“Els conservatoris no s’haurien d’orientar només a formar virtuosos”
Isabel Cachón treballa al nostre hospital com a facultativa especialista en bioquímica clínica del Laboratori Clínic Territorial Metropolitana Sud. Però molts de nosaltres l’hem coneguda per les seves col·laboracions com a violinista en diversos actes dels cinquantè aniversari del nostre centre. En aquesta entrevista ens explica com la seva relació amb el violí és molt més que una simple afició: des dels cinc anys ha seguit una formació molt sòlida en aquest instrument que l’ha preparada per dedicar-s’hi professionalment i, de fet, ha format part de diverses orquestres simfòniques i ha actuat també en grups de cambra i com a solista.
– Avui volem parlar amb tu sobre música, però esbossa’ns abans quina és la teva tasca diària com a especialista en bioquímica clínica.
– A diferència de la majoria de facultatius especialistes, que són metges, jo soc farmacèutica de formació. Alguns farmacèutics exercim de facultatius especialistes en serveis transversals com ara el Servei de Farmàcia o el Laboratori Clínic. En el meu cas, formo part de la secció de Core Bioquímica i ens encarreguem, dit d’una manera molt resumida, de portar a terme i controlar la qualitat de tot el procés de les proves de bioquímica, com ara proves de glucosa, creatinina o colesterol, entre d’altres.
– I com va començar la teva afició a la música? Vens d’una família de músics?
– En la meva família no hi havia cap músic, però, després de mi, dos dels meus cosins han estudiat música. Jo he nascut a Santander i he crescut en un poble d’Astúries. Als cinc anys, la meva mare em volia apuntar a alguna segona activitat i concretament havia pensat a apuntar-me a escacs. Però al meu poble no hi havia aquesta possibilitat, de manera que al final em va inscriure a l’escola de música. D’entrada a mi m’atreia estudiar flauta travessera, però només hi havia violí i piano. Llavors vaig triar el piano, però els professors em van recomanar el violí perquè m’ho passaria millor assajant en grup amb altres alumnes. Així que em vaig passar al violí. De tota manera, l’any següent vaig començar també el piano, i vaig estar compaginant els dos instruments durant un temps, fins que al final em vaig especialitzar en violí.
–Fins a on vas arribar en els estudis?
– Vaig venir a Catalunya precisament a cursar el grau superior de violí a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Però, pel que sempre es diu de les dificultats per guanyar-se la vida amb la música, al mateix temps vaig començar a estudiar la carrera de Medicina. De tota manera, al cap de dos cursos vaig haver de deixar Medicina perquè el violí m’exigia molt de temps i dedicació.
– Quantes hores diàries li dedicaves?
– En aquells anys, podem dir que era una dedicació completa. Si sumem les classes, els assajos en grup i les hores d’estudi individual, serien cinc o sis hores diàries com a mínim.
– ¿No és frustrant tanta exigència i tants anys per dominar bé un instrument i que després molt pocs s’hi puguin guanyar la vida?
– És que això segurament no està ben enfocat. Aquí els conservatoris et fiquen molt al cap que has d’arribar a ser un gran virtuós o res, i això genera moltes frustracions. Altres països amb més cultura musical, com Alemanya, tenen més assumit que cal preparar els estudiants per a moltes possibilitats. La majoria no faran una carrera de solista però podran tocar en una orquestra, o en un grup de música, o fer de professors, o escriure sobre música, o actuar a nivell semiprofessional o amateur. Aquí s’hauria de tenir una visió més àmplia pel que fa a això.
– Què vas fer en acabar els estudis musicals?
– Vaig començar a buscar feina de violinista professional, però al mateix temps vaig pensar que, passat el moment àlgid dels estudis, ara sí que tindria temps per cursar una altra carrera. Els estudis de Medicina són difícils de compaginar amb el treball com a violinista perquè tenen moltes pràctiques presencials obligatòries, però els de Farmàcia són més adaptables pel que fa a pràctiques i per això em vaig inclinar per Farmàcia. Després vaig estudiar per fer el FIR, vaig començar la residència a l’Hospital de Bellvitge, i aquí continuo nou anys després com a facultativa especialista.
– I, mentrestant, et vas estar dedicant professionalment a la música?
– Sí, el violí va ser la meva professió durant un temps. He tocat a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, a l’Orquestra Simfònica d’Euskadi i a l’Orquestra Simfònica de Navarra. Amb ells vaig fer concerts i òperes concretes amb contractes temporals. També he estat solista amb la Jove Orquestra Julián Orbón d’Avilés, amb la qual vaig fer gires per països com Itàlia, Alemanya o Suïssa. I he actuat en un trio de cambra amb l’Orquestra del Conservatori del Liceu i altres formacions. També vaig participar en alguns concursos de violí i de música de cambra i vaig guanyar alguns premis. Totes elles van ser experiències molt positives. Però, com deies, en aquest país és difícil viure de la música. Pensa que en aquell moment a tot Espanya es convocava una sola plaça fixa a l’any de violinista. A més, el 2009, quan vaig acabar estudis, era quan començava la crisi econòmica. Al final, el que m’ha donat una vida estable és la feina en aquest hospital.
– Però la vida musical continua amb tu.
– Sí, i tant, continua amb mi i no em penedeixo de la meva formació i trajectòria i de com m’han anat les coses. Des del setembre del 2022, formo part de la Simfònica Tekhné. És un projecte molt bonic d’orquestra amateur que intenta omplir el buit que hi ha per a aquest tipus de persones ben formades i amb moltes ganes de fer música que no tenim una dedicació professional. És un tipus d’iniciativa força habitual a països com Alemanya, però aquí no es veu gaire. Aquesta orquestra es regeix amb un model assembleari i ja té nou anys de vida, i la veritat és que és ens ho passem molt bé.
– Quins autors i estils musicals t’agraden més?
– Evidentment, per la meva formació i trajectòria, m’agrada molt la música clàssica. Bach és un dels meus autors favorits, però també tots els grans compositors del Romanticisme. A banda d’això, també escolto molt música moderna, i estic molt oberta a totes les èpoques i estils.
– I escrius música?
– No, no m’hi he posat mai. A mi sobretot el que més m’agrada és tocar. No sé si tinc tanta creativitat com per dedicar-me a la composició.
– Recentment has actuat en directe en alguns esdeveniments de l’hospital. Creus que cal incorporar més música a l’activitat del nostre centre?
– Sí, em van convidar a participar sobretot en alguns dels actes del 50è aniversari de l’hospital. Totes les vegades em va encantar. Crec que la música aporta un punt de distensió i d’emoció als actes que és molt ben rebut per tothom. També valoro molt positivament el projecte Música en Vena del nostre hospital, que acosta els artistes als pacients. De fet, el tema de la relació entre música i salut sempre m’ha interessat molt. Hi ha molts estudis que demostren els avantatges de la musicoteràpia. No m’importaria treballar en algun projecte d’aquest àmbit, si puc ser d’algun ajut. Per part meva, hi estic més que disposada.
– Què seria per a tu la vida sense la música?
– No m’ho imagino. Des dels cinc anys d’edat ha format part de la meva vida. I és al que he dedicat més temps en la vida, més que no el que he dedicat a la bioquímica clínica. Crec que la música agrada pràcticament a tothom, és present a tot arreu. No m’imagino el món sense música.