Amb la motxilla habitual de l’atenció domiciliària i poca cosa més d’equipatge, la Raquel Rodríguez i la Núria Saez van decidir marxar com a voluntàries a València el cap de setmana després de la catàstrofe provocada per la dana. Totes dues són infermeres de l’EAP Sant Andreu de la Barca i van desplaçar-se fins allà amb l’ajuda de l’Associació de Defensa Forestal (ADF) de Sant Pere de Ribes.
Què us vau trobar quan vau arribar a la comunitat valenciana?
Raquel: El primer problema va ser la dificultat per accedir al territori. Jo mai he viscut una situació així i el que ens vam trobar va ser pitjor que a les imatges: un desastre a escala molt gran. No podíem caminar perquè quan feies un pas, t’enfonsaves. Com que vam anar amb el col·lectiu ADF, que portava cotxes 4x4, vam poder arribar a Picanya.
Núria: Hi havia tot de cotxes destruïts, ple d'arbres, de brutícia, de fang,... Jo mai he estat en una guerra, però em sentia com si hi fos. Era un col·lapse total i un desastre brutal.
El primer que feu a Picanya és buscar el Centre d’Atenció Primària?
N: Sí, però el CAP de Picanya havia quedat destruït i el centre d’atenció primària s’havia improvisat en una residència d'avis que encara no estava estrenada. Allà ho tenien tot bastant organitzat amb molts voluntaris i ens van recomanar anar a Paiporta, on tot estava més col·lapsat. Així que vam desplaçar-nos-hi aquella mateixa tarda.
“Era difícil accedir-hi pel desastre que hi havia, amb la qual cosa arribava fins al CAP més aviat gent jove que no pas gent fràgil o amb malalties cròniques.”
Què vau fer a Paiporta?
R: Estava tot devastat i no es podia accedir fàcilment al CAP, així que van habilitar la segona planta de l’edifici per fer atencions. Nosaltres dues vam ajudar inicialment en les cures i altres tipus de visites però com no parava d’arribar medicació, bolquers i de tot, finalment ens vam posar a fer triatge de totes les donacions.
Dius que no es podia accedir fàcilment al CAP?
R: Clar, era difícil accedir-hi pel desastre que hi havia, amb la qual cosa arribava fins al centre més aviat gent jove que no pas gent fràgil o amb malalties cròniques.
N: Va arribar un moment que no hi havia moltes visites i com érem molts voluntaris ajudant i cooperant, la Raquel i jo vam decidir sortir al carrer i fer domicilis, que era el que estava fent una infermera valenciana que vam conèixer.
Amb els carrers i habitatges destrossats, com ho vau fer?
R: Portàvem megàfons pel carrer per anunciar l’assistència sanitària i demanàvem que sortissin balcons si ens necessitaven. I així vam atendre a moltíssima gent. Vam fer comunitària en estat pur.
“Fèiem cures, entrevistes de salut als voluntaris que hi havia al carrer, acompanyament al dol,...”
Quines eren les atencions més comuns que vau fer a peu de carrer?
R: Gent que havia caigut d'estar anant amunt i avall, gent gran que feia dies que no anava al lavabo o que tenia descomposició,...
N: Fèiem cures, entrevistes de salut als voluntaris que hi havia al carrer, acompanyament al dol,...
La gent estava molt nerviosa?
R: Sí. Un cas impactant de totes aquestes atencions va ser una parella gran que havia perdut el seu fill per la riuada. Els veïns estaven preocupats perquè la mare estava llançant la roba del fill per la finestra. Vam anar perquè la situació era molt complicada emocionalment i ens vam adonar que calia derivar-los a un centre de salut, però els CAP no tenien un accés fàcil i no era una urgència com per trucar al 112. Allà hi havia la Unitat Militar d’Emergències (UME), que va poder ajudar.
Enmig de tota la catàstrofe, com estaven els vostres companys de professió que eren d’allà?
N: Els que estaven bé es van organitzar i van fer la seva feina adaptada a la realitat que hi havia en aquell moment. Es va organitzar un triatge i entre metges i infermeres passaven consulta d’atenció primària sense programació prèvia, és clar. Tot era atenció immediata, visites que entraven al moment.
“Recomanaria que per anar-hi amb certa seguretat facin com nosaltres i hi vagin amb els ADF”
Què us va fer prendre la decisió ferma d’anar a València?
R: Jo volia anar-hi des del primer moment perquè sabia que, com a infermera, podia aportar molt a la població. Aleshores, la directora del nostre centre, el CAP Sant Andreu de la Barca, ens va enviar un correu a tot l’equip explicant-nos que si volíem anar de voluntàries a València ho podíem fer a través de l’Associació de Defensa Forestal.
N: En el meu cas, sempre he volgut fer una cooperació per ajudar com a infermera. Arrel d'això vaig pensar que estava passant una desgràcia al costat de casa nostra i que era el moment de començar a ajudar com a infermera posant el meu granet de sorra.
Què recomaneu a algú que ara s’estigui plantejant anar-hi?
R: Jo crec que l'ajuda sanitària va ser sobretot al principi però encara necessiten molta més per netejar. I, malgrat tot comença a rodar una mica, recomanaria que per anar-hi amb certa seguretat facin com nosaltres i hi vagin amb els ADF.
N: La sensació que t’emportes és que és la nostra essència de ser infermera aplicada a una catàstrofe, si vas allà. Llavors recomanaria deixar-se portar i, sobretot amb sentit comú, actuar com et surti de manera natural.