“La gent de l’hospital em va mostrar una enorme empatia i ho podien fer perquè la porten a l’ànima”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos?
Francesc Cabeza.- Estàvem a començaments del mes d’octubre de 2018 i feia 2 o 3 dies que m’havien operat d’un aneurisma aòrtic superior. Malgrat que abans de la intervenció no em tremolaven les cames, després, quan reflexiones, t’adones que aquell ha estat un moment important a la teva vida. Aleshores em va arribar un full de presentació de RELAT-Hos. Vaig pensar que era un bon moment per reflexionar una mica sobre el que m’havia passat i a més mirar d’ajudar a d’altra gent que pot pensar, com pensava jo, que mai no li passaria res greu. És a dir, vaig pensar que també podria ajudar a altres persones a reflexionar una mica per posar en valor i context la situació que estiguin vivint.
- Vas tenir clar des del principi que voldries participar-hi?
F.C.- Per la meva formació, els vessants lògics i de ciències aplicades els entenc força bé, però les meves capacitats lingüístiques no les he treballat tant. Potser per això, em vaig proposar aquest nou repte i vaig plantejar-me demostrar-me a mi mateix que era capaç de fer aquesta aproximació íntegra i explicar la meva vivència. I si tenia alguna recança, en començar va desaparèixer.
- ¿Recordes com arribes a escriure el teu relat: d’una tirada, a poc a poc en diferents dies…?
F.C.- Com que no soc de lletres, evidentment no em va sortir d’una tirada... Hi havia una part inicial d’introspecció personal per arribar a saber què era el que volia transmetre; després va venir una reflexió profunda sobre el que havia après al llarg dels anys de diferents lectures, com ara els filòsofs grecs i d’experiències viscudes. Amb tot això vaig arribar a definir què era el que volia expressar amb aquell text, tenint en compte les experiències que havia viscut, primer amb un ictus i després amb l’aneurisma, i que la meva feina -era directiu d’una empresa-, m’agradava molt, però de vegades m’apropava força a límits massa perfeccionistes i de tenir el control de la situació. No ets conscient de la teva vida fins que no tens un problema de salut greu. Aleshores comences a servir-te de les teves experiències, del que has après a la vida o el “coneixe’t a tu mateix” de l’Oracle de Delfos i del que deien els filòsofs fa més de 2000 anys..... En moments en què he estat en situacions greus o amb un neguit important he tingut tendència a escriure, perquè quan aquestes situacions es repetien, podia trobar en allò que havia escrit una certa explicació al que m’estava tornant a passar. Evidentment, no va ser qüestió de 5 minuts, ni de 5 hores, ni de 5 dies. Durant tres setmanes agafava el relat; el deixava uns dies; el tornava a agafar; li donava a llegir a la meva dona, que em donava el seu punt de vista. I tot fent-li voltes va sortir aquesta història, que per a mi va suposar un repte.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
F.C.- Els nord-americans tenen tendència a retornar a la societat una part d’allò que aquesta els ha donat, per exemple, mitjançant la filantropia o la contribució a la comunitat. A Europa no tenim tant aquesta concepció, potser perquè la pressió fiscal és més alta. Hi ha, però, una part emocional, que no es pot retornar tan fàcilment i que les persones necessitem. Són elements del llenguatge no verbal que et fan reflexionar. En aquest sentit, em vaig adonar que la gent de l’hospital em va mostrar una enorme empatia, i no només cap a mi si no per a tothom, i ho podien fer perquè la porten a l’ànima. Crec que si no portes aquesta empatia dins teu, difícilment pots ser un bon metge, infermera o qualsevol altre professional. L’acolliment humà que vaig trobar aquí em va donar molts ànims.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
F.C.- Ho és, de forma rotunda. Quan expliques un neguit o dones sortida a una reflexió et sents millor, perquè fas una catarsi, no amb un altra persona, sinó amb el paper que tens al davant. A més a més, quan passa el temps i tornes a llegir allò que vas escriure, ets conscient del que pensaves en aquell moment i t’adones del punt en què estàs ara... Aquest matí he tornat a llegir el relat i encara em resulta esfereïdor, se’m posava la pell de gallina tornant a recordar aquells moments. Carpe diem, tempus fugit, memento mori. La gent del meu voltant de vegades em diu que tinc molt present la mort. Potser és així, però no perquè li tingui por, sinó perquè és un fet inevitable i la majoria de nosaltres no recordem que som persones amb obsolescència programada i posposem moments, gestos i paraules importants pensant ja l’hi diré, i ens estem equivocant, perquè potser demà no l’hi podrem dir. Depèn d’una variable que no controlem nosaltres. Soc molt conscient que vull morir jove, però amb 92 anys, i per això tinc la inquietud de continuar fent coses, aprendre i donar una certa relativitat a les coses, perquè no podem emportar-nos res més que les experiències viscudes i l’estima de la gent que ens estima.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
F.C.- Havia fet dos llibres lligats a la meva època universitària, però no van tenir el mateix impacte per a mi, perquè aquest era un relat que havia fet perquè jo volia, no perquè tingués cap obligació de fer-ho. Va suposar la satisfacció de fer alguna cosa que fins ara no havia fet; em va agradar molt!
- Escrius habitualment?
F.C.- Havia escrit abans, però sempre per a mi mateix. Ara, però, ho faig menys, potser perquè ara parlo més amb la gent del meu entorn, i el que faig ara és explicar i fer reflexionar a la gent sobre coses que a mi abans no em feien pensar i que de veritat són importants. Malgrat que ara no escrigui tant, penso que m’han passat situacions particulars que han donat contingut a la meva vida i per això porto apuntades al telèfon 9 o 10 situacions d’aquestes que qualsevol dia passaran al paper.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
F.C.- Un llibre que em va ajudar molt a reflexionar és Intel•ligència emocional, de Daniel Goleman, per entendre la societat i la gent que ens envolta. Un altre, Els 7 hàbits de la gent altament efectiva, de Stephen R. Covey, que em va ajudar a entendre coses que semblaven fàcils de comprendre, però molt difícils d’aplicar. I un tercer, L’home a la recerca de sentit, de Victor E. Frankl, que em va donar el precepte que només partint de valorar les parts positives de les situacions pots afrontar la vida d’una forma més tranquil·la.