Frena, Gemma, frena
06:45. Un altre dia que promet ser d’allò més intens. Noto l’abraçada de Juanjo. Com m'agrada aquest moment del dia. Està tan calentet… M’envolta amb els seus braços i m'estreny. Un petó. No em mouria del llit.
08:30. Primera classe amb segon de batxillerat. Hi ha tensió. Es nota que s'apropen els exàmens trimestrals. Entrepà ràpid acompanyat d’un té verd. M'encantaria assaborir-lo però no tinc temps. Me l'empasso a la mateixa velocitat que l’entrepà.
Intento, al llarg del dia, deixar les classes preparades per al dilluns. Aquest cap de setmana em prometo a mi mateixa no treballar. Desconnexió total. Massa estrès a la feina. I encara bo que em dedico a quelcom que m'apassiona.
Aquest cap de setmana serà diferent. Marc i Joan s'afegeixen a la troupe familiar. El mitjà dels meus fills, l'Oriol, fa temps que va decidir que l'esquí no era el seu fort. A més, està estudiant pels trimestrals.
Hotelet a peu de pistes. Amics de tota la vida i els nostres fills. No es pot demanar més.
Dissabte ha anat fenomenal: temperatura ideal, amb un sol que enamora la neu: humida, cruixent i estupenda.
Després de la jornada d'esquí, un brou calentet, una bona sessió de banyera amb sals, sopar i música en directe. Sento que toco de manera tan directa la felicitat!
Després d'una son reparadora i d'un esmorzar completíssim, ens posem en marxa cap a les pistes d'esquí. Els nois ja teníem pressa i han tirat d’avançada cap al sector de Pal. Andorra enamora!
Primera baixada suau. Terreny pla. Però alguna cosa no va bé. Giro enlaire i em col·loco en posició fetal, però la meva cama dreta decideix anar en una altra direcció a la de la resta del cos. Encara en l'aire noto un dolor intensíssim a curta distància del turmell. S'ha acabat.
El primer que em ve a la ment, és que fa uns quants mesos que preparo la mitja marató de Granollers. Temps i quilòmetres. Sobretot temps. Això que tanta falta fa. Sento impotència i ràbia i aquests sentiments s'imposen per uns moments al dolor físic.
A poc a poc intento racionalitzar la meva situació. Acabo pensant que les coses no passen perquè sí; darrerament vaig massa accelerada i necessito frenar.
Trobar-me en aquesta situació em donarà l'oportunitat de fer allò que m'agrada i que habitualment no puc fer per manca de temps: veure alguna sèrie interessant i llegir, que encara que sembli contradictori, és una de les meves passions.
Aquest matí llegia unes línies d'un llibre de Marian Rojas. En ell parla de donar volta a les coses i veure-les pel cantó positiu. Encara que de vegades sigui difícil trobar-lo o ens pugui semblar que no existeix. El quid de la qüestió no radica en què ens passa, parlant d'adversitats, sinó de quina manera reaccionem a allò que ens passa.
Fins i tot podem anar més enllà: podem donar-li un sentit al patiment. No és estrany trobar persones que darrere d’una existència superficial s’han transformat després de patir un trauma.
També ens proporciona l'oportunitat de reflexionar, tot fent que sorgeixi el nostre veritable jo. Ens ajuda a acceptar les nostres pròpies limitacions i convertir-nos en éssers més vulnerables i caiem del pedestal. Compartir les nostres limitacions amb els altres pot ser el primer pas cap a la senzillesa i la superació dels cops soferts.
El patiment ens pot donar la clau d'entrada a la felicitat i condueix a la veritable maduresa, al lliurament als altres i a una major coneixença d'un mateix.
Gemma Barrionuevo Sanz