Elena Ortega és referent d’Igualtat i forma part del departament de Recursos Humans de la Direcció d’Atenció Primària Metropolitana Sud. La seva feina consisteix en atendre aquelles dones professionals de l’Institut Català de la Salut (ICS) que estiguin passant per una situació de violència masclista per ajudar-les de la millor manera possible. Qualsevol dona que ho necessiti es pot posar en contacte a través del correu igualtat.apms.ics@gencat.cat.
Quines situacions us arriben habitualment a les referents d’Igualtat?
Moltes vegades són dones que tot i explicar-nos la seva situació no han fet cap denúncia o viuen amb el seu agressor i els fills. Tenen por que no se les creguin si denuncien, que no hi hagi una ordre d’allunyament o, en el cas de tenir dificultats econòmiques, pateixen per si han de tornar a viure amb el seu agressor. El nostre paper és estar al seu costat i mirar d’ajudar-les en tot allò que puguem.
Com podeu ajudar-les?
Podem fer una consulta telefònica o presencial, com elles prefereixin, i a partir d’aquí valorem quines accions es poden fer. Les professionals poden disposar d’uns drets, com, per exemple, absències justificades, excedències o reduccions de jornada fins que es normalitzi la seva situació personal. Som nosaltres, com a referents, qui ens posem en contacte amb la direcció del seu equip per explicar que aquella persona necessita estar absent per motius personals.
Hi ha un equip especialitzat per atendre les víctimes de violència masclista?
El centre corporatiu de l’ICS compta amb la referent d’igualtat, una psicòloga i una treballadora social especialitzades en aquests temes, a qui podem adreçar les nostres professionals si considerem que pot ser beneficiós per a elles.
“Les direccions ens coneixen i, si han vist que alguna professional tenia un problema, han fet de mediadors per posar-nos en contacte amb la víctima”
Sembla difícil fer el pas de parlar amb algú desconegut d’una situació personal tan delicada. Com aconseguiu la confiança d’aquestes dones?
De fet, a vegades se sorprenen de l’ajuda que els podem oferir des de la institució. El més important és que no les jutgem, només escoltem el que elles estan disposades a explicar sense pressions perquè hem d’entendre que una situació així no s’explica a qualsevol i el nostre paper és intentar que la feina no sigui un problema afegit a la seva vida. Tampoc no podem intercedir en la seva decisió d'interposar una denúncia o no, el que fem és oferir acompanyament i assessorament.
Tots els casos que us arriben són de dones que us contacten directament?
No, gràcies a la difusió que hem fet del II Pla d’Igualtat i d’haver-nos apropat més als territoris en els últims anys, les direccions ens coneixen i si han vist que alguna professional tenia un problema, han fet de mediadors per posar-nos en contacte amb la víctima. A vegades, les dones parlen primer amb els seus responsables perquè ells ja sospiten que passa alguna cosa quan veuen que aquella treballadora s’absenta, arriba tard o agafa baixes laborals sovint, clar que no sempre hi ha d’haver al darrere un cas de violència masclista.
“Les obres de teatre van plasmar en veu alta allò que els professionals han sentit alguna vegada i van sortir més sensibilitzats.”
Quines accions heu fet al territori per donar a conèixer l’existència de la referent d’Igualtat?
Hem anat als comitès de direcció a explicar el II Pla d’Igualtat i l’any passat vam fer una acció a cada EAP de la metrosud que consistia en una formació teatralitzada en violència masclista. Uns actors simulaven escenes que es podien trobar els professionals a la consulta que estaven impregnades de violència masclista, a vegades implícita.
I quines impressions va causar aquesta activitat?
Les obres de teatre van plasmar en veu alta allò que els professionals han sentit alguna vegada i van sortir més sensibilitzats. Potser perquè es van veure identificats o les escenes els van recordar alguna situació que havien viscut treballant. Entre les seves impressions també destacava que a vegades tenien por d’explicar que sospitaven d’un cas perquè no saben què fer o se senten insegurs. Però quan hi ha una sospita s’ha de compartir amb l’equip perquè entre tots es poden pensar solucions i si realment es tracta d’un cas de violència masclista, es pot intervenir.
Què li diries a algú que no s’atreveix a fer el pas de parlar de la seva situació?
Que tot el que parli amb nosaltres és confidencial i que sempre pactem amb ella si cal contactar amb algun servei o alguna figura que les pugui ajudar. A més, tota la informació i documentació que ens ha d’enviar queda encriptada i els expedients estan sota clau perquè és informació molt sensible.