Un estudi liderat per l’Hospital Universitari de Bellvitge i l'IDIBELL permet avançar en la personalització del tractament amb l’immunosupressor Tacrolimus.
L’objectiu dels investigadors és poder limitar el temps que els pacients de trasplantaments estan subexposats o sobreexposats al fàrmac per tal de minimitzar els riscos de rebuig de l’òrgan i de toxicitat del tractament.
Molts dels pacients que reben un trasplantament renal són tractats amb el fàrmac tacrolimus (Tac), un medicament que disminueix l’activitat del sistema immunitari per tal d’evitar que l’organisme rebutgi l’òrgan trasplantat. Fins fa poc, la dosi inicial d’aquest fàrmac es decidia en funció, només, del pes corporal de la persona. Una vegada assolit l’estat estacionari, les següents dosis s’ajusten segons l’experiència empírica del metge, per assaig i error i en funció dels valors de Tac en sang. Administrar la dosi correcta de Tac és crucial: si durant els primers dies després d’un trasplantament renal els pacients tractats amb aquest fàrmac hi estan massa o massa poc exposats, augmenta el risc de complicacions com la toxicitat o el rebuig. A més, el Tac és un fàrmac amb un marge terapèutic molt estret, per això cal una bona monitorització dels seus nivells en sang.
Ara, investigadors del grup de nefrologia i trasplantament renal de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge i de l’Hospital Universitari de Bellvitge, liderats per la Dra. Núria Lloberas, s’han afrontat al repte de trobar la dosi terapèutica de Tac que s’adapti a les característiques individuals dels pacients per tal d’aconseguir un bon equilibri entre eficàcia i toxicitat. Per fer-ho, han estudiat detalladament el metabolisme del fàrmac, que l’organisme du a terme a través de l’acció enzimàtica del citocrom P450 3A (de forma abreviada, CYP3A). CYP3A4 i CYP3A5 són enzims localitzats principalment al fetge i a l’intestí, que oxiden petites molècules estranyes, com les toxines o els fàrmacs, perquè puguin ser eliminades de l’organisme.
Per altra banda, Tac també es caracteritza per mostrar una gran variabilitat, tant intra com inter-pacients, la qual cosa suposa un factor de risc de més probabilitat de rebuig i efectes secundaris. L’estudi, recentment publicat a la revista Nefrologia, ha analitzat un total de 425 pacients trasplantats de ronyó, als qui, per una banda, se’ls han determinat els polimorfismes genètics de CYP3A (CYP3A4 i CYP3A5) que afecten el metabolisme del Tac, i per l’altra, la relació concentració/dosi (C/D) del fàrmac (és a dir, la seva farmacocinètica). Els participants van ser classificats en tres fenotips, metabolitzadors ràpids, intermedis i lents, i es va analitzar si l’estratificació dels pacients segons la relació C/D coincidia amb la classificació segons els polimorfismes de CYP3A4/5.
Segons la Dra. Anna Vidal-Alabró, primera signant de l’article i investigadora del grup de recerca en nefrologia i trasplantament renal de l’IDIBELL i l’Hospital de Bellvitge, “ambdues estratègies es proposen com una eina addicional per individualitzar la dosi de Tac en pacients trasplantats”. Amb aquest estudi s’ha vist que el fet de poder saber quin tipus de metabolitzador és el pacient, tant segons els polimorfismes del CYP (important per la dosi d’inici) com determinant el quocient C/D (important en les dosis de seguiment), permet diferenciar l’exposició al Tac i, en conseqüència, individualitzar les seves dosis. Probablement, la combinació dels dos criteris de classificació seria una bona eina per poder personalitzar les dosis de Tac en els pacients trasplantats.
En resum, mantenir un bon règim immunosupressor, especialment en les primeres etapes després del trasplantament de ronyó, és fonamental per assegurar un bon pronòstic del trasplantament a llarg termini. L’alta variabilitat intra i interindividual de resposta al Tac fa que l’ajust correcte de la dosi sigui un repte, i, per aquest motiu, conèixer el fenotip metabolitzador del pacient trasplantat pot resultar de gran utilitat.