Km 0. 27 d’abril
Jo (que em dic Xavi) i la Conchi (la meva dona) havíem anat a la platja a Sitges. Ben a prop de l’entrada al mar, hi havia un ferro del xiringuito que alguna tempesta havia arrossegat. El risc era evident per qualsevol que hi entrés. Decidit, el vaig agafar i arrossegar fins a la sorra. Un cop deixat, em vaig marejar com mai, em va pujar un mal per tota l’esquena i el cap estava a punt d’explotar-me… Notava una pressió i un mal terriblement insuportable, inexplicable. Vaig veure clarament que alguna cosa no funcionava i li vaig dir a la meva dona que truqués a una ambulància. Ella es va sorprendre molt de la meva seguretat. Em van portar a l’Hospital de Sant Camil a Sant Pere de Ribes, on després de fer-me un TAC, van veure que tenia un petit sagnat al cerebel. D’allà em van derivar a l’Hospital de Bellvitge… Després d’un altre TAC em van dir que una fístula havia petat, i que m’havia fet un hematoma bastant gran al cerebel i que el meu problema era una malformació arteriovenosa. Amics i familiars em diuen que he de tenir molta paciència, que ara comença una marató llarga, molt llarga, però no recordo en cap moment haver formalitzat la inscripció per fer cap cursa… a Bellvitge. (El tràmit és senzill: entres a la pàgina web, on has de posar nom, cognoms, edat, adreça... i el temps estimat de finalització de la cursa). La marató és una prova esportiva de 42,195 kilòmetres. És una distància que com a corredor amateur, acostumo a córrer amb certa freqüència. El rècord del món (per asfalt) està en unes 2 hores o 2,05, però la resta de mortals, la fem entre 3,30 i 4,30 o 5 hores. Quan va començar la meva marató? Ho recordo molt bé. Era un dissabte al matí i em va trucar la meva germana. El papa li havia trucat, ja que la mama havia caigut i estava inconscient, i encara no sabien què havia passat. L’ambulància la va portar a la Vall d’Hebron, i allà, després d’un TAC, ens van dir que era un aneurisma. En ser dissabte no hi havia equip de neurocirurgia de guàrdia, així que la van portar a l’Hospital del Mar. Era una operació a vida o mort… Li van posar una vàlvula al cap que avui en dia és la seva assegurança de vida. Per sort, tot va anar molt bé. Més endavant, ens van dir als meus germans i a mi que ens hauríem de fer una arteriografia perquè podia ser hereditari… Allà va començar la meva marató… Quatre anys després, em va tocar a mi.
Km 1. 28 d’agost
Dia d’eleccions generals i no puc anar a votar. Estic a la REA. Deixen dormir a la meva dona al meu costat. Estic a l’espera, a veure si em traslladen a l’Hospital del Mar a fer una arteriografia, ja que és l’únic lloc on estan de guàrdia per fer la prova.
Km 2. 29 d’agost
Jo no en soc conscient, però m’operen. Arteriografia cerebral i embolització supraselectiva. Em posen com unes grapes per tancar la fístula… La cosa és molt seriosa. En general, tot el personal sanitari, a més de molt professional, és un amor i estan per tu. M’obligo a aprendre’m els noms de tothom: infermers i infermeres, auxiliars, i qualsevol persona amb la qual tingui un mínim contacte, tant sigui del torn de dia, de tarda o de nit. Crec que la seva feina de vegades està molt poc valorada. I és gràcies a aquestes persones que el dia a dia a un hospital es fa més suportable.
Km 4. 1 de maig
Dia del treballador. Com que soc molt nerviós i tinc bastant força, em tenen lligat, ja que desvariejo i perquè no m’arrenqui algun tub o via dels que porto.
Km 8.7 de maig
Els kilòmetres passen de pressa. Jo estic en estat semi inconscient. Porto un tub que em surt del costat del front, i del qual surt un líquid rosat-vermellós que va a una bossa… El «drenatge», en diuen. És el líquid del bulb raquidi que el meu cos ha d’expulsar. Em donen a menjar perquè jo sol no puc.
Km 11. 10 de maig
Em pincen el drenatge, a veure si el líquid marxa per si sol. De tant en tant, passa la fisioterapeuta a veure com estic, i a ensenyar-me exercicis que es poden fer des del llit. Em recomana que ho faci cada dia, però la veritat, hi ha dies que no estic d’humor per fer res.
Km 13. 12 de maig
Dia Mundial de la Infermeria.
Avui moltes de les infermeres tenen les oposicions. «El Mur». En una marató, entre els kilòmetres 25 i 35, alguns corredors senten que les cames no els responen i sembla que tinguin davant un mur que no els deixa continuar. Em trobo molt malament. Tinc calfreds, mal de cap, malestar general, dècimes de febre… El pinçament del drenatge no ha anat bé, el meu cervell no treu el líquid hidroencefàlic. Truquen de matinada a la meva dona, ja que em porten a quiròfan a posar-me el drenatge de nou.
Km 14. 13 de maig
M’hauran d’operar, i posar una vàlvula de per vida… com a la meva mare. Just avui ha arribat un nou company a l’habitació, l’Enric. Un noi una mica més jove que jo, motorista, amb una energia i una vitalitat que em recorden a mi… abans d’entrar a l’hospital. Gràcies a ell, a partir d’ara les hores passaran més ràpides… i bastant més divertides.
Km 16. 15 de maig
Estic preparat per anar a quiròfan però encara tinc febre. Del líquid que em van treure per fer un cultiu ha sortit positiu en meningitis, així que queda tot parat i tornem a començar.
Km 18. 17 de maig
Els kilòmetres no passen de cap manera. L’equip mèdic em diu que va per llarg. La setmana que ve no m’operaran, estaré de 6 a 10 dies amb antibiòtic, faran cultiu i, si surt negatiu, m’operaran per posar la vàlvula.
Km 19. 18 de maig
Els esmorzars de l’hospital no són per tirar coets…. Per sort el meu company té un arsenal de galetes, embotits… Avui dissabte ens fem un homenatge i mengem un entrepà de fuet que està boníssim! Un petit plaer dins del dur món de l’hospital. Li demano a un dels infermers, que són tots molt amables, a veure si algú em podria afaitar, perquè ja començo a tenir barba, i sincerament, com que no estic acostumat, em pica i em molesta.
Km 20. 19 de maig
BIP, BIP, BIP… Em desperto. Alguna de les màquines a les quals estic connectat es queixa… o bé em prenen la pressió, o s’ha acabat el sèrum… Dormir a l’hospital es fa difícil. Ja són moltes nits, massa. Per la finestra veig la cúpula que sembla un OVNI de l’hotel del davant, amb llums de colors tipus ball de festa major.
Km 21. 20 de maig
Mitja marató feta! Altre cop dilluns... Però quan estàs ingressat, els dies sembla que no passin. Només és diferent si estàs pendent d’una prova, una anàlisi, o un TAC… Els altres dies són tots iguals, i llargs, molt llargs.
Km 22. 21 de maig
La Dra. de Miquel, una dona amb una vitalitat extraordinària, ha estat reunida amb el seu equip i han decidit que de moment no em posaran la vàlvula. Ella està convençuda que el meu cos ha de drenar bé, i segurament hi ha un tap que l’obstrueix i volen tornar a provar-ho. A posar la vàlvula sempre hi som a temps! Però el cultiu de meningitis no sabran si és negatiu fins d’aquí a cinc dies, i no em podran operar fins al dia 30, així que toca esperar! D’aquí un parell de dies em faran una ressonància magnètica per veure la part de darrere del cervell (m’han dit que es veu millor que en un TAC).
Km 23. 22 de maig
Al meu veí Enric l’hauran d’operar. Tots pensàvem que se salvaria, però els metges han d’obrir-li el cap per veure que té exactament, perquè amb el TAC no es veu prou bé. S’ha quedat bastant fet pols i desanimat.
Km 24. 23 de maig
Si és dijous, em toca ressonància. Una bona excusa per sortir de l’habitació i veure món! Ja estic fart de tants kilòmetres. A vegades penso que no sortiré mai d’aquí!
Km 25. 24 de maig
Passa la Dra. de Miquel, irradiant optimisme. Em pincen altre cop el drenatge. I a esperar de 48 a 72 hores. Estic neguitós però em trobo molt bé. A la tarda passen a fer anàlisi del líquid del drenatge. Això és un no parar. Fa moltes nits que hi dono voltes, així que començo a escriure el meu RELAT-hos.
Km 26. 25 de maig
Tinc molta sort de tenir un company com l’Enric. Parlem, riem, fem plans pel futur. Quan venen infermers o infermeres, sempre ens diuen que bé ens ho passem. Quin remei!! Ja que hem d’estar a l’hospital, posem-hi una mica d’humor!
Km 27. 26 de maig
Diumenge, fa un dia maco... i em baixen a fer un TAC. Preferiria anar a fer un vermut amb els amics! Espero que el pinçament del drenatge hagi anat bé. Les infermeres, que estan al cas de tot, em pregunten com em trobo. Saben que, si tot va bé, és molt possible que no em posin la vàlvula! A la tarda em diuen que el TAC ha sortit molt bé i que la ventriculitis (obstrucció del cervell) ja no hi és. Volen estar segurs que tot està bé, així que el drenatge no me’l trauran fins demà. I en principi no em posaran la vàlvula!
Km 28. 27 de maig
Aquests últims kilòmetres els estic portant bastant bé. Al meu company, però, se li faran durs. El metge li ha dit que l’operaran el divendres o el dimecres de la setmana que ve! A mi, en canvi, els metges em confirmen els bons resultats del TAC i que tot va molt bé. Em treuen el drenatge, i demà o passat em canviaran de planta. És un gran avantatge, ja que no hi ha restricció de visites, i podré anar al WC jo sol, dutxar-me… No valores aquestes petites coses fins que no les pots fer per tu mateix. Aleshores, és quan t’adones de l’afortunat que arribem a ser en el dia a dia. A més, com que no porto drenatge, puc seure a una cadira! Fa un mes que estic estirat al llit.
Km 29. 28 de maig
Quina il·lusió! Estic esperant que em portin a la dutxa. Una cosa tan senzilla com una dutxa, sembla una ximpleria. A més, estic bastant fart de les tovalloletes humides amb les quals em netegen. Els metges li han dit a la meva dona que si el dijous el cultiu de la meningitis surt negatiu, el divendres potser em donarien l’alta. No m’ho crec! I finalment em canvien d’habitació. A la tarda ve la fisioterapeuta i un company seu. Avui em toca fer feina. Estic content de veure’ls. Amb la seva ajuda, em poso dret. Sento un lleuger mareig. Faig les primeres passes, sembla que sigui la primera vegada que camino. Les cames amb prou feines em responen. Sembla que estigui marejat o begut! Caminem una mica pels passadissos i tornem a l’habitació. Estic rebentat. Aquests últims kilòmetres es faran llarguíssims.
Km 30. 29 de maig
Al meu veí Enric i a mi ens agradaria estar junts a l’habitació. A ell també l’han de canviar, i està esperant el dia de l’operació. Casualitats de la vida, el meu nou company, i el seu nou company, marxen l’endemà. Així que hem demanat d’estar junts. La cap d’infermeria ha dit que no creu que hi hagi cap problema. Amb molta precaució ja soc capaç d’aixecar-me sol per anar al lavabo i seure una estona a la cadira. Amb la fisioterapeuta anem a caminar i a fer escales. Em fa pujar un pis per les escales i em costa Déu i ajuda. Els bessons em fan mal. I els genolls. I l’equilibri el tinc fatal. És degut a l’hematoma que encara tinc i que trigarà a marxar.
Km 31. 30 de maig
A primera hora ve la Dra. de Miguel, encara vestida de carrer, molt i molt contenta. Encara no saben allò del cultiu, però ja es veu que ho hem aconseguit, perquè estic fantàstic. M’alegra el dia. Torna la fisioterapeuta. Em veu millor que ahir. No camino tan malament, tot i que l’equilibri encara deixa molt què desitjar. La fisio em diu que he d’estar content. Gràcies al fet que estava fort de córrer, puc caminar. Hi ha gent que tarda setmanes a tornar a caminar.
Km 32. 31 de maig
Kilòmetres finals a l’hospital. Avui em donen l’alta. Els metges em diuen que podré fer vida normal, normal però amb moderació, s’entén. Que jo mateix ja veuré on són els meus límits. Que no m’estigui de res del que vulgui fer, que podré tornar a córrer i a fer tot el que feia abans. I que en sis mesos em faran una ressonància, una arteriografia i un TAC. Els hi comento que a l’agost tinc una marató, i pregunto si la podré córrer. Em diuen que si, si jo em veig fent-la i m‘he posat en forma.
Km 33. 1 de juny
Fins al km 42,195 encara falten. Aquesta marató no s’ha acabat. Tinc una estranya sensació entre satisfacció i tristor. Per una banda estic molt content. Marxo a casa, al meu llit, amb la Conchi, dormir sense màquines ni Bip, he superat un vessament/aneurisma, no m’han posat la vàlvula, he fet un bon amic, he conegut molta gent estupenda… soc molt afortunat de la dona, la família i els grans amics que tinc. Però també em fa certa por. I ara què? Com serà el meu dia a dia? La meva vida? No m’acabo de creure que pugui fer vida normal. A l’hospital he passat molts mals moments i alguns de bons. Després de trenta-cinc dies a l’hospital torno a casa. Els primers dies vaig amb un bastó perquè tinc l’equilibri fatal i em falta força a les cames. I no soc capaç de fer res per mi mateix ni ajudar en res a casa. Quan surto pel poble a fer un volt, tothom em para per preguntar com estic. Inclús gent que em sona però de la que no sabria dir el seu nom. Vaig al CAP i em diuen que hauré d’anar a rehabilitació un parell de dies a la setmana. Els dilluns i els divendres. No m’anirà gens malament, la veritat. M’obligo a sortir cada dia a caminar una miqueta. Cada dia una mica més. Xino-xano. M’he proposat que l’1 de juliol sortiré a córrer a veure que tal.
Km 35. 1 de juliol
Ha passat un mes des que em van donar l’alta, així que avui és el dia per sortir a córrer. Vaig amb la dona i amics. Vaig molt a poc a poc, però la sensació és fantàstica tot i que el cap em balla una mica. En menys de dos mesos, tinc una cursa de 40 km a la que estic apuntat amb uns amics des de fa molt de temps. El meu objectiu és fer-la, però no crec que pugui. La cursa és a Chamonix, França. Ja tenim la casa reservada i tot preparat per anar-hi, perquè formava part de les nostres vacances. Així que anar-hi, hi aniré. Ara mateix, no sé ni si començaré la cursa... 40 km amb més de 2000 metres de desnivell és molt! Massa! Soc molt conscient de les meves capacitats. Sé fins a on puc o no puc arribar. Fins al mateix dia de la cursa, un cop em llevi, no sabré si la faig o no? Dependrà de com em trobi, si he dormit bé, que no em faci mal el cap, del clima... L’estiu ha sigut estrany. Estic de baixa i com apagat. Alguns moments content i altres molt desanimat. Em noto nostàlgic, trist… penso molt en l’Hospital, en allò que he passat i en la sort que he tingut! A la gent que li comento allò de la cursa em diu que estic boig i que no la faci. Però ells no saben com em sento. Fer-la seria una manera de passar pàgina. De veure que la vida continua. Psicològicament seria molt positiu per mi. El meu fisio de la rehabilitació, en comentar-li allò de la cursa, m’anima i em diu que no deixi de fer res què jo cregui que puc fer. Ell em veu bé.
Km 38. 26 d’agost
Ha arribat el dia. Ja estem a Chamonix. Dintre de les meves possibilitats he intentat entrenar suficient per estar més o menys a punt. Ahir vaig anar al llit molt d’hora, i he dormit de conya. Fa un dia esplèndid d’estiu amb el sol brillant i reflectint-se a les glaceres. Em noto tan i tan bé. La cursa comença a les 10:00 i per acabar-la tenim 10 hores. Anem tota l’estona els tres junts. A les pujades camino el més ràpid que puc. A les baixades els genolls em fan una mica de mal perquè encara em falta musculatura. El recorregut és preciós. Passem per prats verds, travessem rius, i pugem fins a tenir a tocar una glacera. El majestuós Mont-Blanc ens fa d’amfitrió. Durant el recorregut veiem a les nostres famílies tres o quatre vegades. Ens pugen els ànims. Ens anem acostant a Chamonix. I entrem. Hi ha molta gent animant. Em noto tan feliç. Feia temps que no em sentia així. Ploro d’alegria. Una sensació increïble que recordaré tota la vida.
Km 40. 29 de setembre
Després del vessament cerebral, agafo per primer cop un avió. La meva sorpresa és que a dins em trobo la Maria, la meva infermera de Bellvitge que marxa de vacances... ben merescudes. Una noia fantàstica, triatleta, amb la qual a l’hospital parlàvem de córrer, d’esports... Em fa una il·lusió increïble. Sé que és la seva feina, però es va portar tan bé amb mi. Em veu molt bé. Casualitats de la vida, al dia següent em truquen de Bellvitge per donar-me hora per fer-me una angiografia.
Km 42. 24 d’octubre
Torno a Bellvitge. Una nit ingressat. Em fan l’angiografia, un TAC i una ressonància per veure com està l’hematoma. Segons quin sigui el resultat, la marató s’haurà acabat. Ja m’ho deien que seria llarga. Però molt content de poder-la córrer. Gràcies a tota la gent que forma part de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Xavier Barrado Virgili