"No vinc perquè em curin; vinc perquè em vegin". Amb aquesta frase Jorge Medrano va acabar la carta oberta als professionals sanitaris que va llegir durant una jornada sobre obesitat celebrada a l’Hospital Universitari de Bellvitge. El text va emocionar moltes de les persones presents perquè posava paraules a una experiència compartida per moltes persones que viuen amb obesitat: la sensació de ser jutjades abans de ser escoltades.
Quan Jorge va arribar per primera vegada a la consulta de la Dra. Núria Vilarrasa, endocrinòloga de Bellvitge, carregava molt més que 156 quilos. També arrossegava anys de dietes, problemes de salut, cansament i el desgast emocional de sentir-se jutjat constantment pel seu pes. Després de patir un infart el 2016, va entendre que havia de fer alguna cosa per tirar endavant. El 2020 va iniciar a Bellvitge un procés que culminaria amb una cirurgia bariàtrica el novembre de 2022. Avui, amb 65 anys i ja jubilat, forma part de la direcció de l’Associació Nacional de Persones que Viuen amb Obesitat (ANPO) i dedica bona part del seu temps a acompanyar altres persones que passen per situacions semblants.
Quan vas començar a adonar-te que el pes ocupava massa espai a la teva vida?
Quan mires enrere entens moltes coses. Però mentre les vius, senzillament t’hi acostumes. Durant molts anys vaig treballar com a tècnic de so en mitjans de comunicació, una professió que m'apassionava i que em va permetre coincidir amb grans professionals de la ràdio i la televisió. Van ser anys intensos i molt bonics. Però també era una vida molt sedentària. Passava moltes hores assegut davant d'una taula de so i, si a això hi sumes uns hàbits alimentaris que no eren precisament els més saludables, el resultat acaba arribant. El més curiós és que, mentre ho vius, no te n'adones. Vas acumulant quilos a poc a poc i normalitzant situacions que, vistes amb perspectiva, no eren normals. Et canses més, et mous menys, deixes de fer determinades coses i acabes adaptant la teva vida a aquestes limitacions. Has explicat que et feia més por sentir-te jutjat que la mateixa malaltia.
Per què?
Perquè durant molts anys l'obesitat no s'entenia com una malaltia. La idea era molt simple: vostè té obesitat perquè menja massa. La solució era menjar menys i caminar més. I ja està. Jo he fet mil dietes. He visitat molts metges i endocrinòlegs. I moltes vegades sortia de la consulta amb la sensació que no m'havien vist a mi. Havien vist el meu greix. Els era igual qui era jo, què sentia o què m'estava passant. Quan això et passa una vegada rere l'altra acabes perdent la confiança. No només en els professionals, també en tu mateix. Comences a pensar que el problema ets tu. I arriba un moment que et fa més por entrar en una consulta i sentir-te jutjat que no pas afrontar la mateixa malaltia. Vas arribar a pesar 156 quilos.
Com era la teva vida en aquell moment?
La gent acostuma a quedar-se amb la xifra, amb els quilos. Però l'obesitat és molt més que això. No tens fons. Estàs cansat des que t'aixeques. Apareixen les apnees del son. Les cames retenen líquids. Se t'inflen molt. Et costa caminar. Et costa respirar. El teu cap et diu que pots fer coses, però el cos et demostra constantment que no. I el pitjor és que no passa de cop. El cos es va apagant a poc a poc, sense que te n'adonis. Recordo sortir a passejar amb amics. Al cap d'un quilòmetre i mig jo ja no existia. Estava assegut en un banc, gairebé amb la llengua fora, mentre els altres continuaven caminant. Ells seguien parlant i gaudint del passeig, i jo intentava recuperar l'alè. Però la part física no era l'única cosa dura. També hi havia la vergonya. Anar a comprar una camisa sabent que probablement no trobaries la teva talla. Seure en un autobús i sentir que ocupes més espai del que hauries d'ocupar. Anar acumulant petites derrotes quotidianes que acaben fent-te molt mal per dins.
Quan arriba el punt d'inflexió?
L'any 2016, quan vaig patir un infart. Pot sonar estrany, però jo sempre dic que vaig tenir sort. Perquè aquell infart em va obligar a reaccionar. Havia passat diversos anys treballant a Mèxic i van ser anys de molta responsabilitat. Quan vaig tornar a casa vaig sentir tranquil·litat. Vaig tornar amb la meva dona, amb els meus amics i amb la meva gent. Sempre dic que el meu cor va esperar que tornés per rendir-se. Aquell episodi em va fer entendre que havia de canviar coses. Que, si volia continuar aquí, havia d'actuar. Però fins i tot després de l'infart em continuava costant demanar ajuda. La vergonya i la por continuaven allà.
Què vas trobar a Bellvitge que no haguessis trobat abans?
Però seria injust dir que tot va començar en un únic moment. Mirant enrere, hi va haver professionals que van marcar una diferència important quan jo encara estava buscant respostes. El doctor Santiago Capdevila, uròleg de l'Hospital de Viladecans, va ser una de les primeres persones que es va preocupar realment per mi. També el doctor Iñaki Marina, especialista en medicina interna, em va ajudar a entendre que calia mirar més enllà dels quilos. I més endavant, ja a Bellvitge, la Dra. Lucía Sobrino, de cirurgia bariàtrica, va tenir un paper fonamental en tot el procés quirúrgic. Els estaré sempre agraït. Allà vaig entendre una cosa que avui em sembla fonamental: que l'obesitat és molt més complexa del que la majoria de la gent creu. No es tracta simplement de menjar menys. Hi ha molts factors al darrere i cal abordar-los tots. I, juntament amb el coneixement mèdic, vaig trobar una cosa que valoro moltíssim: humanitat. Sempre dic que he tingut molta sort amb els professionals que m'han atès perquè no només eren excel·lents des del punt de vista mèdic. També van saber tractar-me com a persona.
Com recordes el procés fins a la cirurgia bariàtrica?
Va ser un procés llarg. La meva primera visita va ser el 2020 i la cirurgia va arribar el novembre de 2022. Durant aquest temps hi ha proves, controls, canvis d'hàbits i molta feina personal. De vegades la gent pensa que la cirurgia és una solució màgica i no ho és. La cirurgia ajuda, és clar. Però al darrere hi ha molt esforç, molta disciplina i molts canvis que has d'incorporar a la teva vida per sempre. No va ser fàcil. Però sí que va ser una oportunitat per recuperar la salut.
Recordes el moment en què et vas adonar que la teva vida estava canviant?
Sí, perfectament. Quan t’han operat i passes setmanes amb dietes líquides, revisions i controls mèdics, no ets gaire conscient del que està passant. Estàs concentrat a complir cada pas. Però un dia puges a la bàscula, fins aleshores la meva “enemiga”, i descobreixes que has perdut una bona quantitat de quilos. Comences a notar que la roba et va gran. Que et canses molt menys. Que t'aixeques amb ganes de fer coses. Que tornes a tenir projectes. Llavors entens que alguna cosa ha canviat. Sempre dic que aquell dia vaig descobrir que continuava viu.
Què has recuperat gràcies a la pèrdua de pes?
He recuperat la vida quotidiana. He recuperat coses que semblen petites, però que quan les perds t'adones que són enormes. Caminar. Sortir amb amics. Fer plans. Viatjar. Ajupir-me sense dificultat. Moure'm sense estar pensant constantment en el meu cos. Avui encara m'agradaria perdre una mica més de pes, és clar que sí. Però ja no visc amb la urgència d'abans. Perquè ara soc capaç de fer coses que durant anys havien deixat de formar part de la meva vida. Quan vius amb obesitat severa no perds només salut. Vas perdent petites parcel·les de llibertat sense adonar-te'n. I recuperar-les és una sensació extraordinària.
Com vas arribar a ANPO?
Va ser la mateixa Dra. Núria Vilarrasa qui em va parlar de l'associació i em va dir que potser em podria ajudar. Amb el temps m'hi vaig anar implicant cada vegada més fins a formar part de la direcció. Tots els que hi som hem passat per la mateixa experiència o continuem convivint amb l'obesitat. Sabem perfectament què significa conviure amb l'obesitat perquè ho hem viscut en primera persona. També organitzem grups de suport gratuïts i activitats perquè les persones puguin resoldre dubtes, compartir experiències i sentir-se acompanyades. Sempre dic una frase que resumeix molt bé la nostra filosofia: "Ajuda'm a ajudar". Durant una jornada a Bellvitge vas llegir una carta oberta als professionals sanitaris que va emocionar moltes persones.
Per què la vas voler escriure?
Perquè volia explicar què sent una persona quan entra en una consulta amb por, vergonya i molta vulnerabilitat. Volia explicar que darrere de cada persona amb obesitat hi ha una història que el professional no coneix: hi ha una família, hi ha frustracions, hi ha patiment. I hi ha esperança. La carta era una manera de demanar que no es fixessin només en el pes o en l'índex de massa corporal: que miressin la persona. Perquè moltes vegades no necessitem que ens jutgin ni que ens donin una lliçó. El que necessitem és que ens escoltin.
Què t'agradaria que entengués la societat sobre les persones que viuen amb obesitat?
Que som persones exactament iguals que qualsevol altra. L'obesitat és una malaltia, no un defecte moral ni una manca de voluntat. M'agradaria que deixéssim enrere les bromes fàcils i els prejudicis. Que la gent entengués que darrere de cada persona hi ha una història que desconeix i una lluita que probablement no imagina. No necessitem judicis: necessitem comprensió.
I què li diries a algú que està evitant demanar ajuda?
Li diria que no està sol. Que hi ha professionals que el poden ajudar i persones que han recorregut el mateix camí. Demanar ajuda fa por. Jo ho sé bé; però també sé que val la pena. Si algú em preguntés avui si tot aquest esforç compensa, la meva resposta seria molt senzilla: sí. Sempre sí. Perquè arriba un dia que tornes a caminar, tornes a respirar bé, tornes a fer plans i tornes a sentir-te part de la vida. I llavors t'adones que no només has perdut pes. Has recuperat la vida.