Amb motiu del Dia Internacional de les Dones (8M), l’Hospital de Bellvitge ha organitzat el col·loqui “Salut mental en clau de dona”, un espai de diàleg per visibilitzar com el gènere influeix en els trastorns mentals. L’acte ha comptat amb la participació de quatre dones que han compartit les seves vivències i amb la moderació de la Dra. Marta Subirà, psiquiatra i directora de la Unitat de Salut Mental de Collblanc, i Maria Boixadera, infermera del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge.
Davant una sala plena i un silenci carregat d'emoció, les ponents han posat veu a la doble batalla que han hagut d’afrontar: conviure amb un trastorn mental i desafiar els prejudicis socials que envolten la malaltia pel sol fet de ser dona. Des de les primeres intervencions, el debat ha posat de manifest un patró comú: les dones amb trastorns mentals s’enfronten a una doble pressió. D’una banda, la lluita contra la malaltia en si mateixa. De l’altra, una societat que sovint les fa sentir culpables, invisibles o simplement "no vàlides".
Les participants han abordat qüestions com la pressió estètica, el doble estigma en trastorns com les addiccions, les càrregues invisibles que moltes dones assumeixen i la sensació de no ser compreses ni pel sistema sanitari ni per la societat.
L’addicció al joc: el tabú de les dones
Una de les testimonis, diagnosticada d'un trastorn d’addicció al joc, ha exposat la incomprensió amb què es va trobar en el seu procés de tractament. “El primer cop que vaig dir que era addicta, vaig veure cares de sorpresa i de rebuig. Encara hi ha qui creu que les dones no poden tenir aquest tipus de problemes”, ha relatat. Aquesta experiència evidencia un problema encara poc visibilitzat: mentre que el joc patològic s’associa tradicionalment als homes, les dones també el pateixen, tot i que sovint ho amaguen per vergonya i por a l’estigma. Aquesta invisibilitat es tradueix en una manca d'estratègies específiques per al seu abordatge.
"El joc d’un home és percebut com un vici, una cosa culturalment acceptada. Però una dona jugant? Això no encaixa en l’imaginari col·lectiu. Si ho fem, som irresponsables, estem fallant en els nostres rols de cura i d’estabilitat familiar", ha afegit la ponent.
L’exigència estètica i el trastorn de la conducta alimentària
Però no només els trastorns addictius estan marcats pel gènere. La pressió estètica continua sent un factor determinant en molts problemes de salut mental, com els trastorns de la conducta alimentària.
Una altra testimoni ha compartit el seu recorregut amb aquest trastorn i com la pressió social sobre el cos de la dona va ser un detonant clau: "Tota la vida m’he sentit jutjada. He crescut amb la idea que una dona val segons com es veu. I si no encaixava en aquest model, llavors no valia la pena com a persona".
El debat s’ha centrat en com les exigències estètiques continuen sent una càrrega psicològica que, en molts casos, desemboca en trastorns alimentaris i d’autoestima. "Encara avui, el discurs sobre l’autoacceptació conviu amb una societat que ens continua marcant uns estàndards impossibles. No podem deixar de parlar-ne", ha conclòs la ponent, insistint en la necessitat de més espais de reflexió i suport.
El TOC, el trastorn bipolar i la culpa: una barrera en la maternitat
Aquestes experiències personals evidencien una realitat que encara pesa sobre moltes dones: la salut mental continua sent un tabú i, sovint, es viu en silenci.
La tercera participant ha explicat la seva experiència amb el trastorn obsessivocompulsiu (TOC) i el trastorn bipolar i com aquests han condicionat la seva vida, especialment en la maternitat. "Jo minimitzava els meus símptomes perquè tenia por que em prenguessin la meva filla. Vaig viure amb l’angoixa constant de pensar que, pel fet de tenir un diagnòstic de salut mental, algú decidís que no era apta per ser mare".
Aquest testimoni ha posat de manifest un altre gran obstacle: la por de les dones amb problemes de salut mental a ser jutjades com a mares inadequades. "La culpa és una constant. No només perquè t’exigeixes ser la mare perfecta, sinó perquè també sents que la societat et vigila. Ens costa molt demanar ajuda perquè tenim por que ens assenyalin, que ens qüestionin".
“No soc un TOC amb potes, soc una persona. El meu trastorn no em defineix, però durant molt de temps vaig pensar que sí, que era la meva única identitat”, ha compartit una altra testimoni de la taula, que també pateix aquest trastorn. Alhora, ha reflexionat sobre com la culpa i l’autoexigència la van portar a minimitzar els seus símptomes per evitar ser vista com algú “incapaç” de fer una vida normal.
Un camí llarg per recórrer
La sessió ha conclòs amb una reflexió col·lectiva: la necessitat urgent de trencar l’estigma i visibilitzar com els trastorns mentals afecten de manera diferent les dones.
"Ser feminista no és només reclamar drets laborals o polítics, també és parlar de salut mental. El gènere condiciona el diagnòstic, el tractament i la percepció social de la salut mental. Ignorar-ho és perpetuar la desigualtat", ha subratllat una de les participants.
Les quatre dones han coincidit que cal continuar obrint espais de debat i suport, on es pugui parlar amb naturalitat i sense por. "Que la pròxima vegada que una dona senti que no pot més, no se senti sola. Que sàpiga que té dret a cuidar-se i a ser cuidada. I que demanar ajuda no és fracassar, sinó un acte de resistència".