#ProtagonistesHUB: Entrevista al Dr. Antoni Rafecas Renau, gairebé quatre dècades combinant docència i cirurgia a l’HUB

-

Amb motiu del 50è aniversari de l’Hospital de Bellvitge, encetem una sèrie d’entrevistes que ens permetran conèixer millor l’hospital a través de les seves persones. Conversarem amb professionals que sumen amb la seva vocació, implicació i esforç. El primer d’ells és el Dr. Antoni Rafecas Renau, que després de 37 anys a l’Hospital de Bellvitge, es jubila a finals d’aquest mes d’abril.  

Tortosí de naixement, des del 1985 el Dr. Antoni Rafecas és membre de la Unitat de Transplantament Hepàtic de l’Hospital Universitari de Bellvitge i entre 2003 i 2010 va ser cap de Servei de Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu. Durant la seva carrera professional, el Dr. Rafecas ha compaginat la cirurgia amb la recerca a l’IDIBELL i la docència a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, com a professor titular d’Universitat des de 2001 i de 2017 a 2021 com a director del Departament de Ciències Clíniques. 


-    Com van ser els seus orígens com a metge? Tenia algun referent a la família?

Vaig néixer en el si d’una família que vivia al pis de dalt de la farmàcia de l’avi. El germà de la meva mare, el tio Paco Renau, era otorinolaringòleg, molt reconegut a Tortosa i comarca. Malauradament va morir amb tan sols 49 anys i el seu enterrament va ser multitudinari, demostrant l’estima que li tenien tants i tants pacients. L’altre referent va ser el nostre metge de família, Dr. Franquet. D’ells dos vaig aprendre l’esperit de servei, a procurar solucionar els problemes de salut dels pacients i estar sempre al seu costat, especialment en els moments més difícils.

-    Sempre va tenir clar que volia ser cirurgià? 

Sí, el meu tio operava a la petita clínica que formava part de casa seva i a mi em cridava molt l’atenció el petit quiròfan on s’operaven les amígdales i els carnots. Quan vaig entrar a fer pràctiques voluntàries al Clínic d’estudiant intern, em vaig acabar de decidir per la cirurgia general. Vaig fer la residència com a MIR a l’anomenada aleshores  “Ciudad Sanitaria Príncipes de Espanya” entre 1978 i 1982, al Servei de Cirurgia B, del Dr. Sitges Creus, que va ser el Cap de Departament de Cirurgia entre 1972 i 1990. A l’estiu de 1985 em vaig incorporar com adjunt al mateix servei, a la Secció de patologia hepàtica, biliar i pancreàtica, amb el trasplantament hepàtic inclòs. L’equip estava liderat pel Dr. Eduard Jaurrieta, un dels pioners, l’any anterior, del trasplantament hepàtic a l’estat espanyol. 

-    Tornaria a escollir ara la mateixa especialització? Com l’ha viscuda al llarg dels anys?

Sí que ho tornaria a fer. És un àrea que ha evolucionat moltíssim en aquests anys, i no sols baix el punt de vista tecnològic amb els aparells quirúrgics per a cirurgia hepàtica o la cirurgia mínimament invasiva, vídeo assistida i la robòtica, sinó també en el camp de l’anestesiologia, del diagnòstic i intervencionisme per imatge, de la immunologia, dels fàrmacs immunosupressors, antimicrobians, del tractament de les hepatitis i del VIH, i, com no, dels tractaments oncològics, amb tot el que ha representat per l’augment de la supervivència dels pacients trasplantats i oncològics. Però sobre tot destacar que he vist consolidar-se el treball en equip i multidisciplinari, tant assistencialment com científicament, aspecte que encara no existia en la dècada dels 80 i que era l’objectiu d’algunes persones amb especial visió de futur.

-    Com era l’Hospital de Bellvitge de 1985?

El dirigia el Dr. Capdevila, una de les persones que més va estimar aquest hospital, malgrat tot. Feia un any del primer trasplantament hepàtic, que havia revolucionat i “tensionat” els dos serveis de Cirurgia (A i B) d’aquella època, el de Gastroenterologia i, en general, l’hospital. Sempre ha estat un hospital de molta feina assistencial amb guàrdies dures i exigents, i així ho vivíem: “sembla un hospital de campanya”, però sempre vaig notar i viure un bon ambient entre tots els estaments: infermeria, residents, zeladors, personal administratiu i de serveis, personal facultatiu... Sentíem l’hospital com casa nostra. Entre 1985 i 1990 van passar diverses situacions difícils: el tema de la sida, una vaga de metges que va durar quasi dos mesos, accidents estructurals... I també ens afectava el tracte diferencial rebut com a hospital que no era un dels grans de Barcelona. Però crec que tot això ens va fer estar més units amb l’esperit de superació de Bellvitge.

-    I com l’ha vist evolucionar, enguany que fa 50 anys?

Jo diria que molt bé. Si sempre he estat orgullós de treballar a Bellvitge, ara encara més en veure quin nivell d’excel·lència i reconeixement s’ha assolit en moltes àrees, pel que fa a mi destacaria especialment les quirúrgiques i de trasplantament. 

-    De quins projectes en què ha participat n’està més satisfet, tot fent vista enrere?

El programa de trasplantament hepàtic, per la intensitat de la dedicació que m’ha suposat i per veure com està actualment.

-    Ha estat membre i secretari del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) de l’HUB. Què ens en pot explicar? 

Em van venir a buscar a principis de 2014, perquè faltava una persona que pogués aportar la seva experiència en l’àmbit de la Cirurgia General i vaig acceptar, sempre pensant que si podia fer alguna cosa més per a l’hospital, ho havia de fer. Durant aquests últims vuit anys he intentat aportar la meva experiència i els meus valors ètics com a cirurgià general i he col·laborat com a secretari els últims tres anys. Ha estat una experiència personal molt satisfactòria. He après molt de totes les persones integrants del comitè, que sempre estan pensant en el benefici dels pacients i dels professionals i en el bon nom de l’HUB, l’ICO i l’Hospital de Viladecans, els components del nostre CEA.

-    Durant aquests 37 anys ha compaginat la pràctica mèdica amb la recerca i la docència universitària. Quins vasos comunicants hi ha entre les tres disciplines?

Els hospitals universitaris s’han de caracteritzar per fer una bona docència, evidentment, però això no seria possible si no hi ha una bona, excel·lent diria jo, assistència. I per fer aquesta assistència cal mantenir sempre l’esperit de recerca i millora constant, que ens fa avançar a tothom pel benefici de la societat a la qual servim.

-    Sempre en contacte amb la universitat, quins creu que són els reptes de les noves generacions de metges i cirurgians que s’estan graduant ara?

Humilment ho dic: el repte principal que tenen és no deixar-se “dominar” per la tecnologia i esforçar-se per mantenir sempre l’esperit humanista de la nostra professió: escoltar, curar i cuidar als pacients.

-    Ara que es jubila, seguirà vinculat d’alguna forma al món acadèmic i a l’hospital?

Vaig decidir tancar aquesta etapa de la meva vida tant a l’hospital com a la universitat, deixant pas definitivament a les persones que em segueixen en tots dos llocs i començar uns altres plans amb la meva família.

-    Què representa per a vostè l’"orgull Bellvitge"? 

Un esperit de superació constant i, com comentàvem abans, de vèncer les dificultats. Haver pogut ser una de les persones que humilment ha contribuït a fer l’hospital que ara tenim és una gran satisfacció personal.

-    Hi ha alguna cosa que voldria afegir? 

Agrair a totes les persones que m’han ajudat, a les persones amb qui he compartit tantes experiències i a les que han confiat en mi al llarg de tots aquest anys. I demanar disculpes si a algú he pogut decebre o no tractar adequadament.
 

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: