La Montserrat Loba va veure la seva vida capgirada quan li van diagnosticar un tumor en el duodè en unes proves rutinàries al CAP. Va ser intervinguda del tumor, que va resultar maligne, a l’Hospital de Bellvitge. A més, se li va afegir una infecció a l’abdomen que va fer necessari un trasplantament de microbiota fecal. Mentre estava ingressada va començar a fer un diari que seria la llavor d’un llibre que estava decidida a escriure en sortir. Tenir un objectiu, afirma convençuda, li va ajudar a salvar-se. El resultat va ser el llibre “De la foscor a la llum”/ "De la oscuridad a la luz".
- Com va començar la teva relació amb l’Hospital de Bellvitge?
El cert és que tot es va desencadenar gairebé per casualitat. Després d’una ecografia rutinària per controlar uns quists hereditaris al fetge la meva doctora de capçalera em va citar. Vaig entrar tranquil•la i optimista, com sempre, però la vaig trobar amb una cara molt diferent a l’habitual. Aleshores em va dir que hi veia quelcom, una ombra, que no i agradava i que a més estava com molt amagada. No va poder respondre’m en aquell moment si era càncer, però allà, l’any 2016, va començar tot. Ni a Reus ni a Tarragona tenien el gastroscopi amb la sonda de la mida necessària per al meu cas i així em van derivar a Bellvitge. Aquí em vam començar a fer ressonàncies, i amb els resultats el metge em va dir que no li agradaven ni les dimensions, ni la forma, ni el color del que veia. Havíem d’esperar, però, el resultat de la biòpsia, que va ser negatiu. Vam fer una altra, negatiu i encara una més, també negativa. Així que semblava que no tenia càncer... però de vegades m’avanço al que ha de passar i tot i sortint els tres resultats negatius, em va quedar un neguit ...
- I què va passar amb aquell neguit?
Al novembre d’aquell any vaig entrar al quiròfan per extreure el tumor i en sortir, si que era càncer. Com era possible? Sembla ser que es tractava d’un tumor gegant al duodè, però que també tocava ja el pàncrees. En ser tan gran, quan van fer la biòpsia el teixit que van agafar no era de la part afectada. Quan m'ho van dir, vaig plorar 24 hores i ja està, perquè soc de l'hora 25, sempre ho dic. A partir d’aquí van venir moltíssimes complicacions: fístules pancreàtiques, anava amb bossa, vaig perdre 21 quilos. Per afrontar tot allò no em quedava un altra que la força de voluntat per tirar endavant, és a dir, una acceptació, perquè com més tard acceptes, pitjor et trobes. Enmig d’aquesta lluita diària vaig agafar una infecció per la bactèria clostridium difficile. No em feia efecte cap medicació i per això al final vam arribar al trasplantament fecal, de fet crec que vaig ser una de les primeres persones que va rebre un trasplantament d’aquest tipus. Em vaig quedar sense flora bona. O sigui, si no m'hagués mort del càncer potser ho faria per la bactèria si no funcionava el trasplantament. I va funcionar, gràcies a Deu va funcionar.
- A partir d’aquí canvia la teva vida...
Després de gairebé sis anys de calvari, el 2022 vaig rebre l’alta, però sempre arrossegaré problemes, perquè he de viure sense vesícula, la meitat de l’estómac, ni intestí prim, ni pàncrees. Com visc jo prenent 30 pastilles cada dia? De vegades estic asseguda i penso com pots viure, si gairebé et falten més òrgans dels que tens? La resposta: gairebé és com un miracle, un miracle que va passar aquí a Bellvitge; gràcies als metges que em van salvar la vida. Bellvitge és la meva segona casa i la meva segona família, i era quelcom que volia agrair personalment.
- I és aleshores que decideixes escriure un llibre, què volies explicar?
Ho vaig decidir ben bé al començament de la malaltia, perquè quan una persona està amb càncer crec que una de les coses que ha de fer primer és tenir un objectiu. Volia no pensar gaire en la malaltia, sinó en el que faria quan sortís d'aquí. I volia plantejar-ho en positiu: quan jo surti d'aquí escriure un llibre, un llibre per ajudar la gent a afrontar-ho com jo. D’aquesta forma vaig començar a escriure un diari, que és accessible des del llibre amb un codi QR. Allà explicava cada dia a Bellvitge. Em vaig enfocar en això i crec que em va salvar. Sabia que aquell diari seria la base del llibre que escriuria en sortir. La primera editorial amb que vaig parlar es va interessar pel llibre i així es va publicar en català i castellà. M’ha agradat molt escriure des de sempre, tot i que aquest és l´únic llibre que he publicat. Està escrit tal qual soc, és un llibre planer, fàcil de llegir. Per a mi escriure és la màgia de posar al bolígraf les paraules que et surten del cor, i en aquest cas meu, ha estat una teràpia, ha fet que sigui un buidatge terapèutic i sanador.
- El llibre inclou fins a sis pròlegs de professionals, va ser difícil aconseguir-los?
No va costar gaire, la veritat. Al Dr. Secanella, per exemple, li vaig demanar en una de les visites i en 24 hores em va fer el text que surt al llibre. De fet, m’emociono en pensar en totes les persones que hi han escrit.
- Com ha canviat la teva vida a nivell pràctic després del càncer?
Ara la vida és una mica més complicada, amb límits per fer certes coses, però bé, segueixo forta endavant i mirant d’ajudar la gent. De fet, una part dels beneficis de la venda del llibre van destinats a la recerca sobre el càncer. Només que aquests diners serveixin per acabar amb una cèl•lula maligna ja seria feliç.
- I a nivell molt més interior, en la teva forma d'encarar la vida?
Diria que el caràcter no m’ha canviat. Sempre he estat una persona positiva, de les que veuen l’ampolla mig plena. He tret alguna cosa de la malaltia? Pot ser si; abans era només viure i aprofitar els moments, ara ja no parlo de moments o etapes més o menys duradores, sinó més aviat de viure els instants, fragments encara més breus. Visc la vida com si cada dia fos l’últim, mira se’m posa la pell gallina tal com t'ho dic. Per què? Perquè la vida et canvia en un segon. Entres en una consulta per buscar els resultats d’unes proves rutinàries i surts amb la vida capgirada. Per això, si podem fer això ara mateix, fem-ho. Ara, en aquest moment, m’estàs fent una entrevista per a un lloc al que li dec la vida. Estic vivint aquest moment. Què ha canviat?, doncs que ho visc tot en molta més intensitat: una abraçada, una sortida de sol, un passeig per la platja. Tot és el doble o el triple d’intens en relació a com ho veia abans. El meu home m'ho diu moltes vegades, “és que te lo tomas todo como si se acabara el mundo”. Però és que per a mi es així, jo només visc l’avui. Avui és el dia més important, cada instant del dia d’avui, no demà, perquè no l’ha vist ningú. No deixeu de dir t'estimo la persona que estimes; no deixeu de fer una abraçada; demostreu les coses que sentiu. Aquesta és la meva vida ara. Provo de veure la part més bonica de la vida, perquè la dolenta ja l'he viscuda.
- Una de les coses que es diuen als pròlegs del llibre, crec que ho fa el Dr. Francesc Collado, és que tractar-te l’havia fet millor metge, què et fan sentir afirmacions com aquesta?
Quan venien a fer-me alguna prova dolorosa, per exemple al Francesc li deia: ‘Francesc, portes una camisa nova, és molt maca!” I em deien ‘Venim a fer-te una prova que et farà mal. Com pot ser que tinguis aquestes paraules?’ Doncs, perquè ho sento així. Només els hi demanava si podia plorar si em feia molt mal. I al final em deien ‘Com és possible que ens animes tu a nosaltres?’ Doncs és que soc així, vosaltres veniu a ajudar-me a mi i jo només tinc paraules d'agraïment, i no em surt estar enfadada. Amb les infermeres igual: ‘Que guapa estàs avui Belinda, què t’has fet en els cabells? I em contestava sorpresa ‘Com és possible tinguis aquests ànims?’ Crec que és una estima mútua la que ens tenim. Sense aquesta actitud tot i els tractaments rebuts potser m’hauria quedat pel camí. Quan vinc a Bellvitge, vinc a casa, estic a casa i amb part de la meva família, i ho pregono als quatre vents. Estic molt orgullosa de poder estar dins el vostre món, vosaltres com a personal sanitari i jo com a pacient! Gràcies per donar-me veu i que arribi a totes aquelles persones que estiguin patint un càncer en aquest moment i els pugui reconfortar amb les meves paraules!
A la primera imatge, professionals del grup de cirurgia hepatobiliopancreàtica amb la Montserrat Loba i el seu marit. A continuació, primer el Dr. Lluís Secanella, cirurgià que va intervenir la Montserrat, i el Dr. Rafael López Urdiales, que va tractar la Montserrat des del Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'HUB.