“Em va fer molta il·lusió veure publicat el meu relat i em va ajudar a comprendre una mica millor tot el projecte”
- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com te’n vas assabentar?
El meu primer contacte amb el projecte RELAT-Hos és un cartell que em sobta i em va fer pensar “mira quina iniciativa”, però sense cap idea de participar-hi. Mentre estava ingressat, m’acompanyava una amiga de València, que va insistir-me molt perquè hi participés, ‘estàs aquí ingressat, no fas res, per què no escrius? Així aprofites el temps una mica i t’ho passaràs bé’. La veritat és que mai m’havia passat pel cap la possibilitat de posar-me a escriure, però la meva amiga em va encoratjar una mica i en un parell de nits tenia escrit el relat.
- Aleshores, no vas tenir clar des del principi que voldries participar-hi, ni de bon tros, oi?
Al començament no, però quan m’hi vaig posar... havien de ser dos folis manuscrits, però potser m’hauria estès més... Es podria dir que soc client habitual d’aquesta casa, perquè he tingut patologies del pàncrees i una darrera del pulmó que em va provocar un parell d’ingressos. Porto potser des de l’any 2008 fent ingressos reiterats aquí a l’Hospital de Bellvitge. L’any 2018 encara tenia dies al davant per un problema als pulmons que fins i tot em va fer plantejar que la vida es pot acabar en qualsevol moment i que aquell podria ser el meu moment. En aquella ocasió, quan em vaig posar a escriure el meu objectiu era plasmar un agraïment, tot i que no ho sembli perquè el metge protagonista mor dues vegades en un parell de folis manuscrits! Aquell metge simbolitzava per a mi tot el personal, tota la marea humana que et trobes aquí dintre i la mena de treball que han escollit, que per a mi seria impensable perquè suposa treballar amb persones, donant-ho tot amb absoluta disponibilitat. Era una manera de simbolitzar-ho amb aquest personatge que s’oblida de si mateix per abocar-se als altres. En realitat, està dedicat a tots els pneumòlegs, auxiliars de clínica, infermeres... El cas és que al principi em pensava que tenia poca cosa a dir i a més no era una persona amb ofici per escriure. Però aleshores vaig pensar en el projecte i em vaig dir, ostres!, que en un hospital tan ben dotat hi hagi també una gent que es preocupa d’incloure aquest component humà dins del tractament mèdic és importantíssim. La qüestió humana és tan important en la relació professional sanitari-pacient! I aquest projecte recull també tot això. Quan vaig agafar el bolígraf per començar a escriure em va venir al cap un molt bon amic -company de feina i malgrat tot amic-. La seva principal dedicació són la pintura i l’escultura, i és un creador compulsiu. Va escriure una novel•la i se la va autopublicar. A la novel•la passava una catàstrofe semblant a la del meu relat que em va semblar trencadora i per això la vaig utilitzar, esmentant d’on havia sorgit. A la seva història s’enfonsa el terra d’una pista de ball i jo ho vaig adaptar a la marquesina d’entrada a l’hospital, perquè volia que sortís un hospital que ha estat com una segona residència per a mi. Recordo que en un dels ingressos li demanava a una infermera: ‘escolta, no em podria empadronar jo aquí?’
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
Vaig sentir una il•lusió enorme en veure publicat el relat, perquè sé quant d’esforç suposa a les persones que hi dediquen temps, que tenen capacitat creativa... que els publiquin alguna cosa és dificilíssim! Em va fer molta il•lusió i em va ajudar a comprendre una mica millor tot el projecte.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
De la mateixa manera que mitjançant la música alliberes i expresses molts sentiments, estic convençut que amb l’escriptura passa igual i per comprovar-ho només cal agafar qualsevol dels tres volums de RELAT-Hos. En un hospital et pots trobar en una situació crítica, a vegades t’hi va la vida, d’altres no, però sí, t’hi jugues moltes coses. En aquests moments es remouen moltes emocions, i escriure és una manera de canalitzar-les, és una mena de psicoteràpia. De fet, sempre he tingut un grupet d’amics que ens ajuntem de tant en tant per fer una mica de música, bossa nova. Jo tocava la guitarra i cantava una mica. Ens ho passem bé... quan ens veiem.
-Escrius habitualment?
El cert és que no. De jove sí que havia llegit i el meu pare sí que era un gran lector, i fas el que veus fer al teu pare... Per això a la meva primera joventut sí que vaig llegir força, però des de l’any 2005 sense ulleres m’era completament impossible i no m’acostumava a portar-les, així que vaig deixar de llegir. Una vegada vaig començar a escriure un relat, però el vaig deixar interromput i mai més, perquè ni és “lo meu”, ni m’ho crec.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
Em ve al cap un llibre que vaig llegir mentre feia la mili, La pesta, d’Albert Camus, que també està protagonitzat per un metge.
Si voleu, en aquest enllaç podeu fer un tast del grup de bossa nova en que toca el Sergi Ferri.