Fins a l’any 2010, Santiago Porcel no havia patit cap problema greu de salut. En els darrers 15 anys, en canvi, ha superat quatre càncers i una amputació. Després de tota una vida laboral dedicada a la construcció, avui afirma viure amb una pau i una tranquil·litat “exagerades”, esperant rebre l’alta definitiva dels professionals de cirurgia toràcica i pneumologia de l’HUB per centrar-se de nou en la lectura i l’estudi de la filosofia i la història, les seves grans passions, juntament amb el jazz.
-Quan comença la teva relació amb l'hospital?
L’any 2010, quan se’m va manifestar una neuropatia, el peu de Charcot, que afecta als ossos, les articulacions i els teixits dels turmells i els peus. Aquí va començar el primer símptoma d'una malaltia que s’aniria allargant, però que més o menys sobre el 2013 es va solucionar. Després, al 2015, un dels meus fills va estar a punt de morir per una sèpsia. Era el mes d'agost, i no sé perquè però al novembre d’aquell any, quan el meu fill ja estava fora de perill, em va començar a fer mal el coll. Vaig estar quinze dies entrant i sortint d’Urgències pel que semblava una faringitis o una laringitis. Finalment, com allò cada vegada em feia més mal, em va visitar un otorrino privat que em va dir que tenia una ferida molt important. Ja a l’ICO em van confirmar que la ferida era important i vaig preguntar ‘càncer?’ I em van dir que si, càncer de laringe. Aquest va ser el primer de quatre. I la infermera, quan m’ho van dir m’agafava la ma per donar-me una mica d’escalfor i jo pensava: ‘per què m’agafes la mà? Ja sé el que tinc i em curaré’. I quan vaig sortir d'allà, vaig pensar ‘d’on et ve d'aquest aquest optimisme? ‘Doncs la veritat és que no ho sé.
- Estaves al començament d’un camí desconegut per a tu...
Allò es va solucionar amb tres sessions de quimioteràpia llargues, deu d'anticossos i trenta tres de ràdio. Quan ja estava tranquil, més o menys l'any 2019, em van haver de posar un marcapassos, perquè la quimio m'havia provocat una patologia cardíaca que em baixava molt les pulsacions per minut, una braquicàrdia. I a més també em van trobar un nòdul al pulmó que no li va agradar a la meva doctora a Igualada i em va enviar cap aquí. Així, l’any 2021 em van treure a Bellvitge la meitat del pulmó esquerre, amb dos nòduls de tres centímetres. Aquest va ser el segon càncer.
- I les males notícies no es van acabar aquí...
Els claus que portava a les dues cames a causa de la neuropatia, que em va fer desaparèixer l’astràgal i part del peroné, es van fragmentar i en la intervenció per treure’ls a la cama que estava pitjor vaig agafar una bactèria al quiròfan, que va mutar a una bactèria resistent i aleshores, l’any 2023, em van haver d’amputar una cama en 72 hores. Arribem a aquest moment, doncs amb dos càncers i una amputació. I la meva vida va continuar igual. M'agrada molt l'estudi, m'agrada molt la xerrada amb gent que pugui aportar-me coses, i a la qual jo pugui aportar el meu granet de sorra a nivell filosòfic o historiogràfic. I vaig seguir amb la meva vida. Aleshores, l’any 2024 em troben dos nòduls més al pulmó dret i aquest va ser el tercer càncer, que vam abordar amb radioteràpia. Encara estic en revisió cada tres mesos, però sembla que ha cicatritzat, així que de moment tirem cap endavant.
- I què passa a finals de l’any 2025?
Doncs, estava relativament tranquil de nou, quan vaig notar que em faltava l’aire i em van trobar un pòlip que em tapava el 60% de la tràquea. Em van preparar per fer radioteràpia de nou, però els cirurgians em van alertar que si no sortia bé, no em podrien operar. I així, a partir del gener van començar a fer-me broncoscòpies i d’altres proves fins que van tenir clar com fer l’operació, que finalment va ser al juny. I aquest ha estat el quart càncer. He estat ingressat 48 dies i ara fa menys d’un mes que estic al carrer. En qualsevol cas, prefereixo que m’hagi tocat a mi, que no a qualsevol nano que, amb 25 i 30 anys, tenen tota la vida per davant. I ho he vist amb el meu fill, que amb 27 anys va tenir una sèpsia i una aturada orgànica total. I encara el vam poder rescatar de la parca després d’estar 74 dies a l'UCI. Va sortir de l'hospital per anar al Institut Guttmann, on va entrar en llitera i va sortir caminant amb una crossa.
- I com has viscut tot aquest trajecte des d’aquell moment inicial d’optimisme quan la infermera t’agafava la mà, fins avui?
Tu ho respondré amb una frase: aquests quatre càncers, més l'amputació, no m'han tret ni un sol dia el son. No sé com explicar-ho i per això quan em vau proposar l’entrevista pensava que no sé realment que puc aportar perquè visc com en un núvol. Sé el dolor que em van provocar les neuropaties, sé que les dues primeres setmanes després de la darrera operació no les hi desitjo a ningú, perquè vaig haver d’estar completament immobilitzat, però fora d’això no m’ha tret el son ni un sol dia.
- I com és això?
Faig la meva vida, visc com vull viure. Els anys d’estudiant van ser fantàstics, perquè era jove i vivia la bohèmia dels anys 70. Era una època que recordava com única, però ara penso que la meva millor època és la d’avui, en que sense renunciar a res, he renunciat a tot. Visc amb una pau i una tranquil·litat gairebé exagerades. Veig tota la gent que m'agrada, tinc tres fills i vuit nets que són la meva vida; i uns germans i uns nebots que no els canvio per res del món. No sé si hi haurà cap altre persona amb la pau i tranquil·litat que jo tinc ara, amb el meu piset, amb el meu estudi, sense que ningú em digui com he de fer les coses. Per a mi, aquest és el temps més agraït de tota la meva vida.
- Creus que estaries en aquest punt vital si no haguessis passat abans per totes aquestes malalties?
Qui lo sá. Es tracta de viure el millor que puguis mentre estàs aquí, i quan arribi el moment, doncs ja arribarà. I pot ser per això no he tingut una mala nit donant-li voltes a aquests darrers 15 anys de la meva vida. Si no hagués passat per això... doncs no ho sé, no ho sé. L'únic que sí que puc dir és que jo era dels que sempre veia el got mig buit, no mig ple, no era un gran optimista. I ara soc estudiant d'història, tot i que porto tres anys que no puc estudiar gaire perquè no surto d’un càncer que ja em fico en un altre, però estudiar història i filosofia, que és el que m'hauria agradat fer abans, em fa feliç. I crec que no deixaré mai d’estudiar, perquè hi ha tantes coses i som tant petits en relació a tot allò que ens envolta! Ara mateix, estic desitjant arribar a casa, dinar, deixar tot arreglat, fer una mica de migdiada i posar-me a estudiar. Aquesta és la meva vida.
- Què estàs estudiant ara mateix?
No són estudis reglats, perquè no existeixen. És la noètica. No sé si ho coneixes. Fusiona la psicologia, la neurociència i elements de l’espiritualitat per estudiar com la consciència percep el món i en ocasions mira de transformar-lo.
- I tot aquest bagatge d’estudi creus que influeix també en la manera en que encares la vida?
La història i la filosofia, que per a mi van de la mà, sempre m'han agradat. Mai m’he avorrit si tenia un llibre al costat, però fins ara no he pogut gaudir totalment del que és tot això; fins ara no m’he adonat de la gran sort que he tingut de poder madurar experiències com la de trobar-me dues vegades a Paris amb Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre, l’any 1971. Al carrer Poissioners hi havia un hostal que portava una dona que havia estat una de les nenes exiliades de la República. Vaig tenir la sort d’anar a parar allà. A prop hi ha havia un bistrot i un parell de vegades vaig trobar dinant allà a Simone de Beauvoir i Sartre. La segona em vaig apropar i em vaig presentar i ara m’adono d’aquella gran sort, perquè per a mi dintre de l’existencialisme només estan ells dos i Albert Camus. Tot això és ara quan ho paeixo bé. Ara és quan puc gaudir, perquè llavors només estava preocupat per treure diners i portar-los cap a casa. I com deia el gran Pepe Múgica, tot allò que compres no ho pagues amb diners, sinó amb el temps que dediques per aconseguir els diners. El temps, una vegada s’ha perdut, perdut està i per això ara miro d’aprofitar-ho. Per això els hi deia als metges ‘doneu-me l’alta que vull anar-me’n cap a casa’, perquè necessito seguir amb lo meu. I aquesta és la petita vida que puc explicar-vos, però hi ha moltíssima gent que a partir del 50 anys ha tornat a viure perquè ha tornat a il·lusionar-se per la vida i jo no em vaig adonar que era el que hauria volgut fer fins que em vaig jubilar.
- Però has arribat fins aquí, i sembla que en bona forma...
L'únic que he tingut és una força que no sé d'on ha vingut per no deixar-me caure. No sé com continuarà la cosa, però si sé que fins el darrer moment no deixaré de fer el que m’agrada. També m'agrada molt la música; la meva música de base és el jazz. Gaudeixo molt amb el bebop dels anys 50, de Coltrane, de Charlie Parker, i és una altra part de la meva vida que a més m’ajuda a tirar endavant quan venen moments de baixada. Aleshores, escoltar l’April in Paris, de Parker, per exemple, em dona vida una altra vegada, em revifa. I si us plau, no puc oblidar-me d’expressar el meu agraïment de tot cor al claustre metge que m’ha ates, a la infermeria en general i les auxiliars, als zeladors, i a les senyores de la neteja, que amb els seus somriures em feien passa una bona estona mentre estava ingressat.