- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
En aquell moment vivia una situació molt complicada: acabava de ser operat i portava a dins moltes emocions difícils d'ordenar. El projecte em va semblar una idea profundament humana, una manera molt bonica de donar veu al que sentim els pacients. Compartir sensacions i sentiments no només ajuda qui els expressa, sinó també qui els rep. Vaig conèixer el projecte durant l'ingrés després d'una operació complicada de l'aparell digestiu. Aquells primers dies amb prou feines podia moure'm i passava moltes hores llegint. Una infermera, Antonia Castro, en veure'm tan refugiat als llibres, em va animar a escriure el meu propi relat. Em va proposar explicar la meva experiència a l'hospital amb l'esperança que pogués acompanyar i ajudar altres pacients.
- Vas tenir clar des del principi que volies participar?
Sí, ho vaig tenir clar des del primer moment. La proposta em va arribar molt especialment, perquè llegir i escriure sempre han estat dues de les meves grans passions. Poder explicar la meva experiència amb calma, sense presses i des de la sinceritat va ser, en aquell ingrés llarg i d'evolució lenta, una ajuda enorme i també una manera de sentir-me acompanyat. Vaig escriure el relat amb il·lusió, sense pensar si algun dia arribaria a publicar-se; en realitat, el simple fet d'escriure'l ja em va fer bé.
- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
Va ser una barreja d'emoció, d'orgull i, sobretot, d'agraïment profund. Veure la meva història escrita, convertida en una cosa tangible, em va fer molt feliç. Però, més enllà d'això, vaig pensar que si la meva experiència podia ajudar una sola persona que estigués passant per una cosa semblant, ja hauria merescut completament la pena. En un llit d'hospital la vulnerabilitat es viu de manera molt intensa, i qualsevol gest que et faci sentir acompanyat té un valor immens. A més, escriure i veure el relat publicat em va donar l'oportunitat de donar les gràcies als professionals que em van cuidar, a la família, que sempre va estar al meu costat, i als meus amics, que es van preocupar per mi com si fossin de la meva pròpia sang. I, d'una manera molt especial, la meva dona i el meu fill, que són el veritable sentit de la meva vida.
- Per tot allò que ens has explicat, sembla clar que creus que l'escriptura és una eina terapèutica important…
Mai no havia viscut una experiència així i, després de participar en el projecte RELAT-Hos, la meva resposta és clarament sí. Escriure t'ajuda a ordenar allò que sents i a treure fora pors i pensaments que, moltes vegades, ni tan sols saps com expressar en veu alta. Crec que és una eina molt poderosa, especialment en moments difícils. T'obliga a parar, a pensar, a mirar cap a dins i a descobrir amb més claredat què és el que és veritablement important.
- Recordes com arribes a escriure el teu relat (d'una tirada, a poc a poc en diferents dies...)?
Ho vaig anar escrivint a poc a poc, en diferents moments. El meu estat de salut no era bo i la recuperació va ser lenta i difícil, així que l'estat d'ànim influïa molt en el procés. Volia fer-ho bé, sense deixar-me res important del que sentia ni del que volia transmetre. Li vaig donar moltes voltes, perquè necessitava trobar la manera més honesta i veritable de contar la meva experiència.
- Escrius habitualment?
Si la resposta és afirmativa, això t'ho va posar més fàcil per fer el teu relat? Sí, m'agrada escriure de tant en tant, i això em va ajudar a expressar-me amb més facilitat. Tinc diverses passions, però sobretot la música i el futbol. He participat en fòrums on he pogut opinar sobre futbol, escriure cròniques de partits o compartir impressions sobre concerts. Sempre m'ha agradat escriure, encara que aquest cop va ser diferent. Aquest relat va ser diferent, perquè naixia d’un lloc molt més íntim i personal. Parlar de les teves emocions, de les teves pors i del que has viscut de debò sempre resulta més difícil, però també més necessari.
- Has continuat escrivint des de llavors?
Aquella no va ser la primera vegada que escrivia i, després de RELAT-Hos he continuat fent-ho. D'alguna manera, aquesta experiència em va confirmar que escriure també és una manera d'entendre'm millor, d'escoltar-me i de donar sentit a moltes coses que de vegades costa expressar.
- Per últim, ens pots recomanar un llibre?
Per suposat. Recomanaria els llibres que em van acompanyar durant l'ingrés i també altres moments importants de la meva vida: Qualsevol llibre d'Albert Espinosa. Per mi, és un autor amb una força molt especial, perquè escriu des de l'experiència real, des del dolor, però també des de la superació, la tendresa i la vida. Les seves històries no sols entretenen, sinó que també ajuden a mirar les dificultats des d'una altra perspectiva, amb més serenitat, més sensibilitat i més esperança. En moments complicats, com una malaltia o un ingrés hospitalari, la seva manera d'escriure et pot fer sentir comprès i acompanyat.