge.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar-hi?
Sí, vaig veure clar que hi participaria des del principi. Tenia sempre una idea rondant-me pel cap, cosa que em feia estar molt trista. Recordo que vaig estar tota una tarda per escriure el relat perquè tenia les mans inflamades i em costava molt fer-ho a mà. Tenia una idea, com una cosa reprimida, però no havia pensat a escriure-ho fins que em va arribar la proposta i em vaig desfogar. Necessitava una empenteta per poder treure'l.
- Escrius habitualment?
Escrivia molt abans que em diagnostiquessin el lupus, entre els 18 i els 19 anys. En aquella època jo estudiava Humanitats i escrivia molt. Amb el diagnòstic va arribar l'aturada i aquest relat va ser com el meu darrer escrit complet. A partir de llavors he continuat escrivint esporàdicament. Des de fa un temps m’he plantejat escriure un llibre sobre la meva experiència, però sempre m'ensorro. Per això, vaig escrivint a poc a poc, petits fragments. La veritat és que entre la feina i els estudis ho he deixat una mica apartat.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
Era la primera vegada que es publicava alguna cosa escrita per mi i em va impactar molt. Quan l'Antònia em va convidar a la sala d'actes per rebre el llibre, es van succeir moltes emocions alhora.
- Creus que l'escriptura és una eina terapèutica important?
Sense cap dubte. Cada vegada que escrivia alguna cosa a casa, ho perdia o ho llençava a les escombraries de la ràbia, perquè em sentia molt impotent, però sempre ho tornava a fer. Com que em feien mal les mans, havia d'agafar el bolígraf d'una manera especial, i després de la ràbia ho trencava tot, però em quedava molt a gust, em servia de molt. Amb l'escriptura pots treure tot allò que duia a dins. A més, amb el relat també vaig pensar que si algú més ho podia llegir i sentir-se identificat, perquè té la mateixa malaltia o passa per una situació semblant, ja que amb això ja em quedo satisfeta.
- Per últim, ens pots recomanar un llibre?
Tinc un munt de llibres, llegeixo molt i és difícil fer una recomanació, però destacaré dos llibres de Pablo Neruda: les seves memòries, Confieso que he vivido; i, un clàssic de la poesia, com és Veinte poemas de amor y una canción desesperada.