“Quan pinto, l'univers queda reduït a un reflex, unes formes o unes figures humanes que vull que s'incorporin a la làmina”
Intentar que el Dr. Fernández Aranda respongui preguntes mentre està pintant és complicat. Instal·lats per a aquesta entrevista a l'exterior, però a pocs metres del seu lloc de treball diari, els pinzells, l'estoig amb els colors, l'aigua i la làmina en capten tots els seus sentits, la concentració i costa portar-lo de tornada a la conversa. La seva capacitat d'abstracció amb el pinzell a la mà gairebé convida a apartar-se discretament, però aquesta vegada no podrà ser…
- Eres un nen especialment interessat pel dibuix?
Sempre m'ha agradat el dibuix, potser influït pel meu pare, que dibuixava molt bé. Jo he estat força autodidacta, però el meu pare sí que va rebre algun curs més reglat, encara que després no es va dedicar al dibuix. Vaig aprendre d'ell, sobretot de com jugava amb la forma, i això potser va ser el que em va cridar més l'atenció i va fer que em comencés a agradar més de debò el dibuix.
- I ja feies servir l'aquarel·la des del principi?
Aleshores m'agradaven molt els còmics, així que vaig començar dibuixant còmics a l'adolescència. Em vaig presentar a algun concurs... eren sobretot en blanc i negre, dibuixats amb tinta. M'agradava reflectir a través de les vinyetes situacions, realitats, contextos que anava veient. De fet a l'adolescència fins i tot em vaig plantejar estudiar Belles Arts, després, però, va arribar el final del batxillerat i va entrar Medicina en joc, però al final es va imposar el sentit pràctic i vaig acabar estudiant Psicologia. Vaig arribar a publicar algun dels còmics en alguna revista local de Vilanova, després vaig fer alguna il·lustració menor en algun petit llibre… Després d'aquella etapa centrada en el còmic, vaig deixar el dibuix una mica apartat, fins que el vaig tornar a recuperar amb força fa uns 15 anys, i va ser aleshores quan vaig començar amb les aquarel·les. Vaig tornar al dibuix amb una intensitat renovada, vaig començar a comprar pinzells, a anar a llocs. Qualsevol excusa o motiu és bo per treure el quadern a un bar, però de vegades et veus obligat a deixar-lo en un segon pla per una sèrie de circumstàncies vitals que requereixen la teva atenció i que t'impedeixen tenir continuïtat en aquesta activitat.
- També et vas anar introduint a les aquarel·les de forma autodidacta?
La veritat és que en els darrers vuit o deu anys he assistit a tallers de dos o tres dies impartits per artistes coneguts. Hauré fet una desena de tallers amb bons pintors d'aquarel·les a nivell mundial. O sigui que des d'un inici autodidacte sí que després he intentat perfeccionar la tècnica amb aquests tallers.
- I crec que l'atzar també t'ha ofert alguna sorpresa agradable relacionada amb l'aquarel·la…
Sí! sempre explico l'anècdota de com vaig conèixer uns dels aquarel·listes més prestigiosos del món, l'Álvaro Castagnet. El seguia per Internet perquè m'agradava molt com pintava i un dia, després d'una conferència al MACBA sobre TCA, me'l trobo al restaurant fent una reserva per dinar. Em vaig acostar, em vaig presentar i li vaig dir que ens coneixíem però que era a la meva tauleta de nit cada dia, a l'ipad! Arran d'aquesta trobada va sorgir una amistat. Això va ser fa set o 8 anys. Ara ens veiem amb certa freqüència, pintem junts de tant en tant, li envio pintures i les comentem… Amb ell i amb altres artistes hem creat una petita xarxa. També formo part de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, que té més de 100 anys.
- Què t'interessa de l'aquarel·la com a tècnica artística?
Hi ha diferents escoles d'aquarel·listes: més realistes, més figuratius, d'altres que deixen entreveure el que pinten... A mi m'agrada que deixar que l'escena s'expressi amb la humitat del pinzell, que és un recurs superxulo, però que no és fàcil, de vegades aconsegueixes el que busques i de vegades no…. A poc a poc aconsegueixes que es vagi difuminant el color com vols, i és curiós, però després li puc acabar afegint tinta per definir-lo més o no. De vegades, s'acosten els nens quan estic pintant i et pregunten, és molt interessant i satisfactori veure com els atrau l'aquarel·la! I llavors els deixo el pinzell perquè hi posin color.
- I t'has plantejat mai que pugui ser una activitat útil per als teus pacients?
Sí, també hem fet alguna activitat amb pacients perquè una de les coses que m'agrada transmetre amb l'aquarel·la és que no hi ha perfecció. La perfecció no existeix i algunes pacients busquen aquesta perfecció a les línies, a les vores i l'aquarel·la va en contra de tot això. De forma general, les pacients volen mantenir-ho tot sota control i el que és bo de l'aquarel·la és que com més vols exercir aquest control pitjor surt, per això és fonamental gaudir del procés, del que vas fent.
- Utilitzes diferents formats a les teves pintures: el quadern de viatge, la làmina individualitzada…
M'agraden les formes, les persones, els carrers, l'enrenou, els ambients urbans… no m'interessen tant els paisatges més aviat bucòlics. M'agraden molt les persones. Encara que les figures no són fàcils en moltes ocasions m'agrada, expressar, desenvolupar la figura, les formes, encara que el resultat final pugui semblar deslavassat o una cosa inconcreta o no tan explícita. Quan vaig a qualsevol ciutat m'agrada pintar cotxes, tramvies, persones, gossos… Pinto en diferents mides, però el quadern és l'element que m'acompanya sempre a qualsevol viatge, a qualsevol congrés a la ciutat que sigui. Ho porto perquè sempre trobo un moment per pintar, encara que sigui a l'aeroport. Tinc uns 60 quaderns, són com un diari vital.
- Als congressos llavors ja és coneguda aquesta faceta teva…
Sí, és clar. Els companys que vam convidar al congrés mundial fa uns mesos, no em van demanar res per participar-hi, excepte una aquarel·la. Tots es van emportar la seva, és normal, ja et coneixen per això i després fa il·lusió mantenir una videoconferència i veure de fons penjada una aquarel·la teva, ho valoro com una mostra d'afecte.
- Pintar és una absoluta necessitat per a tu?
En certa manera si, el que més valoro és l'abstracció que et genera, en professions com la nostra, que requereix posar tota la carn a la graella, molta intensitat, el fet de dur a terme alguna activitat manual, pintar per exemple, et permet abstreure't, no dedicar-te a pensar en la teva feina. Quan pinto l'univers queda reduït a un reflex que vull arreplegar o unes figures humanes que s'incorporen a la làmina i aleshores t'aixoplugues. Així és com funciona… i ara me'n vaig oblidant de l'entrevista mentre pinto. Si estigués parlant amb una altra persona ja estaria inquiet, pensant només com acabar el dibuix.
- Has exposat les teves pintures?
He fet alguna exposició a l'HUB i a alguna sala de Vilanova, però moltes obres, més enllà dels quaderns, les regalo; també vaig fer les il·lustracions del primer conte col·laboratiu de l'hospital, "Ara farà 50 anys". Aquest dibuix us el regalaré perquè ha estat una experiència diferent. No estic còmode parlant de com dibuixo o perquè ho faig, o pintant mentre passen companys, i és curiós perquè puc parlar sense problemes davant de 500 persones de la meva feina. A Instagram també publico pintures i dibuixos des de fa anys, unes 700 més o menys. Ara no en penjo tantes, però pinto diàriament. Sempre dibuixo, a qualsevol lloc que anem trec el quadern, els pinzells i les pintures. De vegades llegeixo, però de manera general aprofito qualsevol oportunitat per treure el quadern i posar-me a pintar.
- Havies explicat abans com i per què dibuixes?
No, la veritat és que en aquest format de pregunta-resposta no. Per pintar-me és una manera d'expressar-me, m'agrada fer-ho i ja està. Avui ha estat una experiència diferent, si estiguéssim a Vilanova, a la plaça de la Vila, prenent-nos alguna cosa, seria una mica més relaxat, però en aquest entorn és més complicat. Estic pintant davant de la unitat i m'està costant un munt ia sobre ara que ho volgués acabar, no ho puc fer perquè m'estan esperant a la universitat.
Unes darreres pinzellades precipitades i la promesa de poder reproduir el dibuix acabat amb l'entrevista. Podeu comprovar que va complir la seva paraula.
