Demència: què és

La demència és un trastorn neurològic que afecta la memòria, el pensament i la capacitat per a realitzar activitats quotidianes, que empitjora amb el temps i que afecta l'autonomia de la persona que la pateix.

La demència és un terme genèric que s'utilitza per a descriure la pèrdua progressiva d'habilitats intel·lectuals que posseeix una persona, i que l'afecten amb la intensitat suficient com per a perdre la seva autonomia.

Existeixen diferents tipus de demència, encara que la més freqüent i coneguda és la malaltia d'Alzheimer (representant el 60-80% de tots els casos de demència). Segons el tipus de demència, la persona afectada pot presentar una afectació predominant de la memòria, l'orientació, el llenguatge, la capacitat d'atenció i concentració, així com afectar les emocions o la conducta.

Els símptomes més freqüents que trobem en una persona amb demència són:

  • oblidar coses o esdeveniments recents
  • perdre o extraviar coses
  • perdre's en caminar o conduir
  • sentir-se desorientat, fins i tot en llocs familiars
  • perdre la noció del temps
  • dificultats per a resoldre problemes o prendre decisions
  • problemes per a seguir converses o a l'hora de trobar les paraules
  • dificultats per a fer tasques habituals

També poden presentar alguns símptomes conductuals com:

  • Canvis en la personalitat
  • Depressió
  • Ansietat
  • Agitació
  • Comportament inapropiat
  • Desconfiança
  • Veure coses que no són reals, la qual cosa es coneix com a al·lucinacions

El risc de demència augmenta a mesura que una persona envelleix, especialment després dels 65 anys. No obstant això, la demència no és específica de l'envelliment. També pot aparèixer en persones més joves, encara que és molt més infreqüent.

El diagnòstic de la malaltia és clínic i es basa en un examen físic i neurològic. Habitualment es confirmen els dèficits mitjançant una avaluació neuropsicològica i es poden fer proves d’imatge (ressonància magnètica o tomografia per emissió de positrons), o bé de laboratori, com l’estudi de líquid cefaloraquidi, per confirmar el diagnòstic. Recentment, s’estan investigant si els mateixos biomarcadors estan presents en extraccions de sang venosa i tenen la mateixa validesa sense necessitat, per tant, de fer puncions lumbars per obtenir mostres de líquid cefaloraquidi.

La malaltia d'Alzheimer hereditària representa només l'1 per cent de tots els casos i és, per tant, molt infreqüent. Es tracta de casos en els quals la malaltia apareix de manera precoç (entre els 40 i els 50 anys) i s'associen a mutacions específiques rares.

És cert que tenir a un familiar directe (mare, pare, germans) amb la malaltia augmenta la probabilitat de desenvolupar Alzheimer, cosa que no significa que es desenvoluparà necessàriament. En aquests casos, és especialment important tenir en compte els factors preventius que ens poden protegir de desenvolupar-la.

Els estudis demostren que es pot reduir el risc de patir deteriorament cognitiu i demència fent exercici amb regularitat, no fumant, evitant el consum nociu d'alcohol, controlant el pes, seguint una dieta saludable i mantenint una tensió arterial i uns nivells de colesterol i de glucèmia adequats.

En aquests moments no existeix un tractament eficaç per a curar la malaltia d'Alzheimer. Els fàrmacs actuals estan dirigits a estabilitzar la malaltia i a tractar els símptomes afectius (depressió, ansietat), els trastorns del son i els símptomes conductuals que poden aparèixer al llarg del transcurs de la malaltia.

S'estan investigant nous fàrmacs dirigits a aturar la malaltia. Els més nous es dirigeixen a la proteïna anòmala (beta amiloide) que es diposita en el cervell de les persones afectades. A Europa encara no estan aprovats, atès que es continua analitzant si l'efectivitat d'aquests fàrmacs supera els seus possibles efectes secundaris.

Les persones amb deteriorament cognitiu presenten més risc de cometre infraccions de trànsit i de sofrir accidents. La major sinistralitat s'observa sobretot a partir del tercer any en casos de malaltia d'Alzheimer, però pot ser fins i tot abans en el cas d'altres demències, com la demència frontotemporal.

Els estudis demostren que els pacients amb demència moderada o greu no han de conduir, per la qual cosa des de l'inici del diagnòstic hem de plantejar a la persona afectada la cerca de transports alternatius, atès que serà inevitable un futur abandonament de la conducció.

Servei de Neurologia.

Subscribe to our newsletters

Select the newsletter you want to receive: