L’Anna Tuneu va arribar a trigar vuit hores a dutxar-se. El trastorn obsessiu compulsiu (TOC) va condicionar durant anys el seu dia a dia fins a fer-li molt difícil portar una vida autònoma. Avui explica, en primera persona, com ha estat el procés per recuperar espai mental i capacitat d’escollir, amb l’acompanyament del sistema públic de salut, i què li ha permès tornar a projectar-se cap al futur.
• Qui ets i a què et dediques actualment?
Soc l’Anna Tuneu, tinc 44 anys. Vaig estudiar Psicologia i vaig fer un postgrau en Cultura de Pau. Ara mateix no exerceixo, principalment per l’impacte que ha tingut el TOC en la meva vida, però m’estic activant a poc a poc. Actualment col·laboro en un projecte de roba artesanal feta a Barcelona, en una botiga-taller, i m’ha ajudat molt a recuperar rutines, sortir de casa i reprendre una mica la vida laboral.
• Quan et van diagnosticar TOC?
Tenia 21 anys i estava a la universitat. Recordo molt bé el moment en què vaig decidir demanar ajuda. Estava molt angoixada, no sabia què em passava i, un dia, enmig de les classes, vaig “petar”. Una amiga em va ajudar i vaig entendre que, tot i haver pensat durant molt temps que sola me’n sortiria, necessitava suport professional.
• Quan havies començat a notar símptomes?
Des de petita. Cap als set anys ja en tenia. Recordo, per exemple, que em generava una angoixa molt intensa que em quedés sabó darrere les orelles quan em banyaven. Poden semblar detalls petits, però el malestar era tan gran que encara el recordo avui.
Amb els anys van aparèixer les primeres obsessions: pensaments o imatges desagradables que apareixen de manera involuntària i generen molta ansietat. A poc a poc, tot es va anar intensificant i em costava cada vegada més fer coses quotidianes amb normalitat.
• Com explicaries què són les obsessions i els rituals?
Obsessions i rituals en podem tenir totes les persones. La diferència és quan interfereixen en el dia a dia i no et permeten portar una vida funcional. Un pensament desagradable pot aparèixer a tothom, però si el pots deixar passar, no hi ha problema. En canvi, quan et genera un patiment intens, quan tens la sensació que perds el control o que la teva vida quotidiana queda condicionada, és quan cal parar-hi atenció.
En el TOC, aquests pensaments i rituals no són una elecció ni una exageració: són respostes automàtiques a una angoixa molt intensa que costa molt d’aturar sense ajuda especialitzada.
En el meu cas, els rituals tenen a veure amb la repetició. Accions molt simples poden allargar-se molt en el temps. Jo he arribat a trigar vuit hores a dutxar-me en l’etapa en què estava pitjor. No només és una qüestió de temps: també consumeix molta energia i desgasta emocionalment.
• Eres conscient que aquests rituals no tenien una base racional?
Sí, completament. Sé que no passarà res si no faig el ritual. Però el malestar és tan fort que acabes cedint. És com un xantatge intern: “si no fas això, no et trobaràs bé”. Per això una part important de la teràpia és aprendre a tolerar l’angoixa sense respondre-hi amb el ritual.
• Com ha estat el teu procés de tractament?
El meu recorregut ha estat llarg. Al principi vam optar per l’atenció privada, però no em va anar bé. El punt d’inflexió va ser quan vaig accedir a una unitat especialitzada dins la sanitat pública, a l’Hospital de Bellvitge. Comptar amb un equip amb experiència en TOC va marcar un abans i un després. També va ser molt important treballar els rituals a casa, en l’entorn on realment passen. La combinació d’aquests elements em va permetre començar a millorar de manera sostinguda.
Cada persona és diferent, i els tractaments s’han d’adaptar a cada cas amb professionals especialitzats.
• Com convius avui amb el TOC?
Encara estic en procés, però estic molt millor. Ara tinc rituals, però també tinc espais de vida lliures de rituals, i això canvia molt la perspectiva. He recuperat energia i capacitat d’escollir.
Quan el TOC ho ocupa tot, sembla que el trastorn mani i et tregui llibertat. Millorar, per a mi, ha estat recuperar espai mental i poder decidir què vull fer amb la meva vida.
Un altre element que ha estat clau és el suport social. Tenir una xarxa de familiars i amistats que m’han acompanyat, m’han entès i m’han sostingut ha estat fonamental per poder avançar. Sense aquest suport, el camí hauria estat molt més difícil. Gràcies a totes aquestes persones he pogut arribar fins on soc avui i continuar endavant.
• Què t’hauria agradat saber quan van començar els símptomes?
Que no era l’única persona a qui li passava, que no era una cosa estranya, i que es podien fer coses per millorar. El diagnòstic va ser un alleujament: entendre què em passava, deixar de sentir-me sola i saber que hi havia tractament.
També m’hauria agradat saber que no havia de tenir vergonya del que em passava. La vergonya fa que t’aïllis encara més, i això només augmenta el patiment.
• Què diries a una persona que sospita que pot tenir un problema de salut mental i no s’atreveix a demanar ajuda?
Que no està sola. Que hi ha moltes persones que passen per situacions semblants i que, quan estàs preparada, demanar ajuda pot alleugerir molt el patiment. És un procés d’acceptació i d’aprenentatge, amb seguiment professional, treballant en equip.
• Com podem reduir l’estigma com a societat?
Parlant-ne. Però parlant-ne amb rigor i respecte. Sense dramatitzar i sense fer-ne broma. I evitant tractar les persones com si fossin menys capaces pel fet de tenir un problema de salut mental. Som persones, amb drets, projectes i una vida.
• Mirant endavant, quins projectes tens?
M’agradaria reprendre els estudis, fer un màster en psicologia social i continuar construint un camí laboral vinculat a la salut i a l’acompanyament d’altres persones. Sobretot, continuar consolidant tot el que he guanyat aquests anys.
També tinc la voluntat de col·laborar més activament amb l’associació de persones amb diagnòstic de TOC i les seves famílies, TOC Catalunya, de la qual formo part. Crec que és important visibilitzar que existeixen associacions, com TOC Catalunya o TOC 2.0, que poden ser de gran ajuda i suport per a moltes persones que conviuen amb aquest trastorn.
Si t’hi has sentit identificat/ada…
Si convius amb pensaments intrusius, rituals o un malestar que interfereix en el teu dia a dia, parlar-ne amb un/a professional pot ser un primer pas. Pots consultar-ho amb el teu equip d’Atenció Primària o amb els serveis de salut mental del teu territori.